Читать книгу La impremta catalana i els seus protagonistes - Montserrat Comas i Güell - Страница 30

La situació, vista des de l’altra banda, era ben diferent. Mariano Cabrerizo en les seves memòries assegura que

Ninguna formalidad precedía a los embargos. Había en esta ciudad una pandilla de llamados realistas… Ellos eran los que en todas las causas que fraguaban contra los constitucionales, se presentaban á declarar falsa y sacrílegamente, cuyo noble servicio les era remunerado con la autorización de poder cometer toda clase de tropelerías impunemente. Hombres de esta calaya pues, cargaban nuestros bienes en carros, y se los llevaban de nuestras casas y almacenes adonde bien les pareciera.

Para que se vea á que estremo rayaba la estupidez de estos esbirros de la tiranía, cuando al registrar mis almacenes llegaba a sus manos una obra en francés, se preguntaban unos á otros si la entendían; pero como la casi totalidad apenas sabían leer, la arrojaban furiosos al suelo y la pisoteaban, gritando: «F…, p…, estos llibres malaits nos han perdut…; tots parlen contra la relichó». Así condenaban estos oráculos soeces de cantina a los célebres Masillon y Bourdalue que tenían en sus impuras manos.³⁷

A les memòries, Cabrerizo relaciona les acusacions que se li fan i reprodueix els arguments de la seva defensa. Entre d’altres coses, per exemple, se l’acusa que en el calendari de 1822 els dies festius no es distingien amb una creu, la qual cosa «daban a conocer lo venenoso de su corazón»; ell diu, però, que no feia més que reproduir el que se li encomanava des de l’Observatori Astronòmic, que aquell any va arribar sense la creu tradicional. D’altres acusacions similars a aquestes les atribueix a la possibilitat de la delació, que no és res més, segons ell, que «el desahogo de las más viles y mezquinas pasiones».

Cabrerizo, però, sintetitza el perjudici que se li podia causar a un impressor si queia en mans del Tribunal de la Fe, on, segons ell:

…había algunas personas de corazón duro y fanático, por no darles otra calificación, quienes habían sentenciado a don Venancio Oliveres á destierro de esta Capital, y privación de egercer su arte de impresor y librero, por haber impreso y vendido libros prohibidos; es decir, que le dieron muerte, pues muerto debe considerarse al hombre á quien se priva de ganar con su industria el alimento para sí y su familia.³⁸

Les memòries remarquen el paper de la delació en la majoria de processos inquisitorials. Efectivament, i les instruccions per als comissaris de la Inquisició són tan precises en la descripció i possibilitats del pecat que provoca un cert desconcert la seva lectura. En les de 1816 crida l’atenció que al primer capítol, dedicat a la denúncia, aparegui un subapartat dit «Solicitación», pel qual es dedueix que una dona pot delatar el seu confessor. Haurà d’explicar què se li ha demanat confessar del que el confessor considera delicte. Es parla només de dones. Elles han de declarar contra possibles falsos o intrè-pids capellans. La casuística que presenta arran de les preguntes que se li poden fer no deixa de ser un element per concloure la freqüència de les situacions. Després, però, s’haurà de fer un «Informe de la honestidad, y del crédito de la delatora».

Evidentment, aquesta normativa és la plantilla d’ús per als comissaris, i es diu exactament quines i com s’han de fer les preguntes. En l’apartat d’identificació de l’home, en canvi, només haurà de donar el nom, l’edat i el lloc, mentre que les dones havien de dir de qui eren filles si és que eren solteres, de qui era esposa si estava casada, el nom del marit en el cas de les viudes i a quin convent pertanyia si es tractava d’una religiosa. Són instruccions molt explícites i precises; recargolades que diríem col·loquialment. El capítol vi, per exemple, es dedica específicament a «Sodomía y bestialidad».

Les instruccions sobre el funcionament de les diferents delegacions inquisitorials insisteixen en la importància de preservar el secret dels documents obtinguts. Així s’alerta que quan es tingui notícia de la mort d’un comissari, ràpidament s’haurà d’acudir a salvar papers. La pregunta de l’inquisidor per a la localització dels prohibits és la següent:

Si fuere sobre papeles ó libros prohibidos, estampas, pinturas ó figuras obscenas: Como sabe que el delator las tenga; el titulo de los libros y papeles, ó de qué tratan; si son impresos ó manuscritos, en qué idioma, si son encuadernados, en pasta ó pergamino; en qué parage ó sitio los tiene ó acostumbra a tener; si retirados y ocultos, y en qué parte; y si sabe ó presuma que el delatado tenga licencia de leerlos: que representan las estampas, pinturas ó figuras que delata, en qué actitud están, y en qué consiste su indecencia y obscenidad.³⁹

És en aquests mateixos anys que es regulen altre tipus de delacions, com per exemple les espontànies. En el llibre d’Acords de l’Ajuntament de Barcelona de 1815, amb data 28 de febrer, es demana que s’incorpori l’edicte de l’inquisidor segons el qual es prorrogava el temps durant el qual els maçons podien delatar-se espontàniament. Amb anterioritat, els dies 13 i 17 de gener s’incorporava la normativa per a la investigació sobre el comportament dels afrancesats. És a dir, la depuració dels seus membres. Durant els mesos de febrer i març fan les investigacions pertinents sense resultats, de manera que el 7 de març decideixen publicar un ban perquè qualsevol que tingui notícia de possibles afrancesats la pugui donar reservadament al síndic, «quien sin revelar este paso hará sea citado el tal sugeto a declarar». Les cerques seguiran encara fins al mes de juny.⁴⁰

La situació d’inestabilitat política afavoreix l’edició clandestina, que es converteix en una arma de doble tall: proveir de llibres prohibits i afavorir o protegir el negoci editorial des de l’altre costat dels Pirineus. D’altra banda, aquestes obres són difoses més enllà de les fronteres: com ja s’ha dit, a l’Amèrica Llatina, allí on les idees liberals troben un eco profund en els pobles en lluita per la seva independència i on la impremta local no està en condicions de satisfer aquesta necessitat. Moltes de les obres que veuen la llum a França ho fan amb l’objectiu d’introduir-les a la Península per mitjans clandestins que s’escapen de la censura espanyola durant l’absolutisme de Ferran.