Читать книгу La impremta catalana i els seus protagonistes - Montserrat Comas i Güell - Страница 27

La lluita pel control ideològic dels diferents sectors de la població va mantenir-se constant durant tots aquests anys. Al febrer de 1816 es prohibeixen un seguit de catecismes que, pel que es desprèn, eren d’ús corrent a les escoles i s’havien publicat entre 1812 i 1814. Els arguments, prou coneguts, ens els podem estalviar, però val la pena veure com havien de funcionar els mecanismes per treure’ls de circulació. Primer, calia retirar-los de les escoles, per a la qual cosa prèviament s’havien d’enviar cartes circulars obligant a recollir-los realment i, sobretot, que «los impresores les den razón individual de los autores de los anónimos y se lo remitan todo al Consejo con noticia circunstanciada de lo que resultare, y de quedar ejecutado». Evidentment, demanen la implicació dels bisbes.¹⁴

L’existència d’una distància tan gran entre un sector i l’altre es deu a la influèn-cia revolucionària francesa, que va permetre, en principi, anar prenent consciència que les persones som iguals les unes a les altres, i per tant hem de ser-ho també en el terreny cultural. Això volia dir tenir dret a la informació. La impremta esdevenia una eina fonamental democratitzadora.

De fet, però, el creixement d’aquesta consciència democratitzadora de la impremta augmenta en paral·lel a la planificació i l’ús, sovint abusiu, de la censura; evolució que és tanmateix lògica, i que simplement indica el final d’un període i el naixement de les noves formes de pensament de la societat liberal que treu el nas. Evidentment no farem aquí un repàs cronològic, sinó que mirarem de centrar-nos en aquests darrers anys de l’Antic Règim. Domergue observa que, a partir de la segona meitat del XVIII, el Sant Ofici introdueix unes mesures per al control dels impresos que denoten, fins i tot en aquest reducte d’immobilisme, la infiltració implacable de la mentalitat il·lustrada. La normativa deia que l’autor, abans de ser condemnat, tenia dret a ser escoltat.¹⁵ Malgrat tot, la persecució no disminueix, tal com es fa evident a l’inici de la cèdula de 1768:

…habiendo acreditado experiencia, que el celo infatigable de los Ministros del Santo Oficio no alcanza a contener los irreparables perjuicios que causa a la Religión y al Estado la lectura de malos libros, porque la multitud de los que se introducen de los Reynos extrangeros y la codicia insaciable de los libreros hace poco menos que inútiles las tareas en este tan importante punto y urgiendo poner remedio a este desorden…¹⁶

Domergue recull, en aquesta direcció, l’opinió de Valentín de Foronda expressada el 1780 però recollida el 1789 a El espíritu de los mejores diarios, segons la qual

Si no hay libertad de escribir y decir cada uno su parecer en todos los asuntos, a reserva de los dogmas de la religión católica y determinaciones del gobierno, todos nuestros conocimientos yacerán en un eterno olvido.¹⁷

Entre aquesta reflexió i l’assoliment irreversible de la idea de llibertat durant el Trienni Liberal van passar cinquanta-dos anys, amb un assaig general durant el primer període constitucional, la qual cosa ens permet suggerir que la transformació ideològica d’una societat necessita un temps suficient per madurar. El canvi interior és radical, però l’assoliment per part de la majoria de la població dirigent (en els diferents sectors d’influència possibles) necessita un procés d’assumpció que requereix planificacions polítiques i propagandístiques no pas senzilles. No cal descartar, doncs, que el mateix Sant Ofici hi contribuís involuntàriament, però directament, quan va establir criteris i gradacions que permetien la lectura de llibres prohibits o molt prohibits a determinades persones, generalment properes al clergat.¹⁸ Estimulava, de fet, allò que es volia aturar.