Читать книгу Suspens. Com escriure una novel·la d'intriga - Patricia Highsmith - Страница 8

Vaig escriure aquest llibre fa més de dues dècades. M’ho va proposar The Writer, Inc., una editorial de Boston que publica revistes i llibres dels que ajuden els autors amb el seu ofici i els donen un cop de mà a l’hora de trobar mercats per a les seves obres. Soc conscient que no hi ha cap llibre que pugui explicar a un autor novell com reeixir, com escriure una cosa que es pugui vendre; això, de fet, potser no és l’objectiu de tots els autors. Sí que era, però, el meu objectiu quan jo era jove, perquè havia decidit guanyar-me la vida, o intentar-ho, escrivint contes i llibres, i no tenia cap altra font d’ingressos. En aquest volum, doncs, hi parlo de com vaig començar, dels contes, del meu primer intent d’escriure una novella i de la primera novel·la que em van publicar, Estranys en un tren. També hi parlo dels meus fracassos i dels meus errors: en vaig aprendre coses, i és possible que altres persones també en puguin aprendre coses.

En els darrers anys, moltes revistes americanes que solien comprar contes han plegat. Del gènere d’intriga n’hi ha poques; la primera que em ve al cap és l’Ellery Queen’s Mystery Magazine, i una altra també mensual, l’Alfred Hitchcock Mystery Magazine. ¿Què és el suspens? Provo de respondre aquesta pregunta dient que una història de suspens és aquella en què la possibilitat d’acció violenta, i fins i tot de mort, sempre és a tocar. No intento limitar la meva imaginació a temes de violència, però aquest llibre se centra en l’escriptura de suspens en el sentit del terme emprat en el gremi, que implica violència, i de vegades assassinat.

El mercat actual de la literatura de suspens potser s’ha reduït, però penso que la qualitat dels contes i de les novel·les és més alta, ara, i això fa que sigui més gratificant escriure obres d’aquest gènere. De totes maneres, els ingredients, el procés d’escriure un conte o una novel·la de suspens, continuen sent els mateixos, almenys a parer meu. «¿D’on les treu, les seves idees?». Continuen fent-me aquesta pregunta en gairebé cada entrevista que faig amb periodistes. És una pregunta que solia neguitejar-me molt, perquè no la podia respondre, n’era conscient, amb paraules que fossin satisfactòries per a la persona que m’entrevistava. «Del nores», responia, i encara responc això, però ara ho faig amb un somriure. Les idees venen a l’escriptor, no és l’escriptor qui les busca; almenys, aquesta és l’escriptura i la mena d’imaginació d’escriptor en què em centro en aquest llibre. «Les idees em venen com ocells que veig de reüll», dic als periodistes, «i pot ser que intenti enfocar millor aquells ocells o pot ser que no». Les idees són la mena de do que més aprecio, i és per això que en aquest volum breu i senzill dedico una mica de temps a suggerir maneres de mantenir la ment oberta i receptiva a idees. Després descric el meu propi mètode informal i lliure per deixar que una idea determinada es desenvolupi fins a formar un conte o un llibre.

Si alguns vells mercats per al relat s’han tancat, també se n’han obert d’altres. L’Omni de Nova York, per exemple, aquesta revista setinada i oberta a les idees, està centrada en escriptors i lectors d’imaginació i fantasia. També hi ha la televisió, amb la seva proliferació de canals i la seva inclinació creixent per les dramatitzacions de contes i novel·les. A França acaben de comprar tretze dels meus relats més foscos i/o divertits; cada adaptació tindrà un director diferent i durarà gairebé una hora. Aquests relats els van triar de quatre volums de contes meus, amb com a mínim deu peces cadascun. Dos o tres dels relats són dels quatre que vaig escriure durant els caps de setmana en un apartament de Roma, que era elegant –un autèntic palazzo, de fet– però tan sorollós que a la nit amb prou feines podia dormir. De dilluns a divendres treballava en The glass cell, una novella de què parlo llargament aquí. Em va costar molt escriure-la, i retallar-la després. També me la van rebutjar almenys una vegada abans que me l’acceptessin. Alguns dels meus relats han començat amb la més subtil de les idees. No se sap mai què pot donar un conte memorable, un conte clàssic.

Una cosa és segura: el públic, els lectors, els espectadors de televisió, volen que els entretinguin, volen que els absorbeixi una història. Volen una cosa inusual que puguin recordar, que els faci estremir i riure, que puguin descriure i recomanar als amics. Entre el germen d’una idea i un gran públic receptiu hi ha un camí llarg. Arran d’això, aquí descric algunes dificultats econòmiques que he tingut, també físiques (soroll, altra gent). També parlo dels esforços que ha de fer l’escriptor per publicitar-se, perquè no sempre pot comptar que els farà el seu agent. Els agents, com qualsevol persona, poden ser ganduls, sobretot amb els clients que no guanyen gaires diners. Sovint li toca a l’autor espavilar-se i empescar-se maneres de promocionar el seu talent.

Cada ésser humà és diferent dels altres, com demostren la cal·ligrafia i les empremtes dactilars. En conseqüència, cada pintor, escriptor o compositor té alguna cosa diferent dels altres a dir (o l’hauria de tenir). Un Rembrandt o un Van Gogh és identificable a distància i a l’instant. Jo crec en la individualitat, en el fet de ser un mateix i de fer servir el propi talent al màxim. El que tracta aquest llibre és precisament això. Al cap i a la fi és el que el públic adora: una creació especial i individual.

Abril de 1988