Читать книгу La impremta catalana i els seus protagonistes - Montserrat Comas i Güell - Страница 23

La llibertat d’impremta torna a ser damunt la taula; ara, però, present a la Constitució. No caldrà elaborar una nova llei, perquè ja es disposava de la de 1810, que, com acabem de veure, va tractar-se més d’un text d’intencions o programàtic que no pas una llei en el sentit estricte.

L’11 de juliol de 1820 Argüelles, secretari del despatx de Governació, presentava la Memoria sobre el estado de los negocios concernientes a la Secretaría del Despacho de la Gobernación de la Península…, i feia una sorprenent comparació entre la llibertat d’impremta i la Milícia Nacional.

La libertad de imprenta, […] debe mirarse como el instrumento más a propósito para ilustrar la opinión, asegurar los derechos políticos de los ciudadanos y precaver la renovación de la arbitrariedad. La formación de la Milicia Nacional generaliza la aplicación de la fuerza al mantenimiento y solidez del edificio social. El uso de uno y otro medio está consagrado y prescrito por la ley fundamental de la Monarquía. La Libertad de imprenta se proclamó por RD de 10 de marzo, y desde luego se le quitaron las trabas que la oprimían, y se tomaron providencias oportunas para restablecer las Juntas de censura que existían en 1814, y cuyo objeto es proteger la libertad de escribir y publicar los escritos y reprimir sus abusos. La formación de la Milicia Nacional se organizó provisionalmente desde entonces para que esta institución, protectora del orden y la seguridad interior, se realice, no solo en la corte, sino también en las capitales de provincia del Reino.

Les preguntes i els dubtes que es van generant arran de les dificultats pràctiques per l’aplicació de la llei –composició, funcions i renovació de les juntes de censura, paper de les Corts, etc.– obliga a la revisió de les disposicions sobre la impremta. Finalment, el 15 de setembre de 1820 Martínez de la Rosa llegeix el dictamen i projecte de llei elaborat per la Comissió de llibertat d’impremta. Martínez serà el portaveu de la Comissió i, com a tal, defensarà reiteradament les posicions i opinions dels seus mem-bres. Les seves intervencions, marcadament liberals, sintetitzen la profunda transforma-ció que s’ha produït en amplis sectors de la societat, que ja han consolidat els progra-mes plantejats en l’anterior període constitucional.

El seu discurs parteix del fet que la llibertat no es pot controlar; únicament es poden delimitar, tan clarament com sigui possible, els límits de les llicències. Reconeix la inexperiència anterior

…y habiendo tratado de refrenar los abusos de una libertad desconocida hasta entonces en España, no es extraño que la experiencia haya hecho conocer su ineficacia en varios casos para dejar el conveniente campo á la libertad, demarcando al propio tiempo los límites de la licencia.

El punt de partida serà l’article 371 de la Constitució, que diu que

Todos los españoles tienen libertad de escribir, imprimir y publicar sus ideas políticas sin necesidad de licencia, revisión o aprobación alguna anterior a la publicación, bajo las restricciones y responsabilidad que establezcan las leyes.

Aquest punt topa, però, amb l’article 12, que estableix que la religió catòlica és l’única permesa a l’Estat. Suposa una limitació

…que ha respetado la comisión religiosamente, ciñéndola al artículo 2º a sus justos términos, y exigiendo para la publicación de obras que versen sobre la Sagrada Escritura ó sobre los dogmas de nuestra santa religión, la previa censura de los Ordinarios.

Per tal que això sigui efectiu, serà imprescindible marcar clarament quins són els límits.

És per això que fa una gradació dels supòsits d’abús de la llibertat, una classificació dels impresos segons els abusos i una classificació també segons les penes estipulades. Reconeix que aquesta llei té moltes més dificultats que qualsevol altra perquè el que s’intenta reglamentar són les paraules. Finalment, planteja la necessitat d’establir la figura del jutge de fet, és a dir, dels jurats com a eina per compartir les responsabilitats de judici per part de tots els ciutadans. La proposta genera un llarguíssim debat el nucli del qual s’acaba centrant en la capacitat real de judicar si, com es proposa, els qui n’han de formar part només han de complir la condició de ser majors de vint-i-cinc anys. S’apel·la a la necessitat de formació d’aquests i, especialment, a la seva cultura, que siguin escollits pels ajuntaments de les ciutats cap de província, que tinguin simplement sentit comú i un llarguíssim etcètera. L’argument amb què es rebat (principalment pel mateix Martínez de la Rosa) és que les normes que es proposen per a la formació d’aquests jurats són les mateixes que s’utilitzen per als que es volen presentar a les eleccions de diputats. En les discussions, la legislació d’Anglaterra es converteix en gairebé l’únic referent com a paradigma de llibertat.

La discussió, malgrat girar entorn de la conveniència o no de formar jurats i de les funcions que se’ls han de donar, se centra en el fet mateix d’encomanar judicis a ciutadans. Es defensa que incorporar els jurats a partir de la llei d’impremta és una manifestació d’obertura i voluntat de dur la llibertat a un punt de normalitat mai experimentada. En algun moment apareix el fantasma de l’any 1814, quan l’abús de la delació d’impresos va obligar a modificar-ne els criteris per obligar a demostrar-ne la veracitat mitjançant proves. També en aquest aspecte s’opina que la varietat dels membres dels jurats i la seva renovació és una bona eina per evitar situacions similars.

En la seva intervenció, Muñoz Guerra defineix el Consejo de Castilla i la Inquisició com a «enemigos del pueblo y padrastros del pueblo», per afegir més endavant que

El gobierno es una máquina muy complicada, y todas sus piezas están en relación unas con otras. El sistema ha variado: el pueblo español se ha emancipado, se ha hecho soberano; y así todo lo que pueda hacer por sí mismo, nadie debe hacerlo por él. […] Hay más: es necesario para la libertad de imprenta establecer los jurados, y establecerlos en todo el código criminal.

Finalment s’acaba discutint sobre l’acte mateix de jutjar amb l’excusa de buscar les diferències entre les juntes de censura i els jurats. Martínez de la Rosa reitera que a la llibertat d’impremta «todos [la] miramos con razón como el fundamento y apoyo de la libertad civil».

En realitat, es troben atrapats en la necessitat real de jutjar un imprès i, crec, al mateix temps en perceben el gran contrasentit. La idea mateixa de llibertat, sovint, els provoca perplexitat. Hi dedicaran sessions extraordinàries.