Читать книгу Suspens. Com escriure una novel·la d'intriga - Patricia Highsmith - Страница 12

Els gèrmens de les idees per crear històries, doncs, poden ser petits o grans, simples o complexos, fragmentaris o més aviat complets, estàtics o mòbils. La cosa important és detectar-los quan es presenten. Jo els reconec gràcies a certa emoció que em susciten a l’instant, semblant al plaer o a l’emoció d’un bon poema o d’un bon vers de poema. Certes coses que semblen idees per crear una trama no ho són; ni creixen ni perduren a la ment. El món, però, és ple d’idees germinals. En realitat no és possible estar sense idees, perquè se’n troben pertot arreu. Malgrat això, hi ha diverses causes que poden provocar la sensació d’estar «sense idees». Una és la fatiga física i mental; arran de diverses pressions, hi ha persones per a qui no és gaire fàcil sortir d’aquest estat, tot i que saben com fer-ho i ho farien si poguessin. La cosa millor que es pot fer, per descomptat, és deixar de treballar i de pensar en tot allò relacionat amb la feina i fer un viatge; encara que només sigui un viatge curt i econòmic, només per canviar d’aires. Si no te’n pots anar de viatge, surt a passejar. Hi ha autors joves que s’obliguen a treballar massa, i quan s’és jove això funciona prou bé, fins a cert punt. Passat aquest punt, el subconscient es rebel·la, les paraules es neguen a sortir, les idees es neguen a néixer; el cervell exigeix vacances, tant si l’escriptor se les pot permetre com si no. És intelligent que un autor tingui una segona feina per guanyar uns quants diners fins que hagi fet prou llibres per tenir un degoteig constant d’ingressos.

Una altra causa d’aquesta manca d’idees és tenir al voltant les persones equivocades, o de vegades qualsevol persona. La gent pot ser estimulant, sens dubte, i una frase a l’atzar, un retall d’història, poden fer engegar la imaginació de l’autor. En la majoria dels casos, però, el pla de la interacció social no és el pla de la creació, no és el pla en què volen les idees creatives. Resulta difícil percebre el propi subconscient o ser-hi receptiu quan s’està amb un grup de gent, o fins i tot amb una sola persona, tot i que llavors és més fàcil. És una cosa curiosa, aquesta, perquè, de vegades, les persones que ens atreuen o de qui estem enamorats són precisament les que actuen amb l’eficiència d’un aïllant de goma respecte a l’espurna de la inspiració. Espero que se’m perdoni que passi de bacteris a electricitat per descriure el procés creatiu; és difícil de descriure. Tampoc no vull sonar mística pel que fa a la gent i als efectes de la gent sobre l’escriptor, però hi ha certes persones, sovint les que menys t’esperaries –toixes, mandroses, mediocres en tots els sentits–, que, per algun motiu inexplicable, estimulen la imaginació. Jo n’he conegut moltes, d’aquestes. M’agrada veure-les i parlar-hi de tant en tant, si puc. No em fa res que la gent em pregunti: «Però què caram hi veus, en en Tal o en en Qual?».