Читать книгу Vam ser nosaltres - Golnaz Hashemzadeh Bonde, Golnaz Hashemzadeh Bonde - Страница 16

L’Aram em llegeix poesia. No ho fa gaire sovint i em sorprèn. Em penso que en llegien amb en Masood. I també em penso que espera que jo ompli el buit que ha deixat el seu pare. Però no ho podré fer. Ens hem assegut al sofà totes dues; ella, sobre els turmells.

—Escolta això, mare. El pare em deia: «Si mai no has enterrat cap dels teus en aquesta terra, aquesta terra no et pertany».

Jo li dedico una mirada buida.

—Entens què vol dir, mare? Que no pots considerar un lloc concret «la teva terra» si mai no hi has enterrat cap ésser estimat. Però nosaltres hi tenim enterrat el pare, aquí.

L’Aram contempla el meu silenci i, tot seguit, mira d’omplir-lo una mica, com si servís d’alguna cosa.

—Els ha escrit una noia persa, aquests versos.

Em venen ganes de dir-li que tot plegat és ridícul. Que, per començar, la terra no és de ningú. Que tot això són collonades patriòtiques. Ningú no pot dir seriosament que la terra li pertany. «El teu pare el vam cremar, i no enterrar», penso després. «L’únic que vam enterrar va ser l’urna. El cos del teu pare, doncs, no és part del territori suec.» Després de pensar-ho, ho deixo anar, i em sento a mi mateixa dient-ho en veu alta. Ja he dit que no sé callar, jo. Tot seguit me’n penedeixo. Veig el dolor que li inflama el pit i li abonyega els músculs del coll.

Mira de trobar un sentit al que li passa. I tant que sí! Mira de tancar el cercle, de lligar caps, per donar sentit a tot aquest caos. Em passa pel cap demanar-li perdó, però al final no ho faig i li dic:

—D’altra banda, suposant que sigui així, què passa, quan un ja n’ha enterrat dos? Com va, la cosa, quan un ja ha enterrat pare i mare al territori al qual vol pertànyer? Que li donen alguna medalla, potser? La «Medalla al Suec de Soca-rel», per exemple?

Llavors ella s’aixeca i va cap a la cuina. Obre l’aixeta. Potser fa veure que omple un got d’aigua. Hi hauria d’anar i treure-hi el cap, però no ho faig, sinó que alço una mica el comandament a distància i canvio de canal. Triga una estona a tornar i, quan ho fa, no diu res. Al cap d’un moment, però, em diu:

—Me’n vaig cap a casa.

Jo m’empipo altre cop i me la miro amb aire sorrut.

—Però si acabes d’arribar!

—Fa quatre hores que soc aquí, mare, i he de marxar.

Jo no vull que se’n vagi.

—Per fer-me visites de metge com aquesta no cal que tornis —em sento dir.

Ella remena el cap i poc després toca el dos. No he aconseguit que es quedi. De fet, ja fa temps que no me’n surto. Sempre acaba tocant el dos.