Читать книгу Eugeni Oneguin - Aleksandr Puixkin - Страница 40

I el meu Oneguin, ¿què? Mig adormit,

directe al jaç, deixa la dansa,

quan els tambors²³ ja han deixondit

la gran ciutat que no descansa.

Un tender es lleva, l’altre és al carrer,

va a la parada un carreter,

del barri d’Okhta²⁴ una lletera

ve trepitjant la neu primera.

Creix el xivarri matinal.

S’obren persianes, la fumera arrenca

i puja en espiral blavenca,

i el pastisser alemany, tan puntual,

diversos cops, en gorra de cotó,

ja ha obert el vasisdàs (o porticó).