Читать книгу La impremta catalana i els seus protagonistes - Montserrat Comas i Güell - Страница 20

Tot i que ja s’ha dit, val la pena reiterar que el control augmenta a mesura que avança el segle XVIII, i la causa cal buscar-la gairebé exclusivament en la por a França i els seus il·lustrats primer i als revolucionaris després. Paral·lelament, les lleis de vigilància s’havien anat secularitzant i el pes del judici requeia en òrgans civils si bé estretament tutelats per l’Església. Progressivament es transforma el criteri de valoració de la utilitat o risc de la publicació d’un llibre. Si fins al XVIII es penalitzaven els llibres per ser herètics, a partir d’aleshores aquesta mena de llibres passaran a ser provocadors de crim públic, amb la qual cosa s’obria la possibilitat de persecució estrictament civil amb l’aplicació de la legislació ordinària. La debilitat inquisitorial es deu en gran manera a la seva evident ineficàcia per a l’objectiu que es perseguia: vigilar la circulació de llibres i dur el control dels que entraven de fora. També en aquest camp les transformacions organitzatives de la societat, tot i passar al terreny laic, mantenen estructures i fins i tot models provinents de l’Església. Arran de l’expulsió dels jesuïtes, per exemple, es prohibeix que s’escrigui o es publiqui res sobre ells sense el permís governamental. A partir de 1773 també els bisbes queden subordinats a la nova legislació, de manera que només podran imprimir lliurement les reimpressions de llibres religiosos. Les competències fins ara religioses passaran a mans de la societat civil en les acadèmies o universitats, etc.

Una vegada més, el Govern tornava a situar la vigilància o censura de bracet amb la propaganda perquè, per obtenir una llicència, s’havien de complir les dues condicions: ordre amb la religió i ser d’utilitat pública segons els criteris polítics vigents. És durant el regnat de Carles III que es decideixen tres qüestions que seran determinants: que la Gazeta passi a dependre de la Secretaria d’Estat, que es converteixi en la seva eina publicitària i que, com a conseqüència, faciliti el desenvolupament de l’opinió pública. El punt àlgid d’aquesta política es donarà amb la mort del rei Carles III, quan es van editar a la seva memòria infinitat d’elogis fúnebres que l’idealitzaven com a promotor de la llibertat econòmica i de les arts. És en aquest context que Cabarrús en el seu acaba dema-nant la llibertat d’impremta. El segon canvi es produeix el 1777, quan totes les impressions de reials cèdules o ordres… havien de ser prèviament corregides per l’Escrivania de Cambra. I, finalment, que el 1778 es creés la Impremta Reial, autèntic monopoli de la impressió de la Gazeta i normatives legals. Fins i tot els impressors de Madrid es van queixar de l’excés de publicació de la Impremta Nacional. Tot emanava d’un sol punt.

Com ja s’ha dit anteriorment, la idea que s’havia de treballar a favor de la utilitat pública havia quedat molt interioritzada, i des d’aquest rerefons generalitzat es decidia què es podia o s’havia d’imprimir; ho veurem en les sol·licituds que faran els impressors els primers anys del segle XIX. L’exemple més paradigmàtic és l’ús estratègic que en fa Antoni Brusi per aconseguir la major part de privilegis un cop acabada la Guerra del Francès. Indirectament, aquesta obligació d’utilitat no deixava de ser una mesura d’autocensura. La normativa el que havia consolidat era que, en realitat, estava prohibit imprimir, i que amb la llicència s’aconseguia una excepció.⁸ Per tant, les vinculacions i relacions dels impressors amb el jutge d’impremtes i el seu entorn es convertien en un recurs més a utilitzar per treure’n beneficis.

Un exemple d’això és la Reial Cèdula de 1738, que diu:

…sabed que no bastando las providenzias, mandatos, órdenes expedidas a fin de ocurrir á los graves perjuicios que ocasiona á la «pública utilidad» el peligroso abuso de imprimir y divulgar, libros, romanzes y papeles, sin que precedan las Censuras, Lizencias y Tasas, acordadas por las Leyes, Cédulas Reales, decretos de los Reyes mis predecesores y míos, y los que más es, intentar por varios medios introducir el mal exemplo en la sincera instrucción de los naturales y pureza de las costumbres.

Per a qual cosa, cedia les seves funcions als subdelegats en detriment de les respectives audiències i la darrera paraula quedava en mans del rei. Determinacions com aquesta duien implícites conseqüències econòmiques de diferent ordre que afectaven també impressors i llibreters estrangers, principalment francesos, perquè hi veien una mesura proteccionista. La relativa poca quantitat de llibres d’imaginació que hi ha als catàlegs de les biblioteques poden explicar el que acabem de dir.

El caos del control duaner s’evidencia encara més quan des de 1769 (ratificat el 1784) calia una llicència per vendre llibres procedents de l’estranger. Els llibreters només la demanen per això i esquiven la Inquisició en la importació amb l’argument que ja no fa cap falta perquè la instrucció es refereix als llibres per vendre, no pas per importar. El 1785 els inquisidors de Barcelona es queixaven així:

…aunque dicha orden no deroga expresamente las que tenían para hacerlo sin el permiso de los Tribunales de la Inquisición, persuadidos de que éstas quedaban abolidas, son ya raros los memoriales que se nos presentan para extraerlos y reconocerlos; los despachan con la sola licencia del Consejo y nos aseguran que no es necesaria la nuestra.⁹

Una queixa que més aviat sona a lament. Un nou intent complica una mica més les coses. El 1803 un acte del Consejo ordenaria als Administradors de Ports i Duanes que reenviessin els fardells de llibres directament a Madrid tancats i precintats, i que seria el Consell el que en faria la revisió.

En aquest context, les funcions del Jutjat d’Impremtes durant els anys previs i, sobretot, posteriors a la Revolució Francesa s’incrementaran notablement amb la mateixa proporció en què va augmentar el comerç del llibre. El nomenament del jutge d’impremta de 1805 deia així:

…Sabed que por fallecimiento de D. N. ha quedado vacante el encargo que se puso a su cuidado de Juez de Imprentas, y conviniendo á mi Real persona nombrar en su lugar Ministro, que conozca en todas las causas y negocios tocantes o pertenecientes al asunto de las impresiones, prohibición de libros y papeles contra la pureza y buenas costumbres de nuestra Fe Católica y leyes del Reyno… confiando de vos, que obraréis con el zelo y rectitud que se ha experimentado en los demás negocios que os he encomendado, he tenido por bien elegiros y nombraros por Juez privativo de las impresiones que se hicieran en estos mis Reynos: y por tanto os mando que, luego que os fuere entregada esta mi cédula, os encarguéis de todos los negocios y dependencias que estén pendientes, y en adelante ocurran de qualquier clase y calidad que sean, y las continuéis, prosigáis y fenezcáis, substanciándolas y determinándolas como hallareis por derecho y justicia, administrándola a todos, sin excepción de personas, avocando a vuestro juzgado qualesquier autos civiles o criminales que se hallen pendientes en otros, á los que mando os remitan originalmente todos, según y en la forma que lo pudo y debió hacer en su tiempo el citado D. N. […] y si de lo que determinareis por alguna de las partes se apelare, le otorgareis las apelaciones, en los casos y las cosas que conforme a derecho se deban otorgar, para que las puedan seguir los de mi Consejo, y no otro juez ni tribunal alguno, porque a los demás consejos, chancillerías, audiencias, jueces y justicias de estos mis Reynos los inhibo y he por inhibidos de su conocimiento, y les mando que no se intrometan á conocer de ello en manera alguna, porque solo lo habéis de hacer vos, como dicho es; y os doy poder y permiso para que podáis subdelegar esta mi cedula en los ministros y personas de vuestra mayor satisfacción, que para todo ello, y lo anexo y dependiente, os concedo comisión y facultad, tan bastante como es necesario, y de derecho en tal caso se requiere…

Els poders que li dóna, com veiem, són totals i explícitament inhibeix a la resta de cancelleries, audiències, etc.; tenia efectes retroactius i el pitjor és que aquesta cèdula no es va fer pública. Amb tot, i potser com a efecte secundari no previst de la cèdula, sembla que progressivament les impressions s’escapen cada vegada més del control, i per això s’ha de delegar també en universitats i acadèmies. L’augment de la voluntat controladora amb mesures legislatives és, amb el pas dels anys, cada vegada més complex, a diferència del que en un principi pugui semblar. Es regula amb coses que formen part gairebé de l’àmbit particular amb totes les implicacions ideològiques que comporten, i les normatives se sobreposen les unes a les altres.

És possible que la reforma de 1805, molt més restrictiva, fos un nou intent de voler millorar el control duaner arran de les derivacions de la Revolució Francesa. La seva principal peculiaritat és la desvinculació del jutge d’impremtes del Consejo de Castilla per fer-lo dependre de la Secretaria de Gràcia i Justícia. El punt diferencial a partir d’aquest moment és que es preveu un tractament preventiu en el control de les impressions. L’eina servirà en un context on la propagandística és eficaçment utilitzada com una mesura més de control de l’opinió pública. Amb tot, hi ha constància que, a falta de personal, es demana que, quan calgui, sigui el subdelegat mateix qui també faci de revisor de les duanes, les queixes dels quals no faltaran argumentant que no han estat nomenats amb aquesta funció que no fa més que confirmar la tendència al caos cada vegada més gran.

La voluntat de control augmenta proporcionalment al nombre de fulls i publicacions menudes que s’escampen arreu i la impossibilitat de seguir-ho tot. Hi ha, a més, una situació conjuntural que ho afavoreix, l’expulsió dels jesuïtes i d’altres estructurals al si mateix de l’organització, així com també la constant confrontació per aquesta qüestió entre l’estament civil i l’eclesiàstic. Els desencontres s’havien iniciat arran de la Reial Cèdula de 1768, que estipulava que els edictes inquisitorials i les butlles també s’havien de sotmetre a l’aprovació reial mitjançant la Secretaria de Gràcia i Justícia. Els il·lustrats veuen clarament la ineficàcia de la Inquisició en el control dels llibres, i per això s’hi posa l’Administració. El cercle s’anava tancant, i també li restringiria l’habitual intervenció en les vendes post mortem de llibreries de particulars.

Es decir, en este siglo, sería la Inquisición la que solo actuaría en materia de censura de libros por comisión concreta del poder real, y siempre en función de necesidad por causa de utilidad pública y eficacia inmediatas.¹⁰

Fins a la seva desaparició el 1824, la Inquisició, tot i que havia perdut moltes de les seves atribucions, continuava col·laborant amb les autoritats civils. El 1823 se’ls enviaven les directrius per a l’entrada de llibres de l’estranger i a partir de l’11 d’abril de 1824 l’atribució de la censura passa a mans del bisbat. És aleshores, el 1825, quan el bisbe de Barcelona, Pau Sichar, va publicar una circular que comentarem més endavant, on es planyia dels enormes mals que havien esdevingut arran de les revolucions passades i apel·lava a poder vèncer el que n’havia quedat «en la inmensa multitud de libros y papeles blasfemos, y impúdicos, heréticos y subversivos de todo orden, que con asombrosa prodigalidad se esparcieron en aquel funesto tiempo».¹¹

Els més grans blasfems eren, evidentment, Rousseau, Voltaire, Condorcet, Diderot, als quals s’afegien els Llorente, Villanueva, Lacunza, etc.; de tots ells n’indica els títols. Reiterava l’obligació de lliurar-los sota pena d’excomunió. Igualment s’havien de lliurar o denunciar estampes, o qualsevol obra obscena. Les consideracions finals són realment ocurrents, perquè estableix un paral·lelisme entre l’autoritat de Déu amb la que pot tenir un rei, i de la mateixa manera que es denunciaria una conspiració contra el rei s’hauria de fer contra la que és contrària a Déu.

El 1830 apareix un reglament que retorna la subordinació del fins aleshores dit jutge d’impremtes, i ara subdelegado general de imprentas, al Consejo que tenia l’exclusivitat per aquelles publicacions superiors a sis plecs.

Segons García,

El período 1814-1820 se caracteriza por el mantenimiento –expresamente desde 1815– de las reales cédulas de 10 de diciembre de 1791 (no incluida en la Novísima R.) y 22 de agosto de 1792: 1) prohibía la introducción y circulación por el reino de cualquier papel sedicioso y se instaba a la entrega y denuncia por todos para remitirlos al Consejo. 2) se encargaba del control aduanero de los libros extrangeros a la Secretaría del Despacho de Estado, a la que los Administradores de Aduanas debían enviar los papeles que tratasen sobre revoluciones y constituciones francesas, y al Consejo de Castilla que debía recibir los fardos de libros franceses sin abrir y nombrar revisores en las distintas aduanas.

En la medida en la que no se estipulaba nada de contrario, a las aduanas y puertos, como en épocas anteriores, debían concurrir junto con los revisores regios los del Santo Oficio, que por lo demás seguía realizando visitas a navíos y registros a librerías.¹²