Читать книгу Suspens. Com escriure una novel·la d'intriga - Patricia Highsmith - Страница 10

¿Què és el germen d’una idea? Segurament és tota mena de coses per a tota mena d’escriptors: un nen que s’entrebanca a la vorera i li cau a terra un gelat de cucurutxo; un home d’aire respectable en un supermercat que, d’amagat però com si cedís a una compulsió, es fica a la butxaca una pera madura sense pagar-la. O pot ser una breu seqüència d’acció que tot d’una ens apareix al cervell a partir del no-res, sense que hàgim vist o sentit res especial. La majoria de les meves idees germinals són d’aquest últim tipus. El germen de la trama d’Estranys en un tren, per exemple, era el següent: «Dues persones acorden assassinar l’enemic de l’altra, cosa que els permet crear la coartada perfecta». La idea germinal d’un altre llibre, L’equívoc, no era tan prometedora i va costar més de desenvolupar, però va demostrar força de voluntat mantenint-se’m viva a la meva ment durant més d’un any, i burxant-me fins que vaig trobar una manera d’escriure-la. Era la següent: «Dos crims són sorprenentment semblants, malgrat que les persones que els han comès no es coneixen». Aquesta idea no interessaria a gaires escriptors, em sembla. És una idea insípida. Necessita ornaments i complicacions. En el llibre que en va sortir, vaig fer que el primer crim el perpetrés un assassí més o menys decent, i el segon, un amateur que intenta copiar-lo perquè pensa que el primer assassí ha quedat impune. I hi hauria quedat, de fet, si no hagués estat per l’esforç maldestre del segon home a imitar-lo. A més a més, el segon home ni tan sols porta el seu crim fins al final, sinó que el deixa a mitges, en un punt en què la semblança amb l’altre és prou notable per atreure l’atenció d’un inspector de policia. Així, una idea insípida pot tenir les seves variacions.

Algunes d’aquestes idees mai no es desenvolupen pel mètode partenogenètic, sinó que necessiten una segona idea per desplegar-se. Un exemple de germen d’història inefectiu va ser el primer de This sweet sickness: «Un home vol fer calaix amb el vell joc de l’assegurança: assegurar-se a si mateix, fer veure que mor o desapareix i embutxacar-se els diners al final». Hi ha d’haver una manera, vaig pensar, de donar un gir nou a aquesta idea, de presentar-la d’una manera fresca i fascinant en una mena nova d’història. Hi vaig dedicar setmanes de feina durant els vespres. Volia que el meu heroi-criminal s’instal·lés en una altra casa amb un nom diferent, una casa on pogués fer el trasllat definitiu quan el seu jo real se suposava que era mort i enterrat. Però la idea no va cobrar vida. Un dia va aparèixer la segona: en aquest cas es tractava d’un mòbil molt millor que el que tenia pensat fins llavors, un mòbil amorós. Tal com va sortir la història, l’home es creava aquella segona llar per a la noia que estimava però que no havia conquistat mai. No li interessaven ni les assegurances ni els diners, perquè de diners en tenia. Era un home obsessionat amb els seus sentiments. A la llibreta, sota totes les meves notes infructuoses, hi vaig escriure: «Tot això de dalt no val per a res», i vaig començar a explorar aquelles idees noves. De cop i volta tot plegat va cobrar vida. Va ser una sensació esplèndida.