Читать книгу Suspens. Com escriure una novel·la d'intriga - Patricia Highsmith - Страница 11

Una altra història que va necessitar dos gèrmens per cobrar vida va ser «The Terrapin», un conte que va guanyar un premi del Mystery Writers of America i que des d’aleshores ha estat inclòs en antologies. El primer germen provenia d’una història que em va explicar una amiga sobre algú que coneixia. Una no espera que tals històries siguin gèrmens fèrtils, perquè no són pròpies. La història més emocionant explicada per un amic amb el comentari fatal de «Sé que en trauràs un relat boníssim, d’això» segurament no tindrà gens ni mica de valor per a l’escriptor. Si és una història, ja és una història. No necessita la imaginació d’un autor, i la imaginació i el cervell de l’autor la rebutgen artísticament, de la mateixa manera que la seva carn rebutjaria un empelt de pell d’una altra persona. Una anècdota famosa sobre Henry James diu que quan un amic seu li va començar a explicar «una història», ell el va fer parar al cap de molt poques paraules. Ja havia sentit prou coses, i preferia deixar que la seva imaginació fes la resta.

Però tenim aquesta història: «Una vídua, artista publicitària de professió, intimida i importuna el seu fill de deu anys, li fa portar roba de nen més petit, l’obliga a lloar i a admirar la seva obra artística i en general es dedica a convertir el nen en un neuròtic turmentat». Bé, aquesta era una història interessant, i la meva mare fa d’artista publicitària (tot i que no és com aquesta mare); a més, la història se’m va mantenir viva al cap si fa no fa un any, tot i que mai no vaig tenir l’impuls d’escriure-la. Llavors, un vespre, a casa d’algú, jo fullejava un llibre de cuina i vaig veure una recepta horripilant per preparar estofat de tortuga de mar. La recepta de la sopa de tortuga no era pas menys espantosa, però com a mínim es començava la feina esperant que la tortuga tragués el coll i tallant-l’hi amb un ganivet esmolat. Als lectors que pensin que els thrillers comencen a fer-se avorrits potser els agradaria donar un cop d’ull a les seccions dels llibres de cuina que se centren en els nostres amics amb plomes o amb closca; una mestressa de casa ha de tenir un cor de pedra per llegir aquelles receptes, i de posar-les en pràctica no cal ni que en parlem. El mètode per matar una tortuga de mar era bullir-la viva. La paraula matar no es feia servir, i no calia, perquè, quin animal hauria pogut sobreviure a l’aigua bullent?

Tan bon punt vaig haver llegit això la història del nen turmentat em va tornar a la memòria. Faria que el relat girés entorn d’una tortuga de mar: quan la mare en porta una a casa per fer-ne un estofat, el vailet d’entrada pensa que és perquè ell la tingui com a mascota; en parla amb un dels seus amics de l’escola per intentar guanyar estatus, i promet que l’hi ensenyarà. Llavors presencia la mort de la tortuga en l’aigua bullent, i tot el ressentiment i l’odi acumulats envers la mare afloren a la superfície. La mata en plena nit, amb el ganivet de cuina que ella ha fet servir per tallar l’animal.

Durant mesos, potser durant més d’un any, vaig voler utilitzar una catifa com a mitjà d’ocultament d’un cadàver, una catifa que potser algú treu a plena llum del dia, enrotllada, per la porta del davant d’una casa: en aparença se l’enduen a la tintoreria, però en realitat a dins hi ha un cos. Estava força segura que tal cosa s’havia fet. Algú m’havia explicat, encertadament o no, que Murder, Inc.¹ emprava aquest mètode per traslladar alguns dels seus cadàvers d’un lloc a un altre. De totes maneres, la idea m’interessava, i vaig estar rumiant com podia donar un aire diferent, fresc i divertit al tema del cos amagat a la catifa. Una manera òbvia de fer-ho era que a la catifa, en realitat, no hi hagués cap cos. En aquest cas, la persona que se l’endugués hauria de ser sospitosa d’haver comès un assassinat, haurien de veure-la carregant la catifa (potser amb un aire furtiu), hauria de ser una mica bromista, en definitiva. El germen començava a agafar vida. El vaig combinar amb una altra idea fluixeta que tenia sobre un escriptor per a qui la línia que separa la vida real de les trames que s’inventa és finíssima i transparent, de manera que de vegades una cosa i l’altra se li confonen una mica. Un protagonista escriptor com aquest, vaig pensar, a banda de ser divertit, també podria servir per explorar l’esquizofrènia més aviat innòcua i rutinària que es veu pertot arreu; sí, fins i tot en tu i en mi. El llibre resultant es va publicar amb el títol El narrador als Estats Units, i Una suspensió de misericòrdia a Anglaterra.²