Читать книгу La impremta catalana i els seus protagonistes - Montserrat Comas i Güell - Страница 8

Si donem per bona l’existència d’un contínuum en l’organització social de la comunicació, calia veure’n l’evolució des de l’origen de la impremta fins a l’inici del segle xix, perquè només així podíem tenir els referents mentals d’uns artesans que s’anaven trobant amb noves tècniques que els abocava a una concepció diferent de la societat de la qual ells podien ser actors principals. En aquest context, m’he vist en la necessitat de tenir en compte la legislació vigent aleshores perquè ens ajudés a explicar moltes de les coses que es van fer o haver de fer a causa d’aquesta. I, per damunt de tot, veurem la influència de la Nova Planta en el desenvolupament econòmic de la cultura catalana.

Quan els legisladors es plantegen la possibilitat de trencar els mecanismes anteriors, s’adonen dels lligams que s’havien instituït durant els segles anteriors. Malgrat tot, no deixaran d’intentar-ho. La comparació de les lleis d’impremta i les seves conseqüències en els dos períodes constitucionals (1810-1814; 1820-1823) ens permet seguir el procés del canvi de mentalitat. En les dues ocasions es van posar les bases per a la transformació social d’una època; i es va fer, fonamentalment, amb la lluita per aconseguir expressar lliurement i per escrit les idees de cadascú.

Les rèmores de control acumulades, especialment per la influència de l’Església, van exercir un fre gens menyspreable, no únicament en els períodes absolutistes, sinó també en bona part dels cicles constitucionals. D’aquí ve la importància de conèixer de més a prop les estratègies censores i els mecanismes per escapar-ne. La vinculació de les lleis amb el comportament és, en aquest cas, més que notable. També, natural-ment, s’hi ha de vincular el mon clandestí, bé sigui per la via ideològica o per l’econòmi-ca, amb el comerç il·legal. Tant en un cas com en l’altre, les mostres són més evidents que no semblava, i certament pronostiquen l’èxit de resultats en el cas de fer-ne un seguiment acurat i planificat. La circulació clandestina de llibres i papers impresos era molt habitual, i s’ha arribat a confondre amb la legal. Possiblement, molts dels registres que les bibliografies i bases de dades consideren com a bons, són, en realitat, falsificacions.

Si la necessitat de fer complir les lleis obligava a escampar reials ordres, cèdules i altres instruccions a tot el territori, conèixer el sistema de distribució no únicament facilita la comprensió de les estratègies per aplicar les lleis amb relativa eficàcia, sinó que obre noves perspectives per intuir que el grau d’informació i possiblement de lectura (individual o col·lectiva mitjançant un lector) era superior al que en un principi es pot imaginar a causa de l’alt percentatge d’analfabetisme. Sense lectors –i cal no oblidar-ho–, l’èxit de la premsa o dels almanacs i calendaris, i també les petites obres d’imaginació, no hauria estat possible. És molt encertada en aquest sentit i per als impressors la qualificació d’intermediari cultural que fa servir Ramon Arnabat.¹

Reinhard Witmann equipara gairebé la Revolució Francesa i les seves derivades amb la revolució lectora que experimenta Europa en general. La seva observació és ben precisa:

Esta alteración funcional tan rica en consecuencias de la técnica de la lectura, hasta entonces exclusiva de ciertos sectores, fue saludada con entusiasmo por los revolucionarios, criticada con preocupado ademán por los «ilustrados moderados», combatida con encono por las clases reaccionarias y conservadoras, por los clérigos y los responsables del Estado; pero nadie se atrevió a negarla.²

Tothom, d’una manera o altra, llegia.

La lectura –per a la qual calien textos impresos– era expansiva per voluntat generalitzada. Els temps demanaven tenir informació, i llegir; directament o escoltant els qui ho feien en veu alta. La lectura també implicava expansió econòmica. Una caricatura del que passava és esplèndidament descrita pel petit fullet Diarrea de las imprentas. Memoria sobre la epidemia de este nombre que reina actualmente en Cádiz…, imprès a Cadis el 1811. Com veurem al capítol dedicat a la clandestinitat on es comenta, mostra la febre que suposa poder expressar-se mitjançant un paper imprès. L’interès per llegir i les noves maneres de veure la societat n’estimulaven la publicació i, evidentment, el negoci.

No és menys sorprenent el resultat de l’apropament que s’ha fet del paper de les dones en els tallers impressors. L’aplicació del model de comportament familiar de les societats pageses ha resultat molt clarificador perquè no únicament hem pogut constatar que treballaven al costat dels homes, sinó que en moltíssimes ocasions elles són la baula que permet la continuació d’un negoci, per a la qual cosa es converteixen, ben sovint, en moneda de canvi. En aquest sentit, també resulten prou il·lustratives les esquerdes que es van produint en la nova societat liberal a mesura que es modifiquen els criteris d’incorporació laboral amb les transformacions dels gremis. La dona hi té un paper molt central. L’elaboració i el comerç dels llibres i altres impresos viu un període d’expansió molt gran, i les dones, en tot el procés, seran clau per al progrés econòmic dels implicats. La presència que com a tals tenen en les ordenances gremials és tot un senyal. L’estudi minuciós dels fils femenins en la majoria d’impremtes des del XVIII fins al segle XX ajudaria, molt probablement, a elaborar un autèntic mapa de les vinculacions familiars d’impremtes que, només aparentment i sota noms diferents, mantenen la independència les unes de les altres.

Per entendre què pot significar tot plegat ens és imprescindible humanitzar els impressors i posar-los en situacions tan quotidianes com sigui possible perquè, si ens limitem a valorar-los com a elaboradors de llibres amb més o menys qualitat o amb més o menys intenció estètica, en realitat, els aïllem excessivament de la societat dins la qual vivien i amb la qual volien viure tan bé com els fos possible, sense massa diferències amb d’altres artesans o empresaris. Serà així que podrem infiltrar-nos en els comportaments generals d’una època des de la perspectiva d’un sector concret de la societat, aquí, els impressors. D’aquesta manera, també, els ajudarem a entrar a formar part dels corrents de comportament generalitzats arreu d’Europa. Hem d’evitar, com diu Peter Burke, de tractar les situacions utilitzant textos i documents contemporanis com a reflexos no pro-blemàtics del seu temps.³ Cal intentar aproximar-nos a tota aquella documentació que fou generada involuntàriament. En aquest oblit, pel que fa a la impremta, s’hi cau més sovint del que seria desitjable.

I és gràcies a aquesta documentació involuntària que trobarem la clau que explica la importància dels impressors en la transformació política i social del començament del segle XIX. L’èxit del negoci no depenia tant de l’edició de llibres i fullets com de la capacitat d’obtenir encàrrecs de l’Administració o d’organismes importants. Uns encàrrecs de caràcter estrictament funcional: butlletes, cèdules, informes, factures, llibres de registre… És a dir, tot allò que avui en diem paperassa institucional i tot allò que reproduïm mitjançant fotocopiadores o impressores. Aconseguir-ho depenia, naturalment, de l’habilitat de l’impressor per afavorir determinades sinergies mitjançant inevitables fidelitats polítiques. Assegurat així el calaix, la resta (els llibres i altres) podia prendre la forma i els continguts que cadascun cregués més oportuns.

Poder estudiar tot això, i sobretot el que va suposar, a partir de les fonts reals i les interpretacions del moment, comportaria un estudis minuciós i molt detallat que seguís un pla prèviament establert i plantejat globalment i amb un llarga temporalitat. Assis-tiríem, per exemple, al naixement i l’evolució de la generalització de la por a l’obra inútil. És a dir, a l’obra d’imaginació. És en aquests primers anys del segle XIX que s’inicia la consciència de la lectura associada a la llibertat individual i, en conseqüència, a l’inici, també, del control de l’ús del llibre per part de la població en general.

I això ens porta gairebé on som ara perquè, tot i la distància en el temps, el fet de plantejar la comunicació intrínsecament inserida en el comportament social, ens situa a l’inici d’un fil que, amb poques variants, ha arribat fins avui. El control, els subterfugis per fugir-ne, els canals de distribució, el control de mercat, la proximitat al poder s’assemblen molt.

Copio íntegrament el que el periodista Saül Gordillo publicava al seu bloc el dia 4 de juliol de 2008:

Els lectors entren al bloc, alguns s’engresquen i, els més arrauxats, hi pengen comentaris ofensius. Si l’autor del bloc els retira es converteix en un censor. Si els manté, la conversa que acompanya alguns apunts surt de mare i deriva en cridòria i, inclús, insult. Els blocs que tenen pocs comentaris són fàcils de gestionar. Si algú diu cul d’olla o desbarra li treuen el comentari i punt. «Censor!», et podrien dir. «I què! A casa meva no vull que s’insulti ni que m’insultin», podries respondre. Quan el bloc acumula força comentaris, la cosa es complica. Existeix la censura preventiva –que els comentaris passin per un filtre via correu electrònic– o la despublicació dels estirabots. Fins ara, aquí, en aquest bloc la conversa ha estat relativament raonable. Algú diu coses que les trobo injustes, volent o per ignorància. D’altres confonen l’esperit, el to i la procedència del bloc. La immensa majoria –la multitud silenciosa– entra i surt sense fer cap destrossa. L’espai públic només pateix quan surten al carrer els brètols, alguns d’ells amb interessos inconfessables. El millor és no retirar-los ni censurar-los, els comentaris. El lector intel·ligent, sovint de llarga trajectòria, sap destriar el gra de la palla. Quan els que criden marxin i abandonin la moda dels blocs, quedarà tot al seu lloc, més calmat i tranquil. I si no és als blocs, ja ens inventarem un altre ciberespai per pensar en veu alta i fer-ho tranquil·lament.