Читать книгу La impremta catalana i els seus protagonistes - Montserrat Comas i Güell - Страница 24

La comparació de dues normatives revolucionàries en el context de construcció de la societat liberal pot ajudar-nos a comprendre l’evolució de la mentalitat o del pensament polític en relació amb els drets dels ciutadans.

D’entrada i anticipant-nos a les conclusions, hem de compartir amb Josep Fontana quan es refereix a la Constitució de 1812 que la legislatura de 1810-1814 va ser un projecte i no pas una transformació en tota regla:

En la primera ocasió, de 1812 a 1814, enmig de la guerra, amb bona part del país ocupada pels francesos i sense existir ni la legislació complementària ni els qua-dres administratius que haurien calgut per tal d’aplicar-la amb eficàcia, la veritat es que no es pot dir que hagués tingut efectes pràctics. Fou més aviat un text programàtic invocat, resumit en compendis i catecismes per tal d’aproximar-lo als ciutadans, i celebrat en les plaques que donaven a les places centrals de la major part de les viles el nom de «Plaza de la Constitución».

En la tercera etapa ni tan sols és exacte de dir, com es fa habitualment, que es va restablir la Constitució de 1812, ja que el que va fer el govern Calatrava va ser «publicar-la», mentre es reunien unes Corts que decidirien si calia mantenir-la, o bé, com pensava la majoria, convenia substituir-la per una altra. La prova d’això és que, mentrestant, es mantenia la regència en Maria Cristina, en contra del que deia la Constitució, que no admetia que la regència caigués en una sola persona.¹⁹

La llei d’impremta de 1810 té un preàmbul i 20 articles, enfront dels 83 articles de la de 1820.²⁰

El preàmbul de la primera dóna el marc d’intencions bàsiques per a la nova era revolucionària que s’intentava iniciar: poder publicar els pensaments dels ciutadans. La impremta, deien, havia de servir per frenar l’arbitrarietat dels governants, per a la il·lustració de la nació (entenent com a nació el conjunt de la població espanyola) i com a eina per conèixer l’opinió pública. Els cinc primers articles són sobretot proclamacions sense cap altra reglamentació. Es perfilen els tipus de pensaments possibles de publicar: únicament els polítics. Les responsabilitats recauen en autors i impressors i els libels seran castigats per jutges i tribunals.

No serà fins al sisè que hi haurà la referència a la religió, però es limitarà a dir que en matèria de religió caldrà censura prèvia feta pels ordinaris eclesiàstics. La reglamentació del comportament dels eclesiàstics es redueix a dos articles, i són els darrers, el 19 i el 20. En canvi, en la de 1820, llei sense preàmbul, dedica quatre articles (del 2n al 5è) a la reglamentació religiosa. Aquest, la precisa reglamentació de la llei de 1820, és el tret distintiu en relació amb la de feia deu anys.

Però l’element que probablement les diferencia més és que, en la de 1820, les juntes de censura han desaparegut per transformar-se en un jurat de fet. La composició quant a nombre d’individus, tant en un cas com en l’altre, és el mateix, però a la de 1810 una tercera part la formava la representació eclesiàstica. A la de 1820, ja no. Es dóna molta importància a la identificació dels responsables de l’imprès, sigui l’autor o impressor. La falta del nom pot ser motiu de sanció afegida a d’altres, si n’hi ha.

La poca concreció de la primera llei (1810) provocarà una multitud de conflictes que hauran de resoldre les Corts, les quals es trobaran discutint sobre les qüestions de contingut que falten a la llei. L’un darrere l’altre van apareixent: premsa de tot ordre, libels, etc. L’atac a la religió és una de les primeres fonts de conflicte, i en molts casos acaben enviant l’imprès al tribunal de la Inquisició. En d’altres, el passen al Consell de la Regència. Davant l’allau, fins i tot aquest consell sol·licita poder prendre diligències en contra de libels i altres impresos. Es genera un debat llarguíssim en el qual els qui hi estan en contra repeteixen que la llei s’ha fet perquè, justament, els ciutadans puguin opinar lliurement sobre els seus governants. Finalment, s’acorda que el Consell s’atengui al reglament interior i a la llei d’impremta.

Aquest tipus de discussions es repeteixen durant la resta de legislatura, i s’observa la improvisació i la falta de tradició. Un dels debats que s’allarguen eternament és el que planteja l’autor del Robespierre…, que, iniciat a l’estiu de 1811 quan acaba l’any, encara no s’ha resolt. El punt de partida és la representació que va presentar l’impressor de l’illa de León en què explicava que

…á las doce de la noche del sábado 29 de junio último, y mientras se estaba imprimiendo el número 10 de dicho periódico (cuyo número había anunciado por carteles el día 26 del mismo), se le presentó en la imprenta el gobernador militar de aquel pueblo con toda su ronda, y acompañado de un escribano, sin que precediese notificación alguna de la Junta de Censura Provincial, ni de la Suprema, exigiéndole á la fuerza el nombre del autor, y mandando suspender la impresión de dicho número, bajo pretesto de que no era lícito trabajar en días festivos. Se queja dicho Perin de este proceder, como contrario a la seguridad que á todo ciudadano ofrece la ley de la libertad de imprenta; y concluye con decir, que tamaños atentados merecen castigo ejemplar, con que se hagan las Cortes temer de los malvados, ya que se han hecho amar y respetar de los buenos.²¹

El testimoni és prou il·lustratiu de les condicions de treball de molts dels impressors que alguns sectors podien considerar sospitosos.

N’hi hagué encara un altre, al qual ja ens hem referit més amunt, relatiu al text España vindicada, en sus clases y autoridades, de las falsas opiniones que le atribuyen… de J. J. Colón, publicat aquell any a Cadis per l’impressor Manuel Bosch, i que el diputat Morales Gallego en la seva intervenció del 16 d’octubre de 1811 sintetitzava ben clarament quan deia que si s’entrava en aquest joc es perdria la llibertat per a la qual havien lluitat i que trencarien les regles del joc que ells mateixos havien impulsat. Just aquí, en aquest criteri de defensa de la llibertat, cal buscar el perquè de la reglamentació tan precisa de la llei de 1820. Arran de l’anàlisi d’aquest llibre es planteja un problema de competències entre la Junta de Censura provincial i la Suprema; les Corts hauran de jutjar. Al juliol de 1812 el debat era encara ben viu.

L’una i l’altra qüestió aturen els debats sobre la Constitució que, inevitablement, es va endarrerint. El relatiu a la España vindicada… és tan intens que acaben plantejant el que serà el decret addicional a la llei de llibertat d’impremta. La falta de regles de comportament els ha dut fins aquí. Veurem que les qüestions que es plantegen arran d’això seran les que el 1820 s’inclouran en la nova llei.

Cal, però, aturar-nos en els documents sorgits a l’abril de 1813. Amb motiu de les múltiples consultes que es fan, les Corts comproven la necessitat de regular l’ús i abús de la llibertat d’impremta. De fet, és el que es dedueix del preàmbul de l’informe de la comissió que havia estat creada per examinar el decret de llibertat d’impremta del 10 de novembre de 1810 i també d’estudiar el projecte de reglament per a les juntes de censu-ra. L’anàlisi l’havien de fer tenint en compte «los varios recursos y consultas hechas á las Cortes desde el tiempo en que aquel [de llibertat d’impremta] empezó a observar-se». Pel que ens diu de la capacitat d’acceptació i acomodació a la nova situació quant a la llibertat d’expressió, val la pena recollir alguns dels arguments que presenta l’esmentada comissió.

Primer, que això de la llibertat d’impremta al cap de poc més de dos anys des de la seva proclamació al novembre de 1810:

…no pudo preveerse entonces la variedad de casos que es preciso determinar por él, ni darse á los artículos que la comprehende, tal claridad que no suscitase dudas en las personas encargadas por primera vez de su observancia.

Reconeix tot seguit que amb el decret addicional que proposen intenta frenar els abusos que se n’han fet, i sobretot que tingui una aplicació més senzilla tant per als qui l’han de fer servir (fonamentalment escriptors) com pels qui l’han d’aplicar (jutges i juntes). És per tot això que, a més, inclou un projecte de reglament de les juntes de censura.

No té poca importància el comentari final del text, perquè reconeix, una vegada més, la centralitat de la llibertat d’impremta per a la transformació política. Reconeix no haver aconseguit aplanar totes les dificultats que planteja una matèria com aquella, perquè «debe conciliarse en ella la seguridad del Estado y la libre opinión de sus individuos, con la libre y utilísima facultad de imprimir», que no s’està de definir com a

…resbaladero peligroso para los que, desentendiéndose de lo que deben á su propio decoro y al de los demás, se dexan llevar del furor de su opinión, de los estímulos de sus intereses privados, y del placer mezquino de satisfacer resentimientos personales.²²

Així doncs, no hem de confondre el decret addicional al de llibertat d’impremta de novembre de 1810 amb el reglament de les juntes de censura. La diferència entre l’un i l’altre és que el primer estipula qüestions de tipus general, com, per exemple, que cap membre actiu en la judicatura civil o eclesiàstica en pot formar part, i l’altre fixa els criteris estrictes per a la renovació dels càrrecs, o substitució de vacants, tipologia de les sancions, etc. Al juny de 1813 va sortir un altre decret sobre els drets d’autor. De fet, sembla que es tractava d’equiparar els drets personals de l’autor i els seus hereus amb els de les corporacions. O dit d’una altra manera, de protegir els textos emanats de les corporacions i que no es preveia en la llei inicial. Es mantenia el dret al text per a tota la vida per a l’autor i de deu anys per als hereus, però s’hi afegia que les corporacions tenien quaranta anys de drets sobre la primera edició dels textos que n’emanaven. Passats els preceptius anys de protecció, el text esdevenia de domini públic. A aquestes normatives, s’hi afegien les de la impressió fraudulenta dels periòdics.