Читать книгу Eugeni Oneguin - Aleksandr Puixkin - Страница 25

És ple, el teatre. Brillen llotges,

butaques i platea, tot hi bull,

al galliner piquen de mans, ferotges,

i fa remor el teló mentre es recull.

Brillant, etèria, el gest acorda

als arquets màgics de la corda,

prop seu un grup de nimfes s’aglutina,

és ella, Istómina, la ballarina.¹⁴

Tocant a terra amb un peu sol,

fa amb l’altre un cercle, punt per punt.

De sobte un salt, de sobte vola amunt,

com Èol bufaria un borrissol,

es descabdella, s’embolica

i amb un peuet veloç en l’altre es pica.