Читать книгу La impremta catalana i els seus protagonistes - Montserrat Comas i Güell - Страница 22

El trencament experimentat el 1810 serà el detonant que obrirà les portes a una altra manera d’entendre la societat. El punt de partida en aquestes qüestions és tan baix que els debats es mouen insegurs. Però el dedicat a la llibertat d’impremta no és el d’una llei qualsevol, sinó que va a l’arrel mateixa del problema. Els arguments a favor i en contra són el termòmetre exacte del nivell de la lluita per a la transformació. Es farà tot plegat enmig de l’altra lluita acarnissada contra l’Exèrcit francès. L’eficàcia de tot plegat serà més aviat minsa.

De fet, a partir de la primera discussió entorn de la llei de llibertat d’impremta, s’inicia un debat que, amb l’aturada forçada entre el final de la Guerra del Francès i l’arribada del Trienni Liberal, durarà anys. Durant tot aquest període es construirà un enorme cercle virtuós que s’engrandirà a mesura que s’aprofundirà en l’essència. La llibertat mateixa. El que més sorprèn és que aquests debats van plens de la nova manera d’entendre el món en consonància amb el pensament romàntic. Els diputats reflexionen sobre la llibertat d’expressió dels individus davant la societat. Prenen consciència individual d’ells mateixos i busquen els mitjans per canalitzar el nou impuls. Les arts i els seus artistes s’expressaven com ells.

La lectura detinguda dels arguments sobre aquesta qüestió dels diputats primer a Cadis i després ja a Madrid són una radiografia molt precisa de l’evolució del pensament polític entorn de la necessitat de la llibertat individual dels ciutadans espanyols.

L’any 1811, durant una discussió sobre el límit de la llibertat de premsa, es diu que l’objectiu últim i fonamental de la llei és que els ciutadans puguin opinar també sobre els seus representants i el seu Govern. Durant el debat de si pertoca o no a les Corts jutjar papers sediciosos o similars, el diputat Guduri y Alcocer opina que no,

Porque es constante que uno de los fines de la libertad de la imprenta es la enmienda de los defectos de los gobernantes, cuyo resentimiento en los impresos dirigidos á este objeto es casi preciso los incline a calificarlos arbitrariamente, y esta es la razón por que se ha creado una Junta a quien toca la calificación.¹³

Anteriorment i durant el debat per a l’elaboració de la llei, el diputat Pérez de Castro deia que

…la libertad de imprenta es el único medio seguro de conocer la opinión pública, sin la cual no es posible gobernar bien, ni dirigir convenientemente el espíritu público, y que sin esa libertad no podrá jamás la Nación, que es el comitente de las Cortes, rectificar las ideas de sus Diputados, dirigirlos en cierto modo y manifestarles su opinión.¹⁴

És segurament l’argument més repetit cada vegada que es planteja la qüestió del control i dels límits de l’ús de la llibertat d’impremta. És més, hi ha qui ho porta fins i tot com a única garantia de salvació del nou règim. El que es recull a les actes de l’opinió de Muñoz Torrero diu:

…que es necesaria una salvaguardia para enfrenar la voluntad de las Cortes y del Poder ejecutivo, en caso de que quisiesen separarse de la voluntad de la Nación: que esta salvaguardia no podía ser otra que el tribunal pacífico de la opinión pública; es decir la facultad de hablar y de escribir, que es la barrera del despotismo y del poder inmenso de la Corona, lo cual se conseguía con la libertad política de la imprenta.¹⁵

Aquesta petita mostra hauria de servir d’estímul per a l’estudi del debat ideològic que va acompanyar l’aprovació de les diferents lleis de llibertat d’impremta el 1810, la seva revisió el 1813 i la del 1820 i les seves revisions. Per raons que són òbvies, no ens aturarem en l’opinió dels adversaris, que s’ha mostrat abastament fins a la promulgació d’aquesta primera llei. El contrast entre els uns i els altres és evident, i el pes de la religió plana com una llosa de la qual és difícil evadir-se.

La centralitat del debat determina en gran manera l’essència de moltes de les altres lleis que s’aniran formulant. Sovint, arran de portar a l’hemicicle un paper o un periòdic que es considera il·legal o sediciós, s’atura fins i tot la discussió de la Constitució. El cas especial serà, però, el debat sobre la qualificació que es mereix La España vindicada, en sus clases y autoridades, de las falsas opiniones que se le atribuyen de J. J. Colón, publicat a Cadis per la impremta de Manuel Bosch el 1811. La importància que es dóna a aquest text els porta a intentar fer el judici ells mateixos. El diputat Del Monte ho sintetitza així:

El resultado de este asunto será que VM va á calificar la obra. Dice muy bien el autor cuando se queja de que se ha salido del curso natural. Se leerá aquí el papel; VM lo calificará, y adiós libertad. A mí me parece que lo acertado sería remitirlo á la Junta de Censura, á fin de que diese su dictamen, porque si no, vendríamos a erigirnos nosotros en junta, trastornando el orden establecido.¹⁶

Tanmateix, el cas possiblement més emblemàtic serà l’entrada el 21 de juliol de 1812 del Diccionario crítico-burlesco del que se titula «Diccionario razonado manual para inteligencia de ciertos escritores que por equivocación han nacido en España», imprès a Cadis el 1811 per la impremta de l’Estat major i reimprès a Madrid el 1812 per Repullés, del qual era autor el bibliotecari Bartolomé Gallardo. S’obrirà un debat llarguíssim, en el qual el nucli principal ja no és si és pertinent o no la llibertat d’expressió o impremta, sinó que els sectors conservadors i els eclesiàstics consideraven que s’atacava directament la religió catòlica, que es trobava en el fonament mateix de l’Estat segons es recollia a la Constitució. L’escletxa s’obria cada vegada més. S’inicia aleshores un rosari de propostes per al retorn de la Inquisició i projectes de decrets sobre els tribunals de protecció de la religió.

El volum del Diario de Sesiones corresponent a l’any 1812 acaba amb l’adverti-ment que, a causa del gros volum que ha generat la discussió sobre la Inquisició, els diaris de sessions corresponents s’imprimiran en un volum a part:

Las Cortes generales y extraordinarias resolvieron en la sesión del día 20 de Enero del año 1813, que se imprimiese en un tomo separado la discusión sobre el informe que dio a las mismas la comisión de Constitución acerca del Tribunal del Santo Oficio, y los demás protectores de la religión. En consecuencia todo lo perteneciente a este importante asunto se separó de las sesiones á que correspondía, para imprimirse compilado en un volumen particular…¹⁷

A partir d’aquest punt, cal revisar el desenvolupament de la controvertida llei d’impremta. El 8 d’abril de 1813 s’aprova el decret addicional de la llei de 10 de novembre de 1810 sobre la llibertat d’impremta. Els set primers articles s’aproven sense discus-sió, però a partir del vuitè s’inicien una vegada més llarguíssimes discussions que duren uns dies. Abans d’aprovar-la es demana acarar la llei amb la Constitució. Malgrat que les pressions des del sectors més integristes s’havien fet sentir, el 22 de febrer de 1813 se suprimia la Inquisició.

No cal insistir en el retrocés que suposa el final de la Guerra del Francès i el retorn del règim absolutista. L’eina eclesiàstica es torna a posar en funcionament a l’octubre de 1814, quan es publica un decret per tal que els bisbes facin pastorals i els capellans prediquin la bona educació de la població, massa malmesa a causa de la guerra. Els principals problemes són, segons el decret, pràctica corrupció dels bons costums a causa de la guerra, de les armes i de l’abús de la voluntat. Demana, doncs, que els rectors llegeixin les pastorals i que després facin discursos per «mover al pueblo a la observancia de los que en ella se les diga». Com a conclusió, han de deixar clar que els pares tenen l’obligació de dur els fills a la instrucció doctrinal tres cops per setmana.¹⁸