Читать книгу La impremta catalana i els seus protagonistes - Montserrat Comas i Güell - Страница 7

Los libros ruedan al azar. Es un milagro que estén ahí en el momento. Un milagro que no se puede exigir, sino aprovechar comprando en el momento. La adivinación y hasta la pura suerte tienen un papel decisivo.

GABRIEL ZAID, Los demasiados libros

Quanta raó! El que ve a continuació es deu en gran manera a l’atzar. Rodar d’un arxiu a un altre, molt sovint, no és una decisió premeditada ni obeeix a un pla precon-cebut. Un llibre trobat atzarosament en una llibreria pot obrir vies de reflexió que em-penyin a entrar a una biblioteca o a un arxiu que ni tan sols s’havia previst. Un cop allí l’encert de la nostra explicació pot facilitar que els responsables entenguin els nostres neguits i ens subministrin allò que desitgem. També pot ser que l’arxivera, el bibliotecari o qui ens atengui aquell dia no rutlli fi i els documents es resisteixin a mostrar-se. El pitjor és quan es combinen ambdues coses i no és fins a la darrera mitja hora que trobem finalment el filó.

Tot aquest preàmbul sense sentit és únicament per justificar que les mostres triades per explicar el fenomen de la impremta al final de l’Antic Règim ha estat fruit de l’atzar. El punt de vista, no.

Diuen que el que ens diferencia dels animals és la nostra capacitat de raonament i d’expressió. També se’ns sol dir que els animals marquen territori i que la humanitat ho fa semblantment mitjançant les guerres; potser sí. Però el fet d’haver aturat la mirada sobre la impremta, no com a art sinó com a eina que capacita per a l’expressió i el raonament, m’ha dut a pensar que el camp on realment els homes lluiten per marcar territori és el de la comunicació. No crec que en els capítols que vénen a continuació hagi estat capaç d’evocar el que acabo de dir perquè ha calgut mirar-los en conjunt per adonar-me’n. El terreny al qual he pretès acostar-me és lliscant i atapeït; depèn de l’angle des d’on ens hi apropem que obtindrem una imatge o una altra. No he volgut veure ni aturar-me en els aspectes tècnics ni artístics de llibres i papers. Alguna persona me n’ha fet retret; a ella li interessa l’art. Jo volia mirar com es posicionava una societat davant la llibertat. Ho volia mirar, però no me n’adonava.

La llibertat a partir del darrer terç del XVIII passa indefectiblement pel paper imprès. És just llavors quan s’inicia la societat de la comunicació en la qual nosaltres hem crescut i format. Els diputats reunits a Cadis el 1810 per elaborar una primera Constitució i els que ho intentaren de nou en la posterior de 1820, quan debatien sobre els límits totalment nous de les regles del joc, ho feien, bàsicament, durant la discussió per a la redacció de la llei de llibertat d’impremta. L’abast i l’amplitud de la proposta els va sorprendre i els castigà a ells mateixos perquè no podien ni imaginar que els comportés tants riscos. El 1820 van mirar de posar-hi una mica d’ordre. La combinació del descobriment generalitzat del poder de l’expressió escrita, d’una banda, i els factors de canvi econòmic, d’una altra, generaren noves fórmules de publicació. Els impressors se situen en llocs estratègics i, mitjançant influències i habilitats comercials, aconseguiran o no apropar-se al poder o als grups d’influència.

No hem d’oblidar tampoc la població que, conscient de tot plegat, pren un paper actiu. Si des del segle XVI la vigilància damunt el paper imprès havia estat implacable, a partir de final del XVIII la voluntat repressora creixerà a la mateixa velocitat que les accions per esquivar-la aboquen a les publicacions clandestines. S’iniciava una nova manera de concebre les relacions intel·lectuals, i la premsa n’era la mostra més visible, però no l’única. El control ideològic es desplaçava de terreny i es feia més subtil i divers. La impremta, i amb ella la lectura, es va anar situant en un punt central entorn del qual tots els registres socials havien d’anar prenent posicions. Les planificacions lectores i les estratègies econòmiques per fer-se amb un mercat emergent; els recursos polítics i culturals per contrarestar segons quins programes, i un llarg etcètera es van anar expan-dint a mesura que avançava el segle fins a arribar a un màxim exponent del debat al tombant dels segles XIX i XX. L’origen de tot plegat s’ha de buscar al final de l’Antic Règim, i sobretot en els assajos i les experiències liberals.

He triat uns pocs aspectes dels molts que haurien estat possibles si simplement hagués canviat l’angle de visió. Aleshores hauria pogut aturar-me en la relació d’obres i impressors, en la circulació d’idees, l’anàlisi de catàlegs, el repàs de les informacions sobre llibres que apareixen a la premsa: ressenyes, anuncis… Però la sort o l’atzar al qual em referia al començament m’ha dut a confirmar la sospita que la impremta i els impressors vivien sota l’ombra de l’Administració civil o religiosa, i que aquest era realment el seu modus vivendi.

La indústria editorial iniciava un procés de transformació rotund, i només uns pocs impressors editors n’eren conscients. Aquest canvi implicava una altra mena de rela-cions amb el poder; s’acabaven els privilegis i possiblement s’obrien les vies a les fideli-tats polítiques. La capacitat d’acomodar-se a aquesta nova visió del negoci era fona-mental. Intentar explicar el complex camí que significava tot plegat necessita un marc de treball molt precís que no he estat capaç d’abastar-lo totalment. El que ve a continua-ció no és més que una mostra ben petita. Per copsar-lo sencer, caldria marcar unes línies clares de treball: buidatge sistemàtic d’arxius; evolució de la legislació sobre impressió, lectura, etc.; reflexions teòriques sobre la funció de l’imprès que apareix en llibres i sobretot a la premsa; reflex social de la circulació de llibres i altre material en biblioteques, gabinets de lectura i tipologia de biblioteques; interrelacions exteriors amb Europa i Espanya…

Les normatives que aniran apareixent a partir del XVIII seran, evidentment, d’aplicació a tot l’Estat. Però els canvis substancials de criteri quan s’apliquen al Principat o a la Corona d’Aragó comportaran unes reaccions i unes situacions molt diferents a la resta d’impressors espanyols. Les valoracions teòriques sobre la importància central de la llibertat d’impremta seran plenament compartides per tots els liberals, catalans o no. Una altra qüestió és l’adaptació a unes lleis que tendiran indefectiblement a la centralització, no únicament de serveis sinó de criteris, sovint de caràcter logístic, que afecta-ran els que fins aleshores havien estat vigents a la Corona catalanoaragonesa. Penso, per exemple, en la inspecció preventiva de la censura. Tradicionalment a Catalunya, amb criteris estrictament lògics, els impresos passaven primer per la Inquisició i, un cop aprovats, per l’Audiència, moment a partir del qual podien imprimir-se. Amb la nova legislació que aplicarà el criteri adoptat pel Consejo, el sentit s’invertirà, la qual cosa serà motiu de rèplica per part dels impressors catalans, que apel·laran a criteris estrictament d’eficàcia. Un altre cas semblant és el de la limitació a sis plecs per a la censura.

La recerca s’ha dividit fonamentalment en dues parts clares: una primera d’anàlisi de diferents aspectes del món editorial i impressor al final d’un cicle que ja n’anuncia un altre. La segona part pretén oferir una eina de treball per als estudiosos del llibre i per als catalogadors del patrimoni bibliogràfic. Rubió, al final del pròleg a la biografia de Bergnes de las Casas elaborada per Olives (1947), reclama la necessitat dels estudis sobre impremtes com la que s’ha fet amb Bergnes, i afegeix aquest comentari: «Si las bibliotecarias de la Diputación Provincial de Barcelona emprendieran esta tarea, agregarían un título más a este prestigio que han conquistado». Em reivindico bibliotecària i, com a tal i per als catalogadors, ofereixo aquest gra de sorra.