Читать книгу La impremta catalana i els seus protagonistes - Montserrat Comas i Güell - Страница 28

Així doncs, l’extrema reglamentació censora du a dos camins simultanis: la clandestinitat i l’exili. Són camins que s’entrecreuen i s’alimenten. A la clandestinitat, ja ens hi referim en un altre lloc, però l’estudi de la influència editorial dels exiliats és una part encara poc explorada. Evidentment, aquí només podem apuntar la més que probable i determinant influència dels exiliats en la lectura subversiva i, per tant, en l’obstinada normativa censora per frenar justament aquesta influència.

Val la pena reproduir un text de Larra de 1835:

Los tiempos han cambiado extraordinariamente: dos emigraciones numerosas han enseñado a todo el mundo el camino de París y Londres. Como quien hace lo más, hace lo menos, ya el viajar por el interior es pura bagatela, y hemos dado en el extremo opuesto: en el día se mira con asombro al que no ha estado en París; es un punto menos que ridículo ¿Quién será él, se dice, cuando no ha estado en ninguna parte? Y efectivamente, por poco liberal que uno sea, o está uno en la emigración, o de vuelta de ella, o disponiéndose para otra; el liberal es el símbolo del perpetuo movimiento, es el mar en su eterno flujo y reflujo.¹⁹

L’emigració espanyola a Anglaterra és recollida en les memòries de diferents autors, i fins i tot Dickens s’hi refereix en la seva novel·la El Casalot. La diversitat de feines que van haver de fer per superar la misèria a què es veien abocats formava tot un ventall de possibilitats. Pere Surrà i Rull va fabricar naips espanyols que exportava a Amèrica Llatina. Una part dels fascicles dels Opúsculos… de Puigblanch es van imprimir a la «Imprenta Española» del gallec Marcelino Calero. D’altres feien traduccions o impartien classes.

Com a França, la reacció davant aquests exiliats va ser molt positiva, i es va fer evident a la premsa i també en els subsidis que rebien. L’activitat periodística que van generar va ser significativa, com mostra abastament Vicenç Llorens en el llibre Liberales y románticos, que encara ara resulta imprescindible per comprendre l’abast de l’exili.²⁰ Malauradament, no existeix, o jo no he estat capaç de trobar-lo, un estudi sobre la producció de llibres i premsa dels exiliats, i per als exiliats, a Anglaterra, la qual cosa és un buit important perquè, com diu Llorens, Londres es converteix durant bona part del primer terç del XIX en «verdadero centro político e intelectual de la emigración». En el seu llibre, Llorens fa evident la gran activitat impressora, però només en casos molts esporàdics es remarquen específicament les de Salvà, Calero o altres, i algunes apareixen únicament en notes com la d’Antonio Garrido Floresta Española o colección de piezas escogidas de los mejores autores…, publicada el 1826 per l’autor mateix.²¹ Tot i que de les seves pàgines podem obtenir notícies prou interessants, el punt de vista molt focalitzat en la vessant il·lustrada posa gairebé tot l’èmfasi en els autors, i no en els editors, i les seves relacions socials, amb l’única excepció, a causa de la seva magnitud, de l’editorial Ackermann.

Llorens dedica el capítol cinquè del llibre esmentat a les activitats literàries dels exiliats, i allí hi ha alguna referència que cal tenir en compte:

…sin su empresa editorial [de Rudolph Ackermann], sin la imprenta de Calero y la ayuda de Salvá, muy pocos libros y revistas en español hubieran podido imprimirse.

Llorens mateix és conscient de la necessitat d’estudi quan assegura que, sense els intel·lectuals que havien marxat a l’exili, Espanya queda «poco menos que paralizada durante varios años después de 1823», i afegeix que «aunque no fuera más que para llenar parcialmente ese vacío, la obra de los emigrados en Londres merecería atención» perquè la seva importància «no es tan relativa» i està convençut que entre els que són menys coneguts es troben «los de mayor interés en relación con la historia política y literaria española del primer tercio del siglo pasado». Amb tot, constata que l’opció editorial triada per molts tant a França com a Anglaterra es va fer amb la mirada posada en les possibilitats americanes que van tenir menys èxit del previst. Des del meu punt de vista, val la pena remarcar el vincle que Llorens estableix entre els dos aspectes inseparables i simultanis de l’edició a l’exili, la censura absolutista i el naixement de la societat industrial.²²

Val la pena remarcar –per la quantitat de pistes que dóna– el capítol dedicat a les traduccions a partir del qual sabem la importància de la traducció a l’espanyol d’obres religioses, moltes de les quals vinculades a la Societat Bíblica i, per tant, protestants. Destaca per damunt de tot Lo Nou Testament de Nostre Senyor Jesu-Christ; traduhit de la Vulgata llatina en llengua catalana ab presencia del text original de Josep Melcior Prat a partir de la versió del P. Scio. N’hi hagué també, evidentment, de catòliques.

Ell mateix, però, admet que les edicions d’autors espanyols a Londres van ser molt més escasses que les que es feien en aquells mateixos anys a França.²³ Llorens repassa algunes edicions d’autors clàssics entre Londres i París, i demostra la gran diferència entre una ciutat i l’altra. Amb tot, sembla que és l’editorial d’Ackerman la que té més producció espanyola formada bàsicament per obres recreatives i de divulgació científica. Eren els petits catecismes que iniciaven a les matemàtiques, la química, la literatura o la història, llibres de viatges pintorescos amb algunes làmines, en general adreçats a les dones. L’objectiu era, com ja s’ha dit, proveir el mercat sud-americà. Llorens fa notar que, d’alguns d’aquests llibres, se’n van fer força edicions, algunes fins i tot fraudulentes des de París. Recull una citació de Sarmiento que, tot evocant la seva educació, recorda aquests petits llibres:

Pero deben haber libros, me decía yo, que traten especialmente de estas cosas [matemàtiques, religió, política, etc.], que las enseñen a los niños; y entendiendo bien lo que se lee, puede uno aprenderlas sin necesidad de maestros; y yo me lancé en seguida en busca de estos libros, y en aquella remota provincia, en aquella hora de tomada mi resolución, encontré lo que buscaba, tal como lo había concebido, preparado por patriotas que querían bien a América, y que desde Londres habían presentido esta necesidad de la América del Sur, de educarse, respondiendo a mis clamores, enviándome los catecismos de Ackermann, que había introducido don Tomás Rojo.²⁴

La llista de producció editorial és molt més complexa, i conté gairebé totes les matèries, incloses les científiques i econòmiques. I no cal dir les controvèrsies entre Villanueva i Puigblanch.

I ja que esmentem Puigblanch, en la biografia que Enric Jardí va dedicar-li el 1960 assegura haver vist entre el papers personals de Puigblanch a la Biblioteca Nacional de Madrid «llistes de llibres en venda a Londres que proven que el nostre biografiat seguia de prop el moviment d’aquell mercat editorial». I afegeix que es conserven factures de llibreters a nom seu, especialment de llibres antics dels quals hi havia un comerç intens. El més interessant des del nostre punt de vista és que entre el mateix fons hi ha l’inventari que féu «de més tres-centes llibreries a la metròpolis i afegeix que les més impor-tants publiquen, amb regularitat, catàlegs o relacions de les seves existències». Jardí, d’altra banda, reprodueix fragments dels Opúsculos referits a la llibertat d’impremta en aquell país:

En Inglaterra hay libertad casi omnímoda de imprimir todo lo que se quiere y la hay asimismo de leer todo lo impreso, sin más cortapisa que la conciencia o procedencia de cada uno… y contra la religión misma del Estado se puede escribir como se haga con decoro y por zelo de la verdad. Se escribe también contra el gobierno monárquico, alabándose, como mejor, el republicano.

Aquesta llibertat preveu, a més, la sàtira personal en forma de caricatures i dibuixos.²⁵

En canvi, sí que podem disposar d’informació prou completa pel que fa a l’activitat editora dels espanyols i per als espanyols exiliats a França, on la producció editorial en espanyol reflecteix la simbiosi entre exiliats i la població francesa que els acull molt bé. Els emigrats, sovint cultivats, es barregen amb il·lustrats francesos, de manera que acaben compartint els gustos literaris. Després de 1823, per exemple, es percep en els refugiats espanyols l’interès per incorporar-se al corrent de progrés tècnic que presideix el desenvolupament de les ciències exactes a Europa i, segons Gregorio Marañón, els grans homes de ciències espanyols són els que es van formar a l’exili.²⁶

Segons Aline Vauchelle-Haquet en el seu treball sobre les obres en espanyol publicades a França entre 1814 i 1833, l’edició d’obres en castellà no és menyspreable perquè, a França, la seva publicació es repartia entre 102 impressors bàsicament situats al sud-oest.²⁷ Un dels aspectes més interessants de l’estudi d’aquesta autora és que hi incorpora la producció clandestina. El mercat es destinava fonamentalment als emigrats, però l’interès que els espanyols desvetllaven en els francesos a causa dels esdeveniments polítics que s’esdevenien van posar en valor les seves publicacions, moltes de les quals eren bilingües.

Vauchelle-Haquet observa que, a excepció del període del Trienni Liberal, moltes de les publicacions que són qualificades de pernicioses i subversives s’imprimien a França, ja que no es podien fer a Espanya. L’activitat clandestina és tan gran que els dos governs s’alien per frenar l’excés de trànsit clandestí a les respectives fronteres. La persecució esdevé intensa durant l’etapa posterior al Trienni i, per exemple, el 1826, probablement a sol·licitud de Ferran VII, Carles X obre una immensa caça d’obres en castellà que li permetrà fer grans descobertes de liberals a París i, entre d’altres, de l’impressor Alzina a Perpinyà. Així doncs, els refugiats espanyols s’hauran d’escapolir també, durant un temps, de la pressió del Govern francès, que vigilarà que l’edició i distribució de les obres en castellà es faci pels camins establerts. Amb anterioritat, el jutge d’impremtes espanyol (a partir de l’abril de 1824) va obligar els llibreters a relacionar els llibres estrangers que tenien a la venda, la qual cosa li permet, indirectament, iniciar una vigilància estricta a algunes llibreries franceses.²⁸

Durant la Dècada Ominosa, els llibres espanyols tenen un ressò important a la premsa francesa. La liberal els dedica espais regulars de crítica i comentaris davant la indiferència del sectors conservadors que n’eviten qualsevol referència. Aquest fet obliga a reflexionar sobre la posició defensiva que davant els canvis inevitables i irreversibles que s’anaven produint van tenir els estaments conservadors, els quals, incapaços d’adaptar-s’hi, s’acaben organitzant per defensar-se. Ho faran amb tots els mitjans de què siguin capaços: censura, inquisició… Tot plegat ens du a aventurar un supòsit quant al fet que, a causa que aquest col·lectiu no creu en les virtuts de l’estudi i la lectura, solen anar al rebuf de les iniciatives populars dels liberals. Posició que, en el camp de la lectura, s’allargassarà fins al final del segle XIX, quan van planificar mètodes i estratègies similars als dels grups progressistes, republicans i anarquistes per mirar de frenar el desig i l’ús generalitzat dels llibres i de la premsa que aquests havien provocat. Això, però, ens duria massa lluny del que ara convé.

Aline conclou que aquestes edicions no són fruit de la fantasia de pocs lletraferits, sinó que responen veritablement a una demanda generada arran de les diferents crisis polítiques espanyoles. En un principi el mercat es mou entorn dels emigrats, però a partir de 1823 l’oferta és més variada, perquè cal tenir en compte que els intel·lectuals francesos se senten estimulats a llegir, mitjançant edicions bilingües, obres espa-nyoles.²⁹

Certament causaven, com a mínim, un neguit entre les autoritats. El 1825 el secretari del Suprem Consell fa circular la notícia que l’antic diputat, el prevere Fèlix Valera, aleshores refugiat als Estats Units, està publicant un fullet titulat El Habanero, per la qual cosa demana a les respectives autoritats que procurin impedir-ne la introducció. La referència la trobem a Girona sense data ni impressor. Possiblement fou impresa per Agustí Figaró, perquè en aquelles mateixes dates (1825) imprimia la reial cèdula amb la normativa per impedir l’entrada de llibres estrangers.

El 26 de febrer de 1827 el secretari d’Estat i del despatx de Gràcia i Justícia comunica al Consejo que coneix l’existència

…del proyecto que habían formado los revolucionarios españoles, refugiados en países extrangeros, de circular en España un escrito subversivo lleno de invectivas contra la sagrada Persona del Rey nuestro Señor y dirigido á dividir los ánimos de sus leales vasallos.

Del text en qüestió saben perfectament que ha estat imprès a l’estranger («impreso on octavo, en cuatro hojas, de papel y letra extrangera») amb el títol Manifiesto que dirige al pueblo español una federación de Realistas puros, sobre el estado de la Nación y sobre la necesidad de elevar al Trono al Serenísimo Sr. Infante D. Cárlos, i s’interpreta com un estratagema dels revolucionaris de 1820 per desestabilitzar les files lleials al rei «a fin de introducir por este medio la discordia, formar nuevos partidos y derramar otra vez sobre su Patria las calamidades de la guerra civil». Tot i estar convençut que es tracta d’un petit nombre de persones amb perill, demana al Consejo que doni instruccions als tribunals i justícies del Regne perquè

…persigan sin descanso á los expendedores de dicho libelo, como agentes de la revolución, imponiéndoles las penas que señalan la leyes, y considerando en el mismo grado de criminalidad á los que conservaren ejemplares, ó no los entregasen a la Autoridad local en el acto de haberlos recibido.

El Consejo fa cas de la sol·licitud i circula l’ordre el 27 de març de 1827.³⁰

Val la pena remarcar que entre la demanda de la Secretaria d’Estat i la primera circular passen tres setmanes a partir de les quals s’han de reimprimir i distribuir per-què arribin a les justícies de cada població. El text, entre tant, si era el cas, podia distribuir-se amb certa normalitat.