Читать книгу La impremta catalana i els seus protagonistes - Montserrat Comas i Güell - Страница 25

Des del meu punt de vista, el més interessant de la comparació de les dues lleis és que els deu anys que separen l’una de l’altra mostren l’evolució de la mentalitat en relació amb el dret a expressar-se lliurement. La transformació en positiu és tan important que, quan es retorni als plantejaments absolutistes després del Trienni Liberal, ja no hi haurà retorn. D’entrada, em sembla necessari constatar que el punt de partida de la llei de 1810 és expansiu; com un esclat incontrolable, sense límits i es podria establir un paral·lelisme entre les conseqüències de la Revolució Francesa i aquesta revolució lectora. D’aquí ve la dimensió reduïda de la llei. Crec, a més, que van considerar que les regles del joc serien assumides per tothom amb la mateixa responsabilitat, sense preveure que amb aquesta actitud obrien, com de fet va passar, la porta a canals de divulgació de les idees contràries als principis revolucionaris. O el que és el mateix: un dels flancs pel qual l’enemic va atacar els principis constitucionals va ser, justament, el de llibertat d’impremta. Evidentment, no podem oblidar de cap de les maneres la precària situació política amb què tot això va passar amb de la Guerra del Francès en curs.

La llei del 22 d’octubre de 1820 és tot el contrari.²³ Regula i regula cada element i factor. Una primera lectura superficial pot semblar-nos contradictòria amb l’objectiu que buscaven les Corts en aquells anys. La segona lectura, en canvi, evidencia el desig de tancar qualsevol via per on es pugui colar l’ideari reialista i absolutista. Destil·la una intensa recerca per protegir i blindar el dret a la llibertat d’impremta o, ben mirat, d’expressió. De fet, és la suma de la de 1810 més els dos decrets de 1813, amb matisos afegits propis de la nova situació política.

Que la regulació dels textos religiosos aparegui just en començar la llei caldria interpretar-ho com l’eina per delimitar el territori eclesiàstic, i val la pena remarcar que és únicament per als llibres religiosos que, per a la resolució de la censura, s’estableix el període màxim de tres mesos des que s’inicia el procés de revisió en els quals s’inclouran, si s’escau, les segones revisions. Tot seguit relaciona la tipologia d’abusos entre els quals discrimina la injúria feta per encàrrec de superiors en l’Administració o corporacions, puntualització que s’havia afegit en el decret addicional de 1813. Potser s’ha d’interpretar també com a mesura per protegir posicionaments d’organismes polítics davant atacs dels contrincants. La de 1820, però, especifica que també tindrà validesa això quan «la inculpación contenida en el impreso se refiera á crímenes ó maquinaciones tramadas por cualquier persona contra el Estado» (art. 9).

Els impressors tindran una part important en el procés perquè hauran de donar garantia de conèixer l’autor del text. Haurà de presentar l’original signat, i ell mateix ha de posar el seu nom i cognom al peu del text imprès. Aquest darrer aspecte s’hauria de tenir en compte a l’hora d’analitzar els catàlegs d’aquest període en comparació dels d’altres moments. La llei de novembre de 1820 estipula fins i tot el rang i la durada dels càstigs. Però el que és més remarcable des del meu punt de vista és la introducció del jurat, o jutges de fet com els anomena, i la intervenció directa en el control dels ajuntaments i de l’alcalde. La revisió d’un text s’ha de fer amb la participació de tres estaments socials: l’alcalde de la capital de província que actua d’àrbitre i supervisor del bon funcionament del procés; el jurat que, nombrós i variable en funció del moment de la discussió del dictamen, es limitarà a decidir si mereix o no un judici pels continguts, i finalment el jutge de primera instància, que serà qui dictaminarà. En tot aquest procés, el jurat té una funció capital perquè, si absol un imprès, no es podrà actuar d’ofici en contra d’aquesta decisió.

Durant la discussió de la llei, és molt interessant comprovar com es qüestiona la capacitat d’anàlisi i judici dels membres del jurat, i no pas la dels diputats per als quals demanen les mateixes capacitats. Tot i que, aparentment, la llei sembla prou clara per evitar malentesos o abusos, preveu una Junta de protecció que vigilarà per la bona salut de la llibertat d’impremta i que té com a funcions bàsiques: proposar a les Corts tots els dubtes que li plantegi qualsevol autoritat; donar comptes de les queixes dels autors; revisar a cada legislatura l’estat de la llibertat d’impremta; examinar les causes pendents, i vigilar que les sentències es publiquin a la Gazeta. Les consultes que es faran a aquesta junta de protecció, sobretot per part dels ajuntaments, sovintejaran cada vegada més.

A l’abril de 1821 el títol IX del Codi Penal es titulava De los delitos y culpas de los impresores, libreros y otras personas en el abuso de la libertad de imprenta, i recollia el que ja s’havia estipulat en la llei i reglaments posteriors.²⁴ L’ús responsable de la llibertat d’impremta semblava difícil d’assumir fins i tot per als diputats, per als quals va caldre fer un reglament específic, al maig de 1821, que establia que, si un diputat era denunciat per l’alcalde de la seva població (recordem que era l’únic que tenia aquesta potestat), l’haurà de presentar davant el president del Congrés, el qual, en sessió secreta, sortejarà els diputats que havien de jutjar la bondat o no del text denunciat. El judici, si s’escau, però, podria ser públic.

Quan al maig s’inicia el debat sobre aquest projecte, alguns diputats veuen contradicció en el fet que s’admeti com a autor del text el nom del diputat i no pas en la resta de ciutadans, que hauran de demostrar ser-ho o no durant el judici. Diu Ezpeleta:

Si un impreso que publica con su nombre un ciudadano, no consta legalmente el autor hasta después del primer jurado, por la justa razón de que cualquiera puede poner, por ejemplo, mi nombre ¿por qué el escrito que salga con el nombre del Diputado se ha de decir desde luego que es Diputado el autor?

El que podem treure de tot això és que existia la possibilitat real que no quedés clar qui era l’autor. Va haver-hi encara altres objeccions sobre el grau d’aforament que corresponia als diputats. Es va aprovar el dia 8 de juny de 1821. S’observen algunes modificacions menors sobre el reglament de les juntes i altres aspectes de funcionament al juny de 1821.

Val la pena anotar el dictamen que es fa a partir del 7 de juny de 1821 contra Domingo Antonio Velasco com a autor de Centinela contra republicanos, y avisos importantes al Gobierno y a la Nación, perquè la revisió de les dues censures que havia passat el text considerat sediciós, els antecedents de 1814, etc., són elements que mostren un cas extrem de procés de censura i revisió que dura més de cinc mesos. Són especialment interessants els arguments legals que penalitzen la morositat excessiva dels jutges. L’informe apareix al Diario de Sesiones del dia 7 de juny de 1821 (pp. 2094-2103).

El 12 de febrer de 1822 hi ha una addicional a la de l’octubre de 1820. De fet, estableix uns criteris molt precisos per a la qualificació dels escrits. El rei és intocable, i els escrits que l’ataquin es declararan subversius. Ho seran també els que ataquin algun dels elements fonamentals de la Constitució. S’explicita que es consideraran llibres sediciosos no únicament el que incitin a la rebel·lió, sinó els que ho facin mitjançant personatges al·legòrics, països suposats o canvis temporals o amb el subterfugi del somni o ficció o qualsevol altra cosa semblant. Els mateixos arguments s’aplicaran a les sàtires contra els poders establerts, i també seran libels els que ataquin l’honor d’algú, encara que no explicitin el nom sinó que utilitzin anagrames i supòsits semblants als esmentats per als altres articles. Naturalment, hi ha un relatiu augment dels períodes de càstig. Les denúncies es podran fer directament al lloc de la impressió i en seran responsables l’editor o l’impressor. Inclou l’obligatorietat de la denúncia i de mantenir-la durant el judici els promotors fiscals dels jutjats de primera instància per indicació del Govern o el cap polític. Es defineixen amb precisió algunes de les funcions dels jurats.

La complexitat legislativa construïda durant segles és evident que sembla incorporada en el moll mateix de l’organització social. El constrenyiment de la llibertat en nom, justament, d’aquesta mateixa llibertat, va ser un dels principals factors que, una vegada més, va saber utilitzar l’absolutisme per trencar un mínims vestigis de llibertat d’expressió. Amb tot, l’aire que comença a entrar l’any 1810 va suposar l’inici de la transformació de la societat. Així doncs, és aquesta la principal llei i pal de paller del canvi iniciat ara fa dos-cents anys.

1. Javier García Martín: El Juzgado de imprentas…, op. cit., p. 22.31

2. Ibíd., p. 107.

3. Ibíd., p. 160.

4. Ibíd., p. 133.

5. Ibíd., p. 140.

6. Ibíd., p. 144.

7. Ibíd., p. 149.

8. Ibíd., p. 189.

9. AEB: censura.

10. Javier García Martín: El Juzgado de imprentas…, op. cit., p. 273.

11. AEB: «Censura», 1825.

12. Javier García Martín: El Juzgado de imprentas…, op. cit., p. 364.

13. Diario de Sesiones, 25 de juny de 1811, p. 1321.

14. Ibíd., 16 d’octubre de 1810, p. 47.

15. Ibíd., 17 d’octubre de 1810, p. 49.

16. Ibíd., 16 d’octubre de 1811, p. 2098. El dictamen es pot llegir a l’apèndix.

17. Discusión del proyecto de ley sobre el Tribunal de la Inquisición, Cadis, Imprenta Nacional, 1813, 2v. El llibre s’inicia amb aquesta «Advertencia: Según lo acordado por las Cortes generales y extraordinarias en la sesión de 20 de enero de este año 1813 se ha impreso en este tomo separadamente la discusión sobre el establecimiento de los tribunales protectores de la fe. Ha parecido oportuno conservar la distinción de las sesiones en que se verificó por la correspondencia que tiene este volumen con el XVI y XVII del diario de Cortes, de donde se ha entresacado todo lo tocante a este objeto. Comprehende lo ocurrido acerca de él des-de el 8 de diciembre de 1812, en que la comisión de Constitución presentó el dictamen, hasta 5 de febrero de 1813, en que finalizó la discusión. Va al fin el decreto de las Cortes con el manifiesto de los motivos en que se apoya» [Biblioteca Museu Balaguer, SL 4672, 4673].

18. AEB: «Communium», 1814/134.

19. Josep Fontana, pròleg a Ramon Arnabat: La revolució de 1820 i el Trienni Liberal a Catalunya, Vic, Eumo Editorial, 2001.

20. El text de la llei es pot llegir a l’apèndix.

21. Diario de Sesiones, 6 de juliol de 1811.

22. Memòria Digital de Catalunya, Fons Guerra Independència, <http://mdc.cbuc.cat/collections.html>.

23. Recopilación de la legislación de imprenta, Barcelona, Impremta de Pablo Riera, 1855, p. 19.

24. El text es pot llegir a l’apèndix documental.