Читать книгу Suspens. Com escriure una novel·la d'intriga - Patricia Highsmith - Страница 17

Durant una part del temps que vaig passar escrivint Deep water vaig viure en un pis sense calefacció al carrer 56 Est de Manhattan, a la primera planta; la finestra del darrere donava a una sortida d’emergència amb una escala que portava fins a terra, tres metres més avall. Un dia, poc després de traslladar-m’hi, vaig entrar al pis i vaig veure cinc o sis nois, d’uns quinze anys i més joves, encorbats sobre els meus llibres i els pots de pintura que encara no havia guardat. El grup va passar pel meu costat d’una revolada cap al vestíbul i va sortir per la porta. Jo havia deixat la finestra lleugerament oberta, i ells hi havien accedit per la sortida d’emergència. Vaig esborrar amb aiguarràs les ditades que havien fet en una de les meves maletes. L’experiència va ser trasbalsadora. Un altre dia, mentre treballava asseguda a l’escriptori, vaig sentir xiscles i crits i un gran terrabastall de sabates que picaven sobre ferro, i els nois van començar una batalla campal a la sortida d’emergència, a menys de dos metres del lloc on seia. Distreta, em vaig enretirar, i uns quants segons més tard em va divertir trobar-me plantada a l’altra banda de l’habitació com una rata esporuguida, amb les celles encara arrufades de la concentració mentre intentava formar la segona meitat de la frase que tenia a la màquina d’escriure a l’altra punta.

No entenc les persones a qui els agrada fer soroll; en conseqüència les temo, i, com que les temo, les odio. És un cercle viciós emocional. En aquell cas, el cor em bategava absurdament ràpid, i em vaig esperar fins que els nois van decidir anar-se’n, perquè era de bon tros massa covarda per parlar amb ells. Sens dubte puc dir que aquella va ser una «experiència emocional».

Uns quants mesos més tard, aquella vivència em va inspirar a escriure un conte titulat «Els bàrbars». A un jove arquitecte que ha de fer hores extres el turmenta l’escàndol que fan uns jugadors de futbol cada dissabte i diumenge a la tarda en un solar sota la seva finestra. Els jugadors responen a les seves peticions que facin menys soroll amb provocacions i insults, i l’arquitecte arriba a tal estat de nervis que deixa caure una pedra de gairebé quatre quilos al cap d’un dels jugadors del solar, i després s’amaga. A l’home ferit se l’emporten, però l’endemà torna per jugar amb el cap embenat. La policia, però, no ve. Després d’això els jugadors es limiten a importunar l’arquitecte: quan arriba de la feina es troba les finestres trencades; té xiclet enganxat al pany de la porta; i una nit que topa un parell dels jugadors li etziben uns quants cops. L’arquitecte té por de demanar ajuda a la policia, perquè el que ell ha fet és més greu que les males passades dels altres. El conte s’acabava amb la situació sense resoldre. Al principi no me’l volien comprar enlloc.

El vaig ampliar pensant en la possibilitat que se’n fes una pel·lícula ubicada a Itàlia, i vaig fer que el jugador ferit es morís de la fractura cranial. Oficialment, els fets es descriuen com un accident: es diu que el jugador ha picat contra una paret. El grup de jugadors vol reservar-se l’arquitecte com la seva presa particular sense interferències de la policia. L’arquitecte sap que el jugador ferit és mort, i té por d’involucrar la policia en l’afer. Un veí ha presenciat com deixava caure la pedra i es dedica a extorsionar amb amabilitat però eficaçment l’arquitecte, que no té més remei que pagar-li. Quan l’arquitecte es casa, també importunen la seva jove esposa. Ella s’adona que a casa escassegen els diners, i ell es veu obligat a explicar-li la història espantosa. La noia li aconsella que deixi de pagar l’extorsionador, que, segons ella, no anirà mai a denunciar-lo a la policia. Llavors, l’arquitecte es nega a fer el pagament següent, i l’extorsionador se’n va caminant en direcció a la comissaria. El jugador o el parell de jugadors que vigilen tothora l’arquitecte observen l’escena i entenen exactament el que passa. Com que és la seva última oportunitat d’actuar abans que la policia es fiqui en tot plegat, envolten l’arquitecte, l’empenyen cap a un carreró i l’assassinen.

Aquest conte va estar a punt de suscitar prou interès en un director de cinema italià perquè el comprés. «Els bàrbars» va ser publicat per primera vegada en francès, en una antologia de relats de diversos autors. Més tard es va incloure en un recull de contes meus titulat L’home que guaitava els cargols. Explico aquesta història com un exemple del que es pot fer amb petites experiències personals, si són de les que provoquen emocions. És divertit deixar que la imaginació jugui amb incidents tals com una cançó sentida de lluny o el fet que t’entrin a casa sense permís, i veure què en surt.

També hi ha experiències més tranquil·les. La meva àvia va morir fa uns quants anys. Jo me l’estimava molt, i, fins que vaig tenir sis anys, em va pujar sobretot ella, perquè la meva mare estava ocupada amb la seva feina. La meva àvia i jo ens assemblàvem poc o gens, tot i que ella em va donar una part dels ossos i de la sang que tinc, per descomptat, i les nostres mans tenien una retirada. No fa gaire, per casualitat vaig fixar-me en una sabata meva molt vella que havia agafat la forma del meu peu, i en aquella sabata hi vaig veure la forma, o l’expressió, del peu de la meva àvia tal com el recordava de les sabatilles que duia per casa i de les sabates tancades negres, amb taló baix, que solia portar quan sortia. Allò em va recordar una vegada que jo tenia disset anys i havia anat a veure l’àvia a Texas, en un interval entre l’institut i la universitat, quan vam anar a veure la pel·lícula d’El somni d’una nit d’estiu.

Els darrers anys de la seva vida (va viure fins que jo tenia trenta-quatre anys) la meva àvia tenia cataractes, però això no li va impedir mai gaudir de la vida ni interessar-se vivament pels llibres, el teatre i el cinema, fer brodat o cobrellits de punt, dedicar-se a l’hort i a la verdura que en treia. Vaig recordar el meu entusiasme d’aquell vespre mentre travessàvem la ciutat en taxi per veure El somni d’una nit d’estiu en algun cinema enorme però remot, perquè aquella pel·lícula no era prou popular per als del centre de Fort Worth. Vaig recordar la fermesa amb què la meva àvia m’agafava pel braç mentre avançàvem cap als nostres seients, i com anava palpant el terra amb els peus malgrat que jo l’avisava quan arribàvem a un esglaó. Sempre anàvem força de pressa, tot i que la meva àvia ja es concentrava en el que fos que mostraven a la pantalla, tant si eren notícies com dibuixos animats. Aquell vespre vaig pensar: «Mendelssohn no era més gran que jo quan va escriure aquesta obertura. Quin geni!». I tenia el cor ben ple de coses bones, aquell vespre. Quan vaig veure la meva vella sabata vint anys més tard vaig vessar les primeres llàgrimes autèntiques per la meva àvia, vaig ser conscient de la seva mort per primera vegada, de la seva llarga vida, de la seva absència d’ara, i també vaig ser conscient de la meva mort futura.