Читать книгу La impremta catalana i els seus protagonistes - Montserrat Comas i Güell - Страница 32

La demanda del retorn de la Inquisició és recurrent a partir de 1814 i, tot i que el 1823 Ferran VII no la recupera, és evident que sota el nom de Tribunal de la Fe va fer les seves funcions. El recent període bèl·lic i l’assaig constitucionalista que inclou van desfermar la por a tot un sector de les classes dirigents. Una por que l’inquisidor general Francisco de Mier identifica nítidament:

…entre los males que nos trajo la invasión enemiga en 1808 y la ausencia y cautividad de nuestro amado Monarca, no ha sido el menor la libertad de pensar y escribir con tal desafuero que por espacio de cinco años se vio nuestra piadosa y católica nación inundada de folletos, periódicos, papeles volantes y escritos perversos que andaban en manos de todos para ruina de sus almas.

La llibertat de pensar i escriure desaforadament. L’intent de frenar-la era ja tan inútil com pretendre posar la lluna en un cove. Amb tot, l’inquisidor relaciona els impresos que cal prohibir, i sorprèn especialment l’absència gairebé total de peus d’impremta catalana amb una única referència a La Abeja. L’edicte acaba amb l’anotació signada per José Avellá:

Es copia del Edicto original, que existe en el secreto de esta Inquisición de Barcelona, á que me refiero; y certifico hoy a trece de Agosto de mil ochocientos quince.⁴⁶

Crida l’atenció també que Raimon Ferrer, en el volum de la Barcelona cautiva corresponent a 1808, quan es refereix al periòdic La Abeja que dirigia Igual, digui que està inclosa en l’edicte de la Inquisició de 22 de juliol de 1815 que acabem d’esmentar i que afegeixi el següent comentari:

Es muy digno de notarse que de los 120 papeles o folletos que contiene dicho Edicto, impresos todos en España en los años de la invasión Napoleónica, no se encuentre impreso en Barcelona ningún otro que la dicha Abeja, la que al cabo de algún tiempo se suspendió, no por falta de perversa voluntad del Editor, sino por no tener otros subscriptores que los franceses o afrancesados, á los cuales como por razón de empleos o carácter se había de dar de balde, no quedaba para el Editor mas que la vil complacencia de haber zaherido la Religión o sus Ministros, sin sacar de ganancia ni un maravedí, contra lo que había esperanzado.⁴⁷

Com és ben evident, l’Església va treballar a fons per impedir perdre el control ideològic. Feliu i Monfort assegura que

…davant l’aixecament de Lacy, el bisbe de Barcelona Pablo de Sichar donà una nova mostra d’adhesió al règim absolut proporcionant al capità general Castaños 5.000 duros que li feien falta per pagar les mesades endarrerides dels soldats i impedir així que es posessin sota les ordres del cap liberal.

Més encara, es va crear una promoció de bisbes conservadors que van treballar plegats contra el sistema constitucional durant el Trienni Liberal, la qual cosa pot explicar la duríssima persecució detectada sobretot entre els anys 1824 i 1825. Segons aquest mateix autor, la Inquisició es va convertir en el

…bastió que calia expugnar o defensar a tota costa i en gran part a la negativa de Ferran VII de reinstaurar-la el 1823 fou una de les bases de l’escissió entre els partidaris de l’absolutisme, les conseqüències de la qual ensangonaren Espanya tot el segle.⁴⁸

La ineficàcia de la Inquisició desesperava els qui la necessitaven, i els motius eren múltiples: des de la incompetència de l’encarregat de la censura en relació amb el text que se li donava per examinar, fins a la durada excessiva de la tramitació durant el qual el llibre, pendent del judici, continuava circulant. Recularem catorze anys per repassar una circular de prohibició i comprovarem l’enrocament desesperat de la Inquisició davant no tant un text amb uns determinats continguts, com davant les actituds. Acabem de veure el pànic a la llibertat de pensar i escriure. L’antecedent de tot plegat és la por a la simple novetat. Vegem-ho.

L’inquisidor Ramon Josef de Arce examina un llibre imprès en italià sobre el sínode de Pistoia,⁴⁹ i en un text llarg fa un seguit de consideracions dignes de remarcar. La circular en qüestió és bilingüe italià-castellà, escrita a dues columnes i té quaranta-vuit pàgines ordenades per capítols. La condemna del text, que està feta expressament pel papa, prohibeix el text i a més «a otros cualesquiera que en su defensa acaso se hayan publicado ya, ó se publicaren en lo sucesivo». Però el que ens interessa ara no és tant si condemna o no el text, sinó el temps que triguen uns i altres a debatre’l. I també els arguments de fons que dóna.

Comencem pel temps. El títol deia Atti, e Decreti del Concilio Diocesano de Pistoja del MDCCXXXVI…, i la publicació de la condemna a Roma és del 28 d’agost de 1794. La notícia de l’entrada del llibre és de 1801 i l’inquisidor, bisbe de Burgos, el condemna el 12 de gener de 1801 la notícia de la qual va arribar a Barcelona el 14 de febrer. Però l’any 1814 la impremta Guasp de Mallorca encara la va imprimir. És a dir, doncs, que l’eficàcia era mínima, ja que el llibre corria amb certa naturalitat.

Pel que fa als arguments, no ens aturarem en les llargues consideracions de caràcter general i habituals en els documents d’aquestes característiques però, d’entrada, mostra la sorpresa que el llibre estigui escrit per un clergue. Que es tracti de la mena de llibre que «por todas partes nos cercan» i, pel que es veu, també a la gran ciutat de Roma. El clergue en qüestió és bisbe de «dos sillas», i s’ha deixat enganyar «por una caterva de maestros de una perversa ciencia», que el van confondre de tal manera que, en comptes de vetllar per la defensa de la fe, van trastornar-la «introduciendo importantes novedades». Vet aquí el nucli de l’acusació que es repetirà durant tot l’informe, i que serà el motiu real dels debats que va provocar el llibre en qüestió: la novetat. Explica que, per tal de buscar la màxima objectivitat, van reunir un consell de savis «para reprimir en su nacimiento las novedades peligrosas y nocivas». Una mica més enllà reblen el clau amb l’afirmació que «La Iglesia universal se resiente de qualquier novedad», per la qual cosa cal fugir de la tolerància, etc., etc. L’astúcia dels que ho feien era molt acusada, diuen.

Finalment, fa seva la sentència de Roma que havia penalitzat el llibre i els qui el defensaven, i, per tant, prohibeix els que ja circulaven impresos o manuscrits, i fins i tot els que «Dios no quiera, salieren en adelante». Admet, doncs, la ineficàcia de la feina i reitera els mateixos arguments que s’havien donat a Roma, i reclama l’obligació de lliurar el llibre o delatar aquells que el tinguin en un temps màxim de sis dies des de la data de l’edicte perquè «fomenta la sedición é independencia de las supremas potestades». L’ordre s’haurà de penjar a la porta de les esglésies i no es podrà retirar fins que no hi hagi la llicència per fer-ho. Aquí el nucli de l’error, com acabem de veure, és el fet de ser novetat, i catorze anys més tard serà, també ho hem vist, la llibertat de pensar i escriure.