Читать книгу Suspens. Com escriure una novel·la d'intriga - Patricia Highsmith - Страница 16

He parlat força de trames i d’ardits, però no he parlat prou d’emocions, que juguen un paper fins i tot en l’escriptura de suspens. Els contes bons es creen a partir de les emocions de l’autor i prou, i els seus temes sovint es podrien expressar igual de bé en poemes. Encara que un llibre d’intriga estigui del tot planificat i sigui un producte de l’intel·lecte, hi haurà escenes, descripcions d’esdeveniments –la visió de com atropellen un gos, la sensació que algú ens segueix per un carrer fosc–, que és molt probable que l’escriptor hagi conegut de primera mà. El llibre sempre és millor si conté experiències directes i sentides de debò com aquestes. Forma part de la funció d’una llibreta incloure un registre d’aquestes coses, de les experiències emocionals, encara que no es tingui una obra de ficció al cap a la qual se les pugui vincular quan s’hi anoten.

Això es podria descriure com l’escola d’escriptura personal, en oposició a l’escola dels ardits. Segons la meva opinió, els ardits proporcionen un entreteniment molt lleuger amb què no es pot esperar entretenir els lectors intel·ligents. A moltes persones que no escriuen i que no tenen ganes d’escriure se’ls poden acudir coses semblants. No són més que idees amb truc, que tenen tan poc a veure, en si mateixes, amb la literatura o la bona prosa de ficció com les innocentades. Alguns ardits són desenllaços sorpresa; d’altres, un detall de medicina o de química que els llecs solen desconèixer i que exposa o millora la situació del personatge principal. Una altra mena d’ardit és el fet d’amagar informació al lector, d’una manera força arbitrària i injusta, fins al final del conte o del llibre. La gent que no escriu gaire bé pot adornar aquests trucs amb una mica de prosa i vendre’ls com a relats. Cada mes es publiquen, en diverses revistes, molts contes de suspens de segona o tercera categoria que no ajuden gaire a donar prestigi a les obres de suspens i de misteri.

Posant en pràctica la teoria que totes les bones històries tenen suspens, a l’Ellery Queen’s Mystery Magazine cada vegada publiquen més ficció de qualitat: relats de misteri amb suspens i realment entretinguts.

Fa poc em va sorprendre que aquesta revista comprés un conte meu titulat «Another Bridge to Cross». El vaig escriure un cap de setmana, a Roma, per sortir de la monotonia d’escriure The glass cell, la novel·la en la qual treballava durant la resta de la setmana. El relat es basava en el següent: 1) el fet d’haver sentit, al gramòfon d’algú a Positano, una cançó lenta tocada amb guitarra, una cançó amb una llarga melodia que no havia sentit abans i que no he tornat a sentir des de llavors; i 2) el comentari d’un amic meu sociòleg, a Roma, que molts homes italians pobres se suïciden perquè, en morir ells, l’estat dona una petita pensió a les seves esposes i als seus fills. Aquestes dues coses em van impressionar i em van commoure. La cançó se’m va quedar a la ment, evocadora del sud d’Itàlia i les platges mediterrànies d’allà. En tot cas, al meu apartament de Roma, gairebé trastocada per la falta de son –ja que les úniques hores raonablement tranquil·les en aquell barri eren de les cinc a les set del matí–, vaig començar a escriure un conte pel plaer de fer-ho, sense preocupar-me de si el vendria mai o no.

La història se centra en un americà de mitjana edat anomenat Merrick que viatja tot sol per Europa intentant deixar enrere el dolor per la mort de la seva dona. El relat comença amb el protagonista dins d’un cotxe amb xofer que s’enfila per la costa occidental de la Riviera. Un home, plantat en un pont que la carretera travessa, es mata llançant-se daltabaix just després que passi el vehicle. Més tard, quan ja instal·lat en un hotel de Positano, en Merrick llegeix la notícia del suïcidi en un diari, envia un gir postal per valor d’una gran suma, anònimament, a la vídua de l’home, perquè el difunt és un d’aquests pobres que s’ha tret la vida per aportar una mica de diners a la família mig morta de gana.

Mentrestant, en Merrick coneix un vailet del carrer a qui convida a sopar al seu hotel, i, durant la vetllada, el nen roba la cartera a una americana rica. El gir postal l’hi retornen sense obrir, perquè la vídua italiana ha matat els fills i s’ha suïcidat del dolor. Així doncs, els dos intents discrets però desesperats d’en Merrick de tornar-se a acostar a l’ésser humà a través de l’afabilitat i la generositat acaben de mala manera. L’experiència el fa recloure’s encara més al món solitari, melangiós i emboirat del seu interior, format pels records d’un passat més feliç que no pot connectar amb el present. Es passa hores senceres assegut al jardí de l’hotel. En alguna banda toquen amb una guitarra la cançó de la llarga melodia, que li recorda una cançó que ell i la seva dona havien sentit durant la lluna de mel a Amalfi. Al final, el gerent de l’hotel, conscient que en Merrick no està bé del cap, fa venir un metge, i en Merrick s’obliga a deixar el poble i a començar el tram següent del viatge que havia planificat cap al nord.

En Merrick és un home enmig d’una boira, i la boira es torna cada vegada més espessa. És un relat tràgic, que difícilment es podria catalogar com «de suspens», i, amb l’excepció del suïcidi al pont del principi, no té acció violenta. És un conte escrit a partir de les meves emocions, perquè em va venir de gust escriure’l. El vaig enviar al meu agent amb una nota: «No se m’acut un mercat per a això, però potser a tu sí». El van publicar a l’Ellery Queen’s Mystery Magazine.³