Читать книгу Suspens. Com escriure una novel·la d'intriga - Patricia Highsmith - Страница 13

No he trobat mai estimulants els altres escriptors. He sentit autors que deien això mateix, i no crec que sigui per gelosia o desconfiança. Pel que sé, els escriptors francesos no solen sentir-se així, i els agrada reunir-se per parlar de les seves obres. A mi no se m’acut res pitjor o més perillós que parlar de les meves obres amb un altre escriptor: em provocaria la molesta sensació d’estar exposada. Això que l’autor no parli de la seva obra amb altra gent és una actitud més aviat anglosaxona i americana, i és evident que jo la tinc interioritzada. Em penso que la incomoditat mútua entre escriptors s’explica pel fet que, si escriuen ficció, tots es troben d’alguna manera en el mateix pla. Les seves antenes invisibles s’estenen buscant les mateixes vibracions en l’aire; o, per fer servir una metàfora més pròpia de golafres, neden a la mateixa profunditat, amb la boca ben oberta per empassar-se els mateixos corrents de plàncton. Jo m’entenc molt més bé amb els pintors, i la pintura és l’art més estretament lligat a l’escriptura. Els pintors estan acostumats a fer servir els ulls, i és bo que un escriptor faci el mateix.

El germen d’una idea, encara que sigui minso, sovint inclou un factor vital per al producte final, l’atmosfera. Per exemple, el germen de L’equívoc (la semblança entre dos crims), ja estava embolcallat d’una atmosfera concreta, i era una atmosfera de melangia i de derrotisme. Independentment que hagués situat els fets en un ambient ric o pobre, amb protagonistes joves o vells, la idea mateixa traspua melangia, desesperació i manca de recursos, perquè un home a qui no se li acut res millor que imitar-ne un altre, en cometre un crim, està essencialment mancat de recursos. També és la història d’un heroi que està condemnat al fracàs i a la tragèdia.

Un llibre meu, The two faces of January, va partir d’unes idees germinals especialment vagues. No obstant això, en va sortir un volum entretingut, que va entrar a la llista dels més venuts a Anglaterra. Al principi, l’impuls que m’esperonava a escriure aquesta novel·la era fort però bastant confús. Volia escriure un llibre sobre un americà jove i despreocupat (li vaig posar Rydal) que busca aventura, no pas un beatnik, sinó un home jove força civilitzat i intel·ligent, que tampoc no és un criminal. També volia escriure sobre l’efecte que té sobre aquest jove la trobada amb un desconegut que s’assembla molt al seu pare, un home dominador. Aquell hivern mateix, jo havia anat de viatge a Grècia i a Creta, i per descomptat havia quedat molt impressionada amb el que hi havia vist. Recordava un vell hotel tronat en què havia fet nit a Atenes: el servei no era gaire bo, les catifes estaven gastades i pels passadissos se sentien una dotzena de llengües diferents al dia. Volia fer servir aquell hotel en el meu llibre. També volia fer servir el laberíntic Palau de Cnossos, que havia visitat. En aquell viatge em va mig estafar un home de mitjana edat, llicenciat en una de les universitats més prestigioses dels Estats Units. La seva cara profundament aristocràtica però feble podia ser la del meu estafador, en Chester MacFarland, l’home que s’assembla al pare genuïnament respectable d’en Rydal, que era professor.

En Chester està casat amb una noia molt bonica de l’edat del jove americà. Amb aquests pocs ingredients em vaig capbussar en una història d’aventures amb energia i entusiasme. Els dos joves se senten atrets l’un per l’altre, però no s’acaben d’embolicar. A ella la mata accidentalment en Chester en intentar assassinar en Rydal. Llavors, en Chester i en Rydal queden lligats per dues o fins i tot tres forces: una, que en Rydal sap que en Chester ha matat la seva dona; dues, que en Rydal sap que en Chester ha matat un agent de policia a Atenes; i tres, que en Rydal té sentiments d’amor i d’odi envers en Chester, perquè en Chester s’assembla al seu pare, i perquè en Rydal és incapaç de fer el gest innoble de limitar-se a denunciar en Chester a la policia. Al llibre les coses no són tan senzilles, per descomptat, perquè en Chester aconsegueix fugir i amagar-se d’en Rydal durant un quant temps. L’home fuig tant d’en Rydal com de la llei. El que presenciem és la desintegració del caràcter d’en Chester, i també l’acceptació d’en Rydal del que sent envers el seu pare, que l’ha maltractat una mica.

Recomano molt als escriptors l’ús de llibretes; una de petita si s’ha d’estar tot el dia fora treballant, i una de més grossa si es té el luxe de quedar-se a casa. Sovint, el fet d’anotar-hi només tres o quatre paraules valdrà la pena, si aquestes paraules evoquen un pensament, una idea o un estat d’ànim. En els períodes estèrils, aquestes llibretes s’haurien de fullejar. Algunes de les idees poden començar a moure’s tot d’una. És possible que dues idees es combinin, potser perquè estaven destinades a combinar-se de bon principi.

1. Grup de crim organitzat, amb origen a la ciutat de Nova York, que va actuar entre finals dels anys vint i els anys quaranta. (Nota de la traductora. A menys que s’indiqui altrament, totes les notes són de la traductora.)

2. En català es va publicar l’any 1984 amb el títol de Llibertat provisional, que és el que es farà servir d’ara endavant en aquest llibre per parlar de l’obra.