Читать книгу Suspens. Com escriure una novel·la d'intriga - Patricia Highsmith - Страница 6

La sensació d’estranyesa, de misantropia al mateix replà de l’escala, en aquella veïna malcarada i rondinaire amb la casa plena de gats. El crim sense vanitat com un episodi maldestre de sincronia, un ballet cruent en el qual algú que no havia de ser allà mor sense cap altre motiu que haver estat allà. La naturalesa criminal amb les seves pròpies lleis apartant tot allò que destorba, molesta o amenaça de revelar la impostura o impedir que l’altra justícia (la del criminal, la del perdedor, la de l’insatisfet) triomfi. La falsificació, el cor de cera calenta de l’impostor, la seva falta de límits i contorns, la possibilitat de viure tota una vida al soterrani tancat de la mentida completa i absoluta. El final del prestigi de la culpa i la redempció. L’home com aquell lloc en el qual, ateses les circumstàncies, pot passar de tot i pels motius de sempre: ambició, poder, sexe, diners i... avorriment.

Tot això ens va ficar al cap, o potser és més precís dir que ens va obligar a acceptar-ho, Patricia Highsmith (Fort Worth, Texas, 1921/Locarno, Suïssa, 1995). I per moltes connexions que vulguem donar al gènere negre, subcategoria suspens, la major part dels escriptors europeus que freqüenten aquells paratges ho han fet i ho fan —encara ara, dècades i dècades després que siguin morts— pivotant sobre dos personatges. Un és Alfred Hitchcock i l’altre, Patricia Highsmith. I l’atzar va voler que tots dos estiguessin units. El 1950, l’autora nordamericana debutava com a novel·lista amb Estranys en un tren, i només un any després el britànic l’adaptava per a la pantalla gran. I per rematar-ho, el guió el va firmar ni més ni menys que Raymond Chandler. Potser aquell moment va ser el de màxima popularitat de l’escriptora a casa seva. Massa amarga, massa incòmoda per al públic dels Estats Units, va abandonar el país el 1963 per no tornar mai més. A Europa, el seu lloc de recepció natural, la gent la va llegir, la va entendre i la va admirar. Va ser el nom màgic per a aquells que lluitaven contra els que volien treure l’etiqueta de literari al gènere negre. Amb el seu nom el sortilegi del prejudici desapareixia. Qui havia llegit L’enginyós senyor Ripley, Mar de fons o els seus esplèndids relats breus tenia clar de què s’estava parlant. De literatura des de l’entreteniment, d’una autora que es deixava veure i s’ocultava des de la ficció sense perdre de vista el contracte entre autor i lector. I, en certa manera, dels termes d’aquell contracte parla aquest llibre, aquest assaig que tens a les mans, de les obligacions de l’autor envers el seu talent, amb l’obra i també amb el receptor: el lector.

En aquest breu assaig o manual, Highsmith ens explica no tant com pots escriure un relat de suspens, una novel·la negra, existencial i inquietant, sinó com les escriu ella, la qual cosa és molt més interessant i entretinguda. I t’avisa des d’un bon principi de l’essencial, que «no hi ha cap secret per assolir l’èxit, tret de la individualitat, o si es prefereix, la personalitat». És a dir, l’únic que pots aportar tu a la ficció és el que en el teu intent de copiar, mimetitzar, realitzar de manera correcta (sigui el que sigui), t’equivoques, t’extravies i, quan ho fas, crees una cosa que és teva i només teva i, si tens talent, és vàlid, igual de vàlid que el que provaves d’emular.

Al contrari del seu personatge icònic, Tom Ripley, el seu alter ego literari. Un falsificador. Un home sense cara. Un farsant. Un de nosaltres. Tots, absolutament tots, vivim la vida com si fóssim algú altre. De vegades, el nostre secret és matisable i no absolut, pura defensa davant la intempèrie dels altres, però en moltes és total i disfuncional. Ripley va una mica més enllà (per alguna cosa s’acosta a la psicopatia) que la necessitat de ser un altre per ser acceptat. Ripley com una malaltia o un paràsit es muda a un altre cos, una altra vida i intenta —pels mitjans que sigui— que no li descobreixin, que no destrueixin la màscara, l’aparença. És un quadre fals. I, al revés que Raskólnikov, la culpa pel crim no és el seu càstig. Ripley ha inspirat (i s’ha inspirat) en l’home d’avui dia sense Déu, sense fe, sense por dels seus actes, sense esperança, sense transcendència. L’abisme és un mateix. Ripley és un existencialista sense melic. És el protagonista del llibre de Carrère L’adversari basat en un personatge i uns crims reals, així com tots els impostors de la realitat han accedit a la ficció o al true crime. Però també, i especialment, Tom Ripley és Patrick Bateman de Bret Easton Ellis, i molts dels interessants o grotescos, ridículs, ben perfilats o fatus psycho-killers de les últimes dècades de televisió i llibres. Personatges mig Oscar Wilde mig Leatherface, els quals provocarien arcades a la senyora Highsmith, que miraria de posar distància entre el seu Ripley i tota aquesta superxeria paranoica i gore.

Patricia Highsmith va consagrar la seva vida a l’escriptura i per això aquest manual és, encara, més sincer i valuós. Més d’una trentena de llibres (novel·les, contes, assajos...) i una vida personal complexa, plena de forats negres i contradiccions que ella resolia com podia: alcoholisme, misantropia i escriptura. No va conèixer el seu pare fins als dotze anys perquè els seus progenitors es van separar abans que ella nasqués, cosa que va succeir malgrat que la seva mare va intentar avortar ingerint aiguarràs. Les relacions que més li van durar van ser amb gats i cargols. Lesbiana que odiava les dones, antisemita i alguns detalls més de les seves opinions i creences —els Diaris pòstums són tan indiscrets i valents com el seu autor vulgui—, té en el seu historial una de les primeres novel·les (El preu de la sal, que va publicar sota pseudònim i que, ja amb el seu nom, va publicar anys més tard com a Carol) en què la relació lèsbica de les seves protagonistes no acaba com aconsellava, o fins i tot exigia, el gust de l’època. Va tenir bons directors (l’esmentat Hitchcock, Wim Wenders, Claude Chabrol, Todd Haynes, Anthony Minghella...) i bons actors i actrius (Alain Delon, Dennis Hopper, John Malkovich, Cate Blanchett...) per a les seves adaptacions cinematogràfiques i va comptar amb molts lectors i el favor de crítics i col·legues que no podien deixar de reconèixer el valor del que feia aquesta escriptora amb els seus llibres.

Suspens conté dos pròlegs de l’autora on explica què va voler fer. Amb claredat i sentit de l’humor, ens regala què li serveix a ella per escriure, d’on sorgeix una idea o com n’és d’important no deixar que els amics t’expliquin l’anècdota sencera perquè et sigui d’utilitat. La imaginació com a arma poderosa de l’aventis nascuda de l’experiència i sense la qual l’anècdota de l’altre no li serveix de res a un escriptor. Hi ha consells, receptes de cuina i manies seves. No és gens mística ni profunda perquè entén que la novel·la de ficció està demanant al lector hores, dies de la seva vida i que no pots malgastar-ho: has d’entretenir-lo, sorprendre’l i, si pot ser, inquietar-lo. De vegades, davant del bloqueig, t’envia de viatge, entén que freqüentar altres escriptors mai et donarà res amb què omplir la pàgina en blanc l’endemà. M’encanta, especialment, la seva relació amb els altres membres de la raça humana quan un escriptor està en procés de fer el que se suposa que fa un escriptor i no ho aconsegueix: escriure. Ella ho té clar:

Una altra causa d’aquesta manca d’idees és tenir al voltant les persones equivocades, o de vegades qualsevol persona. La gent pot ser estimulant, sens dubte, i una frase a l’atzar, un retall d’història, poden fer engegar la imaginació de l’autor. En la majoria dels casos, però, el pla de la interacció social no és el pla de la creació, no és el pla en què volen les idees creatives. Resulta difícil percebre el propi subconscient o ser-hi receptiu quan s’està amb un grup de gent, o fins i tot amb una sola persona, tot i que llavors és més fàcil. És una cosa curiosa, aquesta, perquè, de vegades, les persones que ens atreuen o de qui estem enamorats són precisament les que actuen amb l’eficiència d’un aïllant de goma respecte a l’espurna de la inspiració. Espero que se’m perdoni que passi de bacteris a electricitat per descriure el procés creatiu; és difícil de descriure. Tampoc no vull sonar mística pel que fa a la gent i als efectes de la gent sobre l’escriptor, però hi ha certes persones, sovint les que menys t’esperaries –toixes, mandroses, mediocres en tots els sentits–, que, per algun motiu inexplicable, estimulen la imaginació.

I per acabar aquest pròleg impertinent, reprodueixo un brindis de Cap d’Any que Patricia Highsmith va deixar als seus Diaris i que diu molt del seu morbós pou literari: «Brindo per tots els dimonis, per les luxúries, passions, avarícies, enveges, amors, odis, estranys desitjos, enemics reals i irreals, per l’exèrcit de records contra el qual lluito: que no em donin treva».

Perquè sense això, no hi ha literatura. Així d’estrany, així de senzill.

CARLOS ZANÓN