Читать книгу La impremta catalana i els seus protagonistes - Montserrat Comas i Güell - Страница 34

Com hem vist al lloc corresponent, si bé la legislació censora no modifica essencialment la seva ideologia, sí que varia reiteradament d’estratègies i de criteris administratius. Això suposa la principal dificultat a l’hora de localitzar a Catalunya expedients censors. Una font interessant és la relativa al registre duaner i a l’entrada i sortida de vaixells. Tot i que amb períodes d’interrupció, la inspecció l’efectuaven simultàniament el revisor civil i eclesiàstic. A la documentació municipal conservada a l’Arxiu Històric de la ciutat de Barcelona, també s’hi poden trobar algunes notícies escampades entre de-mandes i sol·licituds, o acords. L’Arxiu Episcopal de Barcelona disposa d’un bon recull d’aquests permisos,⁵³ però pateix llacunes atribuïbles, potser, a les conseqüències de les revoltes populars de començament del Trienni Liberal. Tot i que hi podem trobar-ne algunes corresponents als anys 1821 i 1822 sense massa transcendència, el major nombre d’expedients es concentra a partir de 1824, quan s’encomana als bisbes les funcions censores. Cal dir, també, que la quantitat de notícies disminueix ràpidament a partir de 1825 fins a desaparèixer el 1828. Una possible explicació, gens menyspreable d’altra banda després del que s’ha dit més amunt, és que, per deixadesa, s’anés abandonant el control. Són simples suposicions sense fonament, i per tant cal ser molt cautelosos a l’hora d’acceptar-les com a bones. És un aspecte més que caldria estudiar amb tot deteniment.

Malgrat tot, quant a l’exportació o importació, ens aporta informacions prou interessants per elles mateixes. Primer, que tothom que vulgui entrar o treure llibres haurà de demanar-ne el permís, indistintament que sigui seglar o religiós, particular o comerciant i, naturalment, llibreter, impressor o comerciant de llibres. Hi ha, per exemple, algunes relacions de particulars que permeten fer-nos una idea força aproximada de les característiques d’una biblioteca privada d’un jesuïta, d’un franciscà, d’un metge o d’un jutge.⁵⁴ La inspecció requeia en un revisor, el qual remetia la llista al vicari general, que era l’encarregat de donar el vistiplau definitiu.

Segon, les procedències i orígens dels llibres indiquen que l’exportació no era exclusiva dels grans impressors, ja que l’única diferència entre els grans i els més petits era la capacitat d’enviar més quantitat d’exemplars i volums en un sol viatge. Sabem també que el principal destí d’exportació era Amèrica Llatina, Cuba i el Brasil. Però, també, i això és remarcable, que se n’exportaven a Marsella, Perpinyà, Gibraltar o Londres. I, evidentment, n’importaven. Les quantitats, però, no són, en general, massa significatives.

Cal tenir present, com a possible explicació del que s’acaba de dir, que el 19 de desembre de 1825 Cea Bermúdez, arran d’una sol·licitud d’un llibreter francès que volia exportar a França llibres que tenia retinguts a la duana de Vitòria, estableix una regla general que disposava que els comerciants o llibreters estrangers propietaris de llibres que s’haguessin introduït a Espanya entre el 7 de març de 1820 i l’1 d’octubre de 1823, i que volguessin reexportar-los fora del regne tenien un marge de tres mesos per expedir fora d’Espanya els impresos en qualsevol llengua; que els llibres impresos fora de l’Estat en espanyol i els impresos a Espanya des del 7 de març de 1820 en qual-sevol altra llengua no podien sortir si eren ofensius a la religió o contraris a la moral pública.⁵⁵

Finalment, la documentació ens mostra que el comerç de llibres no queia exclusivament en mans dels llibreters o impressors, sinó que existien professionals a l’estil d’intermediaris o les actuals distribuïdores. Per exemple, al novembre de 1824 Cristòfol Sales vol embarcar «diez balotes y un cajón de libros» cap a Marsella. El revisor eclesiàstic detecta un possible risc que posteriorment el censor identifica en un parell de llibres de Quevedo, ambdós del XVII, que encara són a l’Índex. Entre l’inici i el final de la gestió ha passat poc més d’un mes. Una altra sol·licitud també d’expedició cap a Marsella la fa, aquell mateix mes, Domènec Matas, que du dos farcells amb llibres (un amb 33 títols i un altre amb 43). La companyia de Josep Rion (o Rigau) demana poder enviar a Londres, al novembre de 1824, un total de trenta-vuit títols, alguns en diversos volums datats entre els segles XVI i XVIII. Segurament, Marià Serra i Soler va enviar quatre baguls a Londres, via Gibraltar, cap on demana permís al desembre. Al març de 1825 és Josep Arimon qui vol embarcar tretze títols, sense especificar el destí, segurament a Amèrica, per la gran quantitat de «cartillas y silabarios» (dues raimes). De la resta d’exemplars, el nombre oscil·la entre els dotze i el cinquanta.

Pel que fa a la quantitat, destaca per damunt de tot Eulàlia Brusi «del comercio de libros de esta ciudad», que al maig de 1826 enviava llibres a l’Havana. La quantitat d’exemplars de cada volum són respectables: 1.200 catons. Dels altres vint-i-un restants, n’envia entre vuit i cinquanta de cadascun amb l’exempció de Cecília, de la qual n’envia cent dinou. En aquell viatge el titulat Alejo no va passar la censura. Val a dir que la llista està feta i signada per ella mateixa. Dos mesos més tard, al juliol, embarca un total de seixanta quatre títols amb pocs exemplars de cadascun (entre un i tres) amb l’excepció dels 1164 Catones i les 9250 Cartillas. El censor els deixa passar però, en la seva nota, hi afegeix l’observació que «los que debían expurgarse se hallan corregidos a tenor de los edictos», la qual cosa no deixa de sorprendre perquè hi havia diverses novel·les, entre elles la temuda Pamela de Richardson. Possiblement la variació en la quantitat del nombre d’exemplars es pot deure a la necessitat de mantenir un màxim de volum similar per a cada viatge.

Altres impressors són Domènec Feyner, que el 1825 exportava alguns títols a l’Havana, i Narcís Oliva, que té força activitat en aquest sentit. A l’octubre de 1824 havia importat quaranta-cinc títols procedents de Perpinyà, tots ells en francès, quatre dels quals hauran de passar a revisió del vicari general. El novembre exporta deu títols a Puerto Rico i el desembre, onze a l’Havana. Al gener de 1825 embarca cap a Rio de Janeiro dos farcells, amb un total de quaranta-tres títols, alguns amb diversos volums. Igual que ho hem vist amb la llista de Brusi, també se li permet passar tot el presentat, inclòs el Pablo y Virginia que figura a la llista.

A la fi de l’any 1824 és Tomàs Gorchs qui vol importar des d’un origen desconegut uns llibres en francès dels quals adjunta la factura de compra, en què consta un llibre de l’autor maleït Ducray Duminil, que li causarà un seguit de destorbs. La seqüència és poc més o menys la següent: el 3 de novembre presenta la factura dels llibres que vol importar, al peu de la qual Avellà, vicari general, escriu que

…pueden introducirse todos los libros contenidos en la adjunta lista con la prevención de que en cuanto al titulado Ducray Duminil deberá el introductor sujetarse a la pérdida de todos los ejemplares que haya de él en caso de ser el Ducray Duminil que está prohibido, a cuyo fin deberán presentársenos luego de su llegada para cerciorarnos de la verdad.

En la factura només consta el nom de l’autor o del títol i el preu. Sembla que anticipa la factura a la importació per tal, probablement, d’agilitzar la inspecció; Oliva també feia servir el mateix mètode.

El 25 de novembre el secretari de cambra del bisbat segueix el curs habitual i remet la llista dels llibres al censor, el qual amb data 27 remarca que el Duminil que està prohibit fins i tot per als qui tenen llicència és Victor ou l’enfant de laforet en quatre volums imprès a París el 1799, però dubta que ho sigui perquè a la llista no diu Duminil, sinó Duménil. Valgui l’incís, però aquest comentari recorda els ulls grossos que hem vist que es van fer en les llistes d’Eulàlia Brusi i Narcís Oliva. Amb tot, es van seguir les instruccions donades per Avellà i el 19 de gener de 1825 es reparteixen als revisors eclesiàstics, per a la seva censura, «las obras de Ducray Diminil propiedad del librero Gorchs». En total són onze títols diferents que tenen entre dos i vuit volums. Mitjançant la llista de distribució, podem saber el nom dels censors i els títols que de Duminil hi havia a la llibreria de Gorchs. Un altre expedient és del març de 1828, quan la viuda d’Agustí Roca certifica que ha venut uns llibres a Joan Prats perquè aquest el pugui exportar a Port-au-Prince.

Una altra mena d’importació és la de particulars que estan en trànsit a Catalunya, com és el cas d’un brigadier italià que prové de Gènova en direcció Madrid i li troben una capseta amb «4 tomos de la Grande Obra de Dante y papeles de música de Toscana». La revisió triga una setmana i Avellà anota lacònicament: «Preséntenos el cajón con su contenido».

Pel que fa al mercat espanyol, per circular per l’interior de l’Estat, s’havia de passar censura igualment, i gràcies a la qual sabem que el 1824 Valero Sierra venia llibres de diversa tipologia a Sevilla, que Ignasi Estivill feia negoci a Mallorca. També cal afegir la sol·licitud de Josep Lluch per poder reimprimir (diu que a instàncies de persones devotes) un llibre de devoció dedicat a la Mare de Déu. Cal insistir en l’interès de les llistes, encara que es limitin a uns pocs mesos entre els anys 1824 i 1825. El nombre habitual que duia un home sol oscil·lava entre els vint i els quaranta títols.

Una altra de les informacions detectables a partir d’aquest fons és que molts impressors prou coneguts duien llibres a vendre a les fires de les diferents poblacions. Les referències són mínimes però suficients per confirmar-ne l’existència i també per suposar que, si els impressors amb més renom s’hi aventuraven, és fàcil suposar que molts altres ho devien fer potser més espontàniament. Trobem Sellent, que el 1824 vol anar a Girona i que el 1825, carregat de comèdies, vol acudir a la de Vic. El 1826 és Oliveres qui va a la fira de Mataró. O que un tal Antoni Cotanegra demana permís per transportar, a l’estiu de 1826, dues caixes amb estampes per dur a vendre a Sitges.

Una darrera sol·licitud ens fa adonar que, tot i que la vigilància no era constant, sí que el factor de ser aleatòria la feia imprevisible, com el cas que s’explica tot seguit. El 18 d’agost de 1824 es descobreix al portal de l’Àngel de Barcelona una

…lista de libros que contiene una arquita vieja que venía de Reus y fue dete-nida por el Resguardo de la Puerta del Ángel de esta ciudad en el día 18 del corriente, por venir sin Guía y conducida a la Rl. Aduana donde se halla.

En total hi havia cinquanta-nou títols. Després de la inspecció resulta que tot era

…usado y de pertenencia del inftº Alcalde mayor por SM desde el año 1806 y Juez de 1ª Instancia que ha sido en la villas de Berga y Reus, procedente de este último Pueblo con ropa de su uso que al mismo tiempo que dchos. libros le conducía el ordinario Mirall.

La llista conté alguna obra de Blas Damián de Vega, el mateix que signa la llista dels llibres descoberts.

Com ja hem dit més d’una vegada, no ha de sorprendre que sigui justament en aquests anys quan trobem més informació entorn de la censura, perquè és just a l’inici del canvi de règim quan convé que les coses quedin clares. L’abast de la persecució arriba a tots els nivells, i la Universitat n’és un dels més paradigmàtics. El 14 d’octubre de 1824 Calomarde signava un nou pla d’estudis en el qual, entre d’altres coses, deia: «Sobrevino la terrible calamidad de Marzo de 1820; y en el diluvio de males que inundaron la Península perecieron los documentos y memorias que la sabiduría y el zelo habían sabios y religiosos designios». Els aleshores dits legisladors, sense comptar amb ell, «trabajaron en razón inversa para viciar y corromper las enseñanzas con la ponzoña de las doctrinas anárquicas é irreligiosas». Ell també, com els que l’han precedit, és conscient del poc temps que resta abans del nou curs, i per això nomena una

Comisión especial de Ministros Jubilados, y otros varones sabios de mi confianza, á quienes encargué que reuniéndose diariamente trabajaran é indispensablemente me presentaran en un breve e improrrogable plazo el deseado Plan y arreglo de las Universidades del Reyno.

A partir d’aquí relaciona llibres, mètodes d’ensenyament, acadèmies, plantejament dels exàmens, tipologia del professorat de la Junta de Censura, la qual, entre d’altres funcions, té la de vigilar els llibres que llegeixen els estudiants i tenir sota clau els llibres prohibits de la Biblioteca, i afegeix que l’esmentat tribunal de disciplina o censura «Redoblará el Tribunal su vigilancia secreta sobre las librerías o tiendas de libros que estén indiciados de ejercer o haber ejercido el vedado comercio de malos libros».

Per sort, recentment, Xavier Solà de Andrés ha publicat un cas que ens serveix de magnífic exemple de la situació repressiva en què es vivia també a la Universitat, i ha demostrat que aquesta pressió podia influir i determinar l’expressió literària d’un jove poeta com era Manuel de Cabanyes. Segons l’autor, formava part d’un

…grup de joves arrauxats, que sovint infringien la normativa de règim intern o en vulneraven els seus defectes, principalment fora del recinte universitari. Aquest grup portava de corcoll les patrulles nocturnes de la policia i, en especial el Tribunal de Censura i Correcció, organisme competent en matèria de disciplina civil i acadèmica del personal adscrit a la Universitat i, per això, el cap del citat tribunal, Miquel Franch, els feia vigilar.

Un diumenge, Cabanyes va llegir a l’aula d’Oratòria un Discurso sobre la Historia literaria de España, al final del qual va fer referència a autors prohibits com ara Voltaire i Rousseau, i altres de tendència liberal. Algun dels assistents va considerar que, a més d’això, hi havia hagut injúries contra oradors sagrats i va decidir delatar-lo. Pocs dies després, un professor el va denunciar davant el Tribunal, que li va exigir vuit rectificacions. El jove poeta va fer-ho, però usant alguns subterfugis que es van interpretar com a dilació voluntària, la qual cosa, tot i que es va considerar desacatament, va permetre-li ajornar la causa si no hi tornava a incidir. No gaires mesos més tard, entre el 16 i el 21 de maig de 1828 i després de la visita de la reina Amàlia a Cervera, va circular el periòdic manuscrit El Crítico Observador,

…que fou retirat i prohibit de seguida per l’autoritat acadèmica, la qual va instar el Tribunal de Censura perquè iniciés actuacions a fi de descobrir i sancionar els culpables.

Les indagacions del tribunal van dur directament a Manuel de Cabanyes, per la qual cosa va decidir vigilar-lo tot el dia. Una nit fou sorprès, i van incomunicar-lo a casa de l’alcalde corregidor de Cervera.⁵⁶

Hi ha algunes situacions de persecució amb els llibres com a excusa que poden obeir a alguns altres motius més enllà dels estrictament legals. Aquest podria ser el cas del conflicte que va haver de viure la viuda d’Agustí Roca a causa de la biblioteca de l’antic col·laborador de Godoy el marquès de la Casa Cagigal. La llibreria de la viuda de Roca el dia 15 de novembre de 1824 havia posat un anunci al diari per comunicar que tenia a la venda una part de la biblioteca de l’esmentat marquès. Immediatament, la intendència de policia ho va denunciar argumentant que, com que era possible que hi hagués alguns llibres prohibits, havia donat ordre de suspendre’n la venda i demanat al vicari general, P. Avellà, que s’hi fes una inspecció. Aquest ho encarrega al frare mínim Josep Constans, que haurà de desglossar els que són prohibits i necessiten expurgació i els que han sortit després de l’últim edicte de la Inquisició. El frare organitza el conjunt de llibres en dos llistats diferents: els prohibits que s’han d’expurgar i els sospitosos,

…y señaladamente aquellos que lo son por tener ya obras prohibidas, como lo advierto en las notas que a continuación de la obra puede ver VS sin olvidarme tampoco de incluir en el escrito de sospechosos, todos aquellos libros y papeles que por orden de su Magestad deben ser recogidos para examinarse.

El pobre frare, davant la immensa feinada que representa la inspecció de tota la biblioteca, s’excusa que, de tota la relació, només ha pogut fer les lletres A, B, C i una mica de la D, i com que

VS conociendo con sus superiores luces, quan engorroso es y grave este negocio se servirá concederme el tiempo competente, para desempeñarlo como devo.

Amb tot, el 24 de desembre li lliura la corresponent a les lletres D a la H, i el 30, la resta.

Efectivament, la relació és precisa, i dins cada apartat previst (prohibits per expurgar i sospitosos) els agrupa temàticament amb un breu comentari sobre la majoria d’ells. Per exemple:

Altes (Dn. Francisco), La muerte de César, tragedia de Voltaire, traducida por el ciudadano N. Un folleto en 8º y a la rústica dos exemplares. Prohibido por el edicto de 9 de julio de 1791.

Però hi trobarem que el poeta Alfieri és sediciós, i per tant té prohibides gairebé totes les seves obres, La Abeja, Condillac, Cabarrús, Moratín, El Robespierre español, La Fontaine, Montesquieu i l’inevitable Voltaire, entre molts altres.

Una altra de les llistes comença amb Ariosto, seguit del Quixot de Cervantes, del qual, a parer del frare, s’ha d’esborrar la frase «las obras de caridad que se hacen flojamente no tienen mérito ni valen nada» i altres per l’estil que inclou tota mena d’obres literàries científiques o de dret. Avellà dictamina que tots ells han de quedar a la censura. Entre els sospitosos, hi trobarem la col·lecció de decrets de les Corts entre 1810 i 1811, i el Codi Napoleó, evidentment les que el marquès de Casa Cagigal n’és l’autor, Caracciolo, Chateaubriand, El censor i tota la premsa del Trienni Liberal, Duminil, García Malo, Llorente i un llarguíssim etcètera, perquè la llista de sospitosos és extensa. Conclou el 31 de desembre amb aquesta anotació:

Los libros sospechosos expresados en las listas que preceden […] se entregarán al DD Jayme Cabot, quien dexará el correspondiente resguardo al encargado de la venta de dicha librería, y en caso de que se le diga que alguno de dichos libros fue vendido exigirá al vendedor que diga a quién.

El dia 7 de gener de 1825 Cabot passa l’informe amb la relació de l’incident amb què s’ha trobat quan ha anat a la botiga de la viuda de Roca per recollir els llibres indicats. Després de notificar a l’encarregat l’objectiu de la visita, aquest no el va poder atendre perquè estava ocupat en la impressió d’uns papers per al general Reiset; i va afegir, a més, que la nit anterior l’esmentat general havia enviat dos soldats a endur-se’n «una porción», i que per aquest motiu podria ser que en faltessin uns quants dels que duia anotats per recollir. Davant aquest fet, Avellà, el vicari general, passa l’expedient a l’intendent de policia perquè faci declarar l’encarregat de la botiga de la viuda de Roca.

La cosa es va complicant de mica en mica. El 3 de març la viuda de Cagigal dóna poders per poder reclamar els llibres. L’apoderat, Miquel Ma. Sanromà, el 23 d’abril de 1825, exigeix que se li retornin els llibres que s’han endut al dipòsit (per estar prohibits a Espanya), perquè té previst poder-los retornar a França com a propietat de la viuda tal, i queda manifest en el testament segons el qual se la considera cohereva «y como a tal le pertenecen los libros estrangeros de este en virtud del convenio particular hecho con la referida Dª Vicenta su Hermana [del marquès]». Sanromà fonamenta la sol·licitud en el decret d’octubre de 1824, al qual ja ens hem referit més amunt, que permet la reexportació dels llibres estrangers.

Paral·lelament, i pel que es dedueix de la nota del revisor Constants del 25 d’abril de 1825, Avellà el 4 de març li havia demanat que passés a esborrar, per a l’expurgació, el que considerés convenient, el qual, un cop fet, relaciona els títols amb l’excepció del de Cervantes, perquè li han fet arribar les Novelas exemplares i no el Quijote. El 22 de juny la viuda s’adreça una vegada més a l’intendent de l’Exèrcit de la província per saber si hi hauria cap inconvenient a concedir-li un guia per poder recuperar els «libros estrangeros parte prohibidos y parte sospechosos que están depositados en la Secretaría de Cámara de la Diócesis…» i que pertanyien al seu espòs. La resposta del 15 de juliol de 1825 és molt clara: el termini per a la reexportació de llibres estrangers donava un termini de tres mesos i ja han expirat, i en conseqüència no es poden enviar a França. Sense cap més notícia, el 1831, sense més data, José Cagigal, el fill segurament, demana llicència per poder representar una tragèdia que ha escrit.