Читать книгу La impremta catalana i els seus protagonistes - Montserrat Comas i Güell - Страница 26

Les rois doivent aussi savoir que les meilleurs places fortes dont ils peuvent environner leurs états sont l’imprimerie, la liberté de la presse, envoyées au-delà de leurs frontières.

VICTOR RIQUETI DE MIRABEAU, Les Économiques

Probablement caldria iniciar aquest apartat amb la mateixa pregunta del primer capítol, «Llibertat vigilada»: «Ha estat mai possible fer públiques les idees sense que algú les jutgés?». Allí repassàvem l’evolució històrica de la normativa censora; ara mirarem de comprovar com es va posar en pràctica i, sobretot, com va influir en la difusió de les idees.

Tradicionalment, la censura fins al final de l’Antic Règim s’ha relacionat amb les intervencions de la Inquisició i amb d’altres mecanismes eclesiàstics. En el camp dels llibres, s’oblida massa sovint l’estudi de la censura civil com el filtre de la monarquia que ha actuat en paral·lel a la de l’Església amb un objectiu ben similar: procurar la salut ideològica dels respectius súbdits. El rei, per tant, amb aquest control no fa res més que mantenir vigent una regalia en el camp lector. La disminució progressiva de la presència del Sant Ofici durant el segle XVIII no ha de dur-nos a pensar amb l’inici de l’augment de les cotes de llibertat d’expressió, sinó simplement que les eines de control s’han desplaçat de lloc.¹

Enmig de regalies i censures que decideixen què té el privilegi de ser públic i què ha de quedar reclòs a casa, cal afegir-hi l’economia com a tercer factor fonamental, perquè el llibre no deixava de ser un producte comercial més que, per la seva tipologia, col·lidia frontalment amb les bases reguladores que, amb exempcions tributàries, protegien el comerç espanyol. Una indústria del llibre massa protegida podia afavorir la lliure circulació d’idees ben possiblement contràries a les oficials. La coincidència d’objectius afavorirà, doncs, aliances tàcites entre els poders civil i eclesiàstic. El sector haurà de buscar alternatives per a la subsistència mitjançant estratègies que sovint hauran de fregar o fins i tot actuar en la il·legalitat. Davant el desconcert que finalment tot això acabarà generant, durant el segle XVIII i els primers anys del XIX es delegarà bona part del control ideològic a la Universitat, espai natural de controvèrsia. Veurem com el progressiu desplaçament de les funcions inquisitorials cap a d’altres estaments coincidirà amb els moments de major repressió des de l’àmbit civil.²

El procés per arribar fins aquí va comptar amb la incorporació i l’arrelament a partir del segle XVI del concepte de llibres útils, o millor encara dels inútils; argument suficient per deixar-los fora de circulació. La ficció és la que en surt més mal parada, ja que, a causa de la designació governamental d’inutilitat, és motiu no només de rebuig sinó de prohibició d’impressió. Si bé la incorporació d’aquest punt de vista es planteja durant el segle XVII, val a dir que al començament del XIX les coses es mantenien gairebé sense alteració, però els criteris del que es considerava útil o inútil s’havien perfeccionat. El jurista Llàtzer Dou i Bassols el 1801 opinava, en relació amb la Universitat, que tant en ciència com en religió

…conviene que todos discurran y opinen del mismo modo: y esto por lo que he dicho puede fácilmente conseguirse influyendo, disponiendo y mandando, que en las universidades la enseñanza sea conforme a los insinuados principios.³

D’aquí que s’especifiquin i es publiquin els llibres preceptius per a l’estudi a les universitats.

Per aquelles mateixes dates, l’editor del Diario de Barcelona, Pere Pau Husson s’adreça al Consejo perquè l’eximeixin de complir estrictament la Reial Ordre de 7 de març de 1800, segons la qual «no se permite en semejantes papeles [diaris] otra cosa que las noticias correspondientes a compras, ventas y otras cosas particulares que puedan interesar al gobierno económico de cada uno» i, a més, exigia que «expresamente se prohíba toda Poesía y todo discurso que directa o indirectamente pueda tocar al gobierno público su origen y relaciones siendo lícito únicamente discurrir sobre la industria y comercio en lo que tenga relación con lo expresado». Husson volia únicament poder publicar «anécdotas curiosas e instructivas, algunas novelas de buena moral, algún trozo de historia selecta que pueda reformar las costumbres del pueblo inferior, alguna crítica sobre la mala literatura, parábolas…». Vol, en realitat, poder fer el mateix que ja fan els diaris de Madrid, València i Saragossa, que inclouen, a més, les ordres i cèdules que es fixen als carrers. Les pretensions d’Husson van, en realitat, molt més enllà quan suposa que això farà

…su periódico más útil e interesante a este numeroso pueblo y tenga aquel el pábulo intelectual que apetece y pueda el exponente con el feliz despacho de su periódico remediar de algún modo los daños y perjuicios que se le han seguido habiéndose conformado estrechamente a la Rl. Orden sin interpelarla de ningún modo sin Rl permiso…

És a dir, que, amb molta probabilitat, algú el va denunciar tal com permetia i recomanava la legislació vigent. La sol·licitud és del 7 de novembre de 1802. Sis anys més tard, arran del seu posicionament durant la Guerra del Francès, s’iniciarà el defi-nitiu declivi del seu projecte.⁴ Val a dir, però, que a la segona meitat del segle XIX, Magí Pers i Ramona feia unes propostes similars adreçades a la majoria de la pobla-ció en relació amb la funció unificadora de la premsa.⁵

En realitat, doncs, es pot arribar a pensar que estava prohibit imprimir i que mit-jançant les llicències civils i les autoritzacions eclesiàstiques pertinents el que s’obtenia era un permís per poder exercir una activitat essencialment prohibida a la qual úni-cament els llibres o documents considerats útils tenien possibilitats de difusió, la qual cosa explica, entre d’altres, que el 1806 l’aleshores jutge d’impremtes Juan Antonio Melón proposés al rei la prohibició de les novel·les:

Que una de las cosas que más ha contribuido a corromper las costumbres de Europa ha sido la inundación de novelas que ha producido Francia, Alemania, e Inglaterra… Por mi parte, Señor, persuadido del daño que causan tales libros, he negado generalmente licencias para imprimirlos, aunque esta conducta me excita enemigos implacables, pero como esta regla que observo puede variar cuando sea del agrado de V.M. poner este Juzgado en otras manos, me parece indispensable hacer presente a V.M., mi modo de pensar, para que si mereciese la Real aprovación de V.M., se digne mandar que se me pase una orden previniéndome que no permita la impresión de novelas.⁶

El 1825, és a dir, vint anys més tard, Pau Sichar, el bisbe de Barcelona, mostrava davant la lectura un altíssim grau de bel·ligerància equivalent a la impotència reconeguda per ell mateix en el text repressiu:

Si con el esterminio del sistema revolucionario se hubiesen podido esterminar de una vez todos los medios que emplearon para desmoralizar a la Católica España, con prontitud la verdad y la Religión hubieran triunfado en el corazón de todos los Españoles, mas por desgracia los fomes de la impiedad y de la desmoraliza-ción ecsiste en la inmensa multitud de libros y papeles blasfemos, impúdicos, heréticos, y subversivos de todo orden, que con asombrosa prodigalidad se esparcieron en aquel funesto tiempo.⁷

I malgrat el risc que això podia comportar per a les ànimes, segons el bisbe, la gent s’entossudia a retenir uns llibres tan perillosos. Reconeix que, després de dos anys d’haver vençut la revolució, «solo se nos ha presentado un número de libros tan corto como insignificante», la qual cosa, diu, és intolerable. La insistència en l’equiparació de bondat per als llibres útils contra els que no ho són es va allargar notablement en el temps.⁸

La lectura d’aquest text pot servir-nos de mostra del trencament ja definitiu que es va produir entre les instruccions ortodoxes i el comportament cultural de la societat. És en aquest període quan s’inicia la germinació d’una llavor que eclosionarà amb contundència a mitjan segle XIX i que va tenir una vida intensa fins als anys trenta del segle XX. La població intueix la importància del coneixement per a la seva supervivència i el comença a desitjar.

L’explicació del perquè d’aquest desig futur ens la dóna el bisbe Sichar mateix:

Bien conocemos amados hijos, que no faltaran corazones pervertidos y hombres obstinados en la impiedad é incapaces de reconciliación, que clamarán que es un fanatismo, que bajo pretesto de Religión se intenta privar que los hombres se instruyan, y que si se prohíben los libros es porque no se sabe como rebatir la doctrina que enseñan.

L’Església, diu, no es nega a la instrucció, però són els joves que, en comptes de llegir llibres sans, tal com ell mateix els qualifica, prefereixen la lectura de

…novelas escandalosas que ecsitan las pasiones, ó libros los mas perversos y los más impíos: ¿será justo tolerar que no alimenten sus almas sino con la misma leche ponzoñosa que por precisión ha de matarles?

I és justament per això que

Lo que teme y con razón la Iglesia, es que sus hijos lean de continuo los libros malos sin dignarse abrir siquiera uno bueno, y por lo mismo no le queda otro arbitrio que arrancarlos de sus manos y valerse de la autoridad que ha recibido de Dios para apartar de su seno á aquellos que con toda malicia se nieguen á obedecerla.⁹

Acabada la Guerra del Francès la situació de misèria i rigor permetia que des del Consejo s’instés els bisbes a fer pastorals que havien de ser llegides i predicades pels rectors «y sus Tenientes» per aturar els mals costums massa estesos. Havien de persuadir els pares per fer-los entendre l’obligació que els seus fills havien d’assistir tres cops per setmana a «instrucción doctrinal». Quan les poblacions estiguin molt escampades, el bisbe hi haurà d’enviar missioners. La tasca, ingent, era sobretot urgent, i calia executar-la amb «la prontitud que exige la gravedad del mal y la urgencia del remedio». La cosa no devia tenir massa fortuna, perquè Pedro Cevallos decideix el 30 de novembre de 1815 fer circular un reial decret per la formació d’escoles caritatives de primer ensenyament fins als deu o dotze anys per «instruir en la doctrina cristiana, en las buenas costumbres y en las primeras letras á los hijos de los pobres». L’estratègia per aconseguir-ho consistia a proporcionar-los aliment i un vestit corresponent al seu grau de pobresa. L’objectiu era convertir-los en «súbditos trabajadores y útiles al Estado» i, com que l’erari públic no tenia diners per encarar-ho, ho encomanava als convents, ja que aquests tenien l’obligació de reconduir la religió i els bons costums excessivament relaxats a causa de la recent invasió francesa i, sobretot, perquè s’havien de mostrar agraïts pels «bienes que con larga mano les ha dispensado mi paternal y religioso desvelo». Els demana finalment celeritat per tirar endavant una tasca que reclama la religió i l’Estat.¹⁰

En un context com aquest, és fàcil imaginar la dificultat per aconseguir la lliure impressió i circulació de llibres o impresos que no complissin l’estricta funció d’utilitat pública, dins la qual, com acabem de veure, les novel·les, és a dir la imaginació, no tenien cabuda. I seguint el fil de Domergue a Le Livre en Espagne au temps de la Révolution Française, en el sentit que les idees il·lustrades es colaven per les escletxes, cal recordar que, de fet, el traspàs del control de mans eclesiàstiques a les civils buscava per damunt de tot preservar allò que era útil i menystenir el que es considerava inútil, tasca en la qual la Inquisició demostrava haver estat incompetent. D’aquí que el primer el jutge d’impremtes el 1806 i després el bisbe Sichar en reclamin respectivament l’augment de competències i el retorn.¹¹

El debat sobre la funció de la Inquisició i les estratègies per frenar la circulació dels llibres que contenien noves idees va ser llarg. Jovellanos, per exemple, a la Representació a Carles IV sobre el Tribunal de la Inquisició fa afirmacions en el sentit que el principal risc no es troba en la quantitat d’heretges que hi pugui haver a Espanya, sinó que els pocs que hi ha fan córrer gasetes, llibres i fullets estrangers portadors de doctrines impies que «contra tamaño mal es corto el dique de la Inquisición…», perquè no n’organitza prou bé la vigilància.

El nucli de la discussió tant per a l’Església com per a l’Administració serà fonamentalment la utilitat pública, la qual afavorirà la coincidència de les dues parts implicades en les estratègies de fiscalització com, per exemple, en l’entrada d’impresos estrangers a les duanes. El que es plantejava en realitat era un front comú contra la por a la propaganda que es rebia enllà les fronteres. És ben possible que la pura necessitat de supervivència d’ambdós poders acabés establint una política del llibre que deixaria una petjada prou duradora.

Al maig de 1824 Ferran VII publicava una reial cèdula on deia que la llei

…debía resultar á la nación entera de gran utilidad, libertándola de la diseminación de mácsimas erróneas y doctrinas falsas con que los autores estrangeros de todos los tiempos, pero particularmente en los presentes, habían entretejido sus obras, procurando paliar su dañosa intención con los rasgos de la mas sublime elocuencia.

Aquesta disposició havia arrencat a la fi de 1819, és a dir, a la vigília de la revolució de 1820, com un intent de frenar la influència estrangera. En reprendre-la (pel que es dedueix del repàs cronològic que es fa en la reial cèdula mateix) no es preveu ni remotament l’evidència del profund canvi de comportament que havia sofert la societat espanyola durant el Trienni Liberal. Denota, al contrari, la incapacitat de comprensió i d’adaptació.¹²

Al tombant del segle XVIII al XIX, el decalatge entre els interessos de la població i els dels diferents governs és cada vegada més gran i, a mesura que vagi passant el temps (sobretot després del primer període constitucional), la capacitat de repressió serà, malgrat la duresa de les normatives i en algunes ocasions de les seves aplicacions, totalment ineficaç, i només variarà en funció de la diligència i sagacitat de qui hi hagi al davant de l’òrgan censor. Serveixi com a mostra del que s’acaba de dir la prohibició d’imprimir el Ceremonial que se ha de observar en la administración y profesión de los Individuos de la Real Congregación de la Purísima…, amb l’argument que, si es publicava el dogma de la immaculada concepció de la Verge Maria, podria provocar que la població es plantegés la qüestió i «se renovaran en este país las mismas disputas en que tanto acaloraron en Italia diferentes sugetos haciendo tomar parte al Pueblo en un asunto y objeto que nada les interesava». Per tant, està bé que els universitaris i professors jurin defensar la immaculada concepció de Maria, fins i tot amb la mort, però no és correcte demanar-ho a congregacions on es reuneixen gent noble, però també plebeus, artesans, comerciants…¹³ Val a dir, a més, que aquest procés es fa amb un cert secretisme i amb la preparació d’alguns paranys per treure’n més informació.