Читать книгу La impremta catalana i els seus protagonistes - Montserrat Comas i Güell - Страница 33

Si fins aquí hem mostrat les arts eclesiàstiques, no s’ha d’oblidar que existien igualment les amonestacions civils, un exemple de les quals recau en Raimon Ferrer i la seva ineludible Barcelona cautiva. L’Ajuntament de Barcelona, al maig de 1815, considera que Ferrer parla amb massa lleugeresa del consistori, per la qual cosa caldrà que a partir d’aquell moment, abans de publicar res, passi la inspecció pertinent. La causa de la queixa és ben bé tota una altra qüestió lluny del que aquí ens ocupa: troben que a la pàgina 23 s’anota que

…tratando de lo sucedido en la marina entre franceses y marineros españoles, de que resultó herido mortalmente un francés y que salió mucha tropa francesa en busca del agresor, se dice: «pero como era catalán el vecindario lo escondió». En esto se ofrece el reparo de que pudiera inferirse que el motivo de esconderlo fue precisamente el ser catalán y no el ser Español.

A la pàgina 28

…hablando de la contestación que causó la ocupación de la ciudadela por los franceses, dice: «han salido varios regidores y hasta el mismo Governador D. Carlos de Wite para tranquilizar la gente y mandarla retirar á sus casas». En esta cláusula y otra que hay mas abaxo y dice «procuraban las patrullas y autoridades dispersar y persuadir a la gente que retirasen pero no había forma de conseguirlo», pueden sonar á que el Ayuntamiento ó los Regidores todos ó tal vez parte de ellos estaban inteligenciados en lo que había ó acorde en lo que se practicaba quando consta bien en el Ayuntamiento quan al contrario fue. La nota que en la misma pág. 28 dice «este chocante paso será el objeto de la primª lámina» puesta como está con llamada a la conclusión de la cláusula transcrita que expresa que las autoridades procuraban dispersar y persuadir a la gente que retirasen, ha de creer qualquiera que no esté bien enterado, que dicen entender que lo «chocante» fue lo que practicaban las autoridades: y es cosa bien sensible pª el Ayuntamiento qe. estuvo muy distante de tener parte por ningún término en cosa que pudiese contribuir en nada á la infame ocupación de las fortalezas.⁵⁰

Uns altres dels exemples prové d’Antoni Brusi, que al gener de 1817 havia aconseguit quedar-se amb l’exclusivitat de publicació del Diario de Barcelona després d’un llarg procés contra els periòdics Periódico político y mercantil de Barcelona de Francesc Garriga primer, que va tancar-lo al desembre de 1816, i L’Estafeta Diaria de Barcelona de la impremta de Gaspar, que ho feia el 31 de gener. Brusi, doncs, estava en una situa-ció de força. El mateix dia que la seva capçalera es convertia en l’única a la ciutat, l’alcalde de Barcelona, el marquès de Sentmenat, es queixava que el diari del dia anterior reproduïa un discurs que, sense ser ofensiu, entrava en els afers de l’Ajuntament, per a la qual cosa demana la constitució d’una comissió per determinar si cal que

…continúen en el Periódico papeles en que ni aun en el modo en se hace en el referido, se hable de lo que hace el Ayuntº pues podría suceder que otras veces se hiciese censurándolo, lo qual no corresponde á un cuerpo en que el Publico tiene sus Diputados y Síndicos que concurren a sus deliberaciones y que si no hay algo que reformar en lo que practique, está sobrexpedito el recurso a la superiodad competente.

S’acorda examinar-ho detingudament.⁵¹

Però, arribat el Trienni, i després que l’Ajuntament concedís la llicència d’impri-mir els calendaris dels tres anys següents a Miquel Gaspar, va amonestar novament Brusi perquè amb data 18 de setembre de 1820 s’havia publicat al Diario… un article signat per El Liberal, en el qual «á más de otras injurias se dice del Ayuntamiento nada menos que ha barrenado la ley fundamental de la Nación», la qual cosa mereix passar-ho al jutge de 1a. instància, Josep Esteve i Morató, que ho haurà d’elevar a la Junta Provisional de Censura perquè el qualifiqui. El dia 11 d’octubre es llegeix l’informe i l’Ajuntament acorda notificar-ho al síndic perquè resolgui què ha de fer l’Ajuntament. No és fins al 9 de novembre que aquest dicta que no es pot fer res més que aplicar la llei de llibertat d’impremta i iniciar un judici conciliatori previ. Es constitueix una delegació per aconseguir que l’autor es retracti del que ha dit.

Paral·lelament, s’inicia un procés semblant sobre un article publicat al «diario constitucional de esta ciudad», que també ataca l’Ajuntament,

…en el que se dice, que el Ayuntamiento infringiendo la ley ha tomado las cantidades con que han estado grabados los víveres hasta la extinción de los derechos de Puertas; que en el día continúa haciendo lo mismo con los impuestos de la carne, y que en justicia y consciencia está obligado a restituirlo.

La Junta de Censura assegura que aquesta és una qüestió que afecta estrictament l’Ajuntament, i que és aquest qui ha d’actuar en judici d’injúries. L’advocat de l’Ajuntament és Josep Coroleu, pare de Josep Coroleu i Inglada.⁵²