Читать книгу La impremta catalana i els seus protagonistes - Montserrat Comas i Güell - Страница 12

No hi entraré, però l’organització de la justícia en aquest camp, sense modificar essencialment els criteris punitius i de vigilància, canvia sovint d’estructura amb la reiterada intenció de seguir de més a prop el comportament del sector del llibre.

Fins a l’arribada de la impremta, els llibres/documents eren un bé moble, i es consideraven propietat privada. S’heretaven com qualsevol altre objecte; costum que, d’altra banda, posteriorment es va fer extensiu als llibres. A partir de l’ús de la impremta, els impresos esdevenen una concessió administrativa i passen a tenir caràcter públic. El 1502 hi ha la primera disposició de censura prèvia a la publicació i es prohibeix, també per primera vegada, la lliure entrada de llibres estrangers, per a la qual caldrà obtenir una llicència. Igualment, el monarca delega les seves facultats al Consejo de Castilla, disposició que serà ratificada el 1519.

Tot just passada la meitat del segle XVI (1554), seran únicament el Consejo i el president mateix els qui podran dictaminar sobre l’ús de la impremta; les disposicions generades passen a la jurisdicció ordinària. Evidentment, i això serà recurrent durant segles, el rei té totes les facultats per prendre decisions. Val la pena recordar que els impresos eren una concessió administrativa, i a partir de 1558 imprimir llibres prohibits es convertia en un crim de lesa majestat. Apareix per primera vegada el concepte d’utilitat pública lligada als impresos, que vol dir que la censura queda, a partir d’aquell moment, directament vinculada a la idea d’utilitat.

Des d’aquest any (1558), caldrà demanar llicència prèvia per a la impressió de tot tipus de llibres, siguin espanyols o estrangers. La normativa s’adreça a tothom més enllà dels estrictament professionals, com ara els impressors, els llibreters o els mercaders de llibres. Es manté la prohibició d’entrar-ne d’estrangers sota el risc de pena de mort, la qual cosa vol dir que l’incompliment s’ha convertit en un crim d’estat i, així, aquesta pragmàtica convoca, en realitat, una guerra justa contra l’heretgia. El valor de la disposició afecta tots els territoris hispànics. És important retenir aquests preceptes perquè la incorporació de la nova legislació afectarà cada cop més els territoris de la Corona d’Aragó, la qual cosa generarà més d’un conflicte, com veurem.

La impremta, segons García Martín, es converteix en una «regalía sujeta a la concesión demanial del monarca» o, el que és el mateix, que, tot i que l’imprès formi part del domini públic, queda subjecte al rei. S’incorpora a la legislació un concepte nou: el del llibre inútil, que no pas prohibit. Des d’ara, doncs, la propaganda i la censura queden unides i, finalment, es publica l’Índex de llibres prohibits. El 1567 s’elegeix per pri-mera vegada l’impressor reial. El 1573 es ratifica l’obligatorietat de la llicència prèvia a la impressió.

El 1627 es crea una comissió dins el Consejo de Castilla encarregada dels afers vinculats a la impremta, que serà en moltes ocasions una organització comissarial. Cal considerar-la com l’antecedent directe del Jutjat d’Impremtes, i va regir únicament a Castella fins a l’arribada del Decret de Nova Planta. Les sol·licituds de llicència s’enviaven al señor de la encomienda. El rei, doncs, delegava o comissionava directament, sense cap subdelegació del Consejo. Igualment controlava, excepte a Madrid, tot el que s’imprimia referit a matèria d’Estat i de Govern dins la justícia ordinària.

Amb l’arribada del Decret de Nova Planta (1707), tot el que es refereix al món del llibre, i en general al de la impressió, passa a dependre directament i exclusiva-ment del Consejo de Castilla, una mesura que per aquestes característiques crearà un profund descontentament a les audiències, a causa del qual caldrà ratificar l’ordre el 1716. Això volia dir que els llibres els revisava el Consejo, i que els papers i els escrits solts, l’Audiència. El 1717 s’explicita que la Corona d’Aragó té també l’obligació de la lli-cència per a tots els impresos i que cal demanar-los al Consejo fins i tot per a les edicions posteriors dels impresos anteriors a 1716. Amb això, es trencava el costum en aquests territoris de demanar primer les llicències eclesiàstiques i, si eren favorables, fer-ho al regent. A Castella, en canvi, les inspeccions eclesiàstiques es feien posteriorment a la llicència d’impressió. El 1717 s’unifiquen els criteris a partir del model castellà.

Per la quantitat de ratificacions que s’arriben a fer de molts aspectes de la llei, po-dem afirmar que les execucions seguien un règim no del tot controlat. És per això que el 1722 cal tornar a recordar el que es deia en el Decret de Nova Planta de 1716 quant al fet que l’únic que té potestat sobre el llibre és el Consejo de Castilla. El 1735 el Consejo cedeix algunes de les seves facultats en matèria de censura a la Junta de Comerç de Castella, que sembla haver-se convertit en Suprema, i per tant amb rang superior a la resta; també la catalana, com veurem.

El 1738 existeix el superintendent general d’impremtes, que podrà delegar algunes de les seves atribucions; d’aquesta manera s’imposa la inhibició de les audiències i les conselleries, que perden tota capacitat decisòria i s’han de limitar a exercir d’informadores. És en aquest mateix any que es reforça el jutge privatiu d’impremtes, quan assumeix les atribucions que hi tenia la Corona d’Aragó. Dit d’una altra manera, no únicament aplica el poder del Consejo de Castilla, sinó que aquest (i en defecte seu el jutge d’impremtes) hi afegeix també les que tradicionalment executava la Corona d’Aragó. Evidentment, aquesta disposició reforça les de 1716 i 1722. Les audiències protesten enèrgicament pel que consideren un menysteniment, ja que passen a ser comissionades de l’esmentat jutge d’impremtes.

La resistència de les audiències, segurament, entre d’altres, obliga el 1752 a especificar els supòsits d’intervenció del Jutjat d’Impremtes. Aquesta determinació fa que els impressors francesos se sentin agredits i ho interpretin com una fórmula proteccionista a favor de la impremta espanyola. La prohibició d’entrar llibres estrangers segueix vigent, i la pena de mort per fer-ho, també. S’estableixen unes xarxes de subdelegacions d’impremta que tenen les atribucions següents: concedir llicències d’escrits menors; comunicar als impressors i llibreters les disposicions del Consell i del jutge d’impremtes; fer les visites d’inspecció a impremtes i llibreries, i vigilar l’entrada de llibres a la duana.

L’objectiu és ben clar i senzill: mantenir la censura prèvia sense la intervenció posterior de la Inquisició, contra la qual hi havia una de les disposicions que més l’afectava: que també ella hagués de demanar llicència al Consejo per a la venda o transmissió de llibres post mortem. Només dos anys més tard, el 1754, cal tornar a recordar que les lleis s’han fet per ser complertes, inclosos els territoris de la Corona d’Aragó. La complexitat de les necessitats inspectores i, sobretot, la mediocritat dels seus inspectors decideix atorgar el 1755 les atribucions censores a la Real Academia de la Historia, com ja les tenia la Real Academia de la Lengua. L’any següent surt una normativa sobre l’actuació dels censors nomenats pel Consejo. El 1760 el jutge d’impremtes Juan Curiel decideix que, a partir d’aquell moment, seran els subdelegats qui recolliran els llibres prohibits i que aquests els posaran posteriorment sota la custòdia de la Inquisició.

Des del segle XVI i fins al 1763, quan se suprimeix definitivament, a Castella es pagava el que s’anomenava la taxa per a l’obtenció de llicència. El 1765 Juan Curiel, artífex de l’organització en xarxa de les censures, decideix delegar algunes de les seves facultats i funcions a totes les capitals de província, de manera que estableix una línea paral·lela a la justícia ordinària. Això durarà únicament fins al 1769.

Les vies per escapar dels controls són cada vegada més grans i, per evitar-ho, a partir de 1766 es prohibeix que les comunitats religioses o persones privilegiades pu-guin tenir impremta amb l’excusa que, dins les clausures, no era possible que les autoritats civils hi fessin cap visita. Aquesta ordre es ratifica el 1804. Les funcions que Curiel havia dipositat en els subdelegats passen, ara, a mans del corregidors, i la vigilància a les llibreries de la ciutats costaneres augmenta notablement. El 1767 es prohibeix imprimir pronósticos, piscatores, romances de ciegos y coplas de ajusticiados perquè es consideren perjudicials, buides i sense cap mena d’utilitat pública. Progressivament la responsabilitat executora i inspectora va incorporant-se a l’Administració civil i les competències passen a l’Estat, a la Secretaria de Gràcia i Justícia. A partir de 1768 la Inquisició també té l’obligació que els edictes inquisitorials i les butlles del Sant Ofici tinguin l’aprovació de la Secretaria de Gràcia i Justícia.

El 1769, amb el final del mandat de Juan Curiel com a censor, es retorna a l’organització comissarial de 1627, que es coneix com a planta ideal, i es reprèn la jurisdicció ordinària i es ratifica que les audiències provincials només puguin donar llicència d’impressió a obres menors. També caldrà demanar llicència per poder vendre llibres procedents de l’estranger. Les audiències queden definitivament suprimides com a instància intermèdia d’apel·lació; només podien instruir, no jutjar. El 1770 la Inquisició es veu limitada en matèria d’impressions i llibres.

Es pot fer encara una volta de rosca, i el 1777 un decret obliga que totes les reials ordres, cèdules, provisions, etc., han de passar, abans de publicar-se, per la correcció de l’Escrivania de Cambra. De cadascuna, n’hauran de guardar dotze còpies. Aquesta quantitat es mantindrà també en els períodes constitucionals.

El 1778 es crea la figura de la Impremta Reial, que no cal confondre amb l’impressor reial, ja que és un taller que treballa exclusivament per al Govern. El 1784 hi ha un canvi important quan es demana que es faci la censura prèvia per evitar els defectes dels controls posteriors, i el 1785 s’obliga a demanar llicència també per imprimir periòdics. Ara, el jutge es podrà ocupar, a més, de les qüestions d’injúries que pugui contenir un imprès, la qual cosa vol dir una nova censura que, amb la possibilitat de demanda de retractació pública, se li afegeix caràcter judicial. El 1786 es ratifiquen les atribucions censores de les Juntes de Comerç. El 1788 es publiquen les regles que hauran de regir per a la publicació de periòdics, entre les quals figura la de la identificació dels autors. Però tot just tres anys després (1791) es prohibeix la publicació de tota mena de premsa a excepció de la Gaceta de Madrid; el motiu, la Revolució Francesa. Davant el possible perill que aquesta pot comportar, s’encarrega als corregidors la nova feina de retirar dels carrers els pasquins i llibres prohibits. Caldrà ratificar-la de nou el 1798.

El 1792, després d’algunes negociacions i quan ja el paper de l’Església i la Inquisició s’havia anat relegant a un segon pla, es disposa que a les duanes hi hagi sempre dos revisors: el regi i l’inquisitorial, disposició que es recuperarà el 1806. La necessitat de control portarà que, a partir de 1795, es monopolitzi la impressió de les normes legals.

Tot just començat el segle XIX, el 1802, s’inicien ratificacions de normatives anteriors. La primera de 1784 respecte a la censura prèvia. El 1803 s’obliga les duanes que els fardells de llibres, tancats i tot, s’enviïn a Madrid per a la seva revisió. Aquesta nova disposició serà l’antecedent més directe del Jutjat d’Impremtes. El 1804 es ratifica la disposició de 1766 sobre la prohibició que les comunitats religioses i persones privilegiades puguin tenir impremtes amb el mateix argument: que les autoritats civils no les poden inspeccionar a causa de la clausura; també l’encàrrec que s’havia fet als corregidors el 1791 i el 1798 que siguin ells mateixos els responsables de retirar pasquins i llibres prohibits, i la que dictava que la justícia ordinària només podia donar llicència per a la publicació d’obres menors. El motiu per al recordatori, la plena consciència de les irregularitats en el compliment.