Читать книгу Vam ser nosaltres - Golnaz Hashemzadeh Bonde, Golnaz Hashemzadeh Bonde - Страница 14

Tot sovint m’acosto a la finestra per contemplar el paisatge. La vista des de casa és fantàstica, com de postal, i m’agrada ensenyar-la a les visites. «Mireu», els dic, com si a algú li pogués passar desapercebuda.

Visc en una tretzena planta, i una de les parets és tot finestra. A fora, cel. Cel i més cel, un cel que no s’acaba mai i que comença enganxat al mar, un mar que un pot seguir amb la mirada fins que es fon en l’horitzó. I vorejant l’aigua hi ha el bosc; arbres que s’alcen atapeïts i abracen les estacions de l’any.

Per a la majoria de gent, no tenen res d’especial, aquest cel, aquesta aigua i aquest bosc. Jo els voldria explicar per què sí que ho són, d’especials, però ara no em ve gaire de gust. Així i tot, els diria: «Saps què hi tenia, jo, al voltant, de petita? Mentre caminava pel carrer cap a l’escola? Sorra i pedres. I grava. I, de vegades, costava mirar-se-la, tota aquella sorra groguenca que t’empolsegava les sabates i cobria les façanes dels voltants. Es ficava al rebedor de casa i la mare havia d’escombrar uns quants cops al dia. I ara, mira! Jo, que vinc de tota aquella sorra, ara visc envoltada de cel i d’aigua! Quin canvi, oi?». Els ho diria perquè trobo que és un argument potent. Un argument de pes. És clar que, en certa manera, també és trist. Vull dir que és trist que desaparegui bona part de l’essència del que hem estat i que al seu lloc hi aparegui alguna altra cosa.

Però no la diré mai, una cosa així, i sé per què. No ho diré perquè no vull que es pensin que vinc del desert. Que formo part d’alguna tribu del desert o alguna cosa per l’estil. Ja se n’imaginen prou, de coses estrafolàries, així que em nego a donar-los més ales. Jo vull dir «sorra», no «desert». Són dues coses diferents, però la gent no ho entendria.