Читать книгу La impremta catalana i els seus protagonistes - Montserrat Comas i Güell - Страница 14

Amb l’arribada dels cicles revolucionaris, la llibertat d’impremta se situa a l’epicentre mateix dels debats. La Junta de Baiona crea la Junta Senatorial de la Llibertat d’Impremta. És interessant el planteig d’intent de protecció de les obres que no puguin seguir el curs normal de publicació, i es determina que als impresos considerats d’interès ningú podrà posar-hi entrebancs. Si, amb tot, hi ha males arts en la distribució, es dema-narà que es reuneixi el Senat i es proclamin amb la fórmula «Hay vehementes presunciones de que la libertad de imprenta ha sido quebrantada». A partir de 1810 existia una Suprema Junta Censora que depenia de les Corts i per a les Corts. El 10 de novembre s’aprova la llei d’impremta.²

El 1811 és la Junta de Ministres qui revisa les obres publicades a Amèrica. El Consell de Regència disposa que es difongui el Diario de Sesiones perquè la considera una obra d’utilitat pública, i per aquest motiu demana que la Impremta Reial disposi de tants operaris de totes les categories com li facin falta. La Impremta Reial només ha d’imprimir el Diario de Sesiones, la Gazeta i els papers del Govern. En tots els casos, l’últim òrgan decisori és el Consell de Regència. Es manté la delació, però el jutge serà el Consell de Regència mateix en funció del que dictamina la llei d’impremta; no es permet atacar les Corts.

L’aplicació de la llei obligava a revisar molt sovint el fons de la normativa, i el primer gran debat que es produïa es referia al risc que comportava l’excés de l’ús de llibertat d’impremta en els periòdics. Vegem-ne un exemple:

El 24 de marzo de 1813 el diputado José Zorraquín denunció ante las Cortes la sospecha de la entrega de cierta cantidad de dinero detraída de los fondos públicos al periódico ultraconservador El Procurador General de la Nación y del Rey. Tras varias averiguaciones se comprobó que la Regencia en 1812 asignó 4.000 reales mensuales al periódico; uno de los ex regentes, Joaquín Mosquera, confesó ante las Cortes que se procedió así «a fin de oponer algún contrarresto a los (periódicos) que traspasando los límites de la justa libertad de imprenta, corrompían la opinión pública, ofendían al Gobierno y combatían… todo lo sagrado y respetable».

Les Corts demanen reiteradament que es compleixi escrupolosament el reglament i que s’apliqui amb tot el rigor la vigilància del seu compliment. La Junta Superior de Censura estableix uns òrgans ordinaris amb presència eclesiàstica.

El 8 d’abril de 1813 es fa una revisió del decret del 10 de novembre de 1810 sobre la llibertat d’impremta amb un d’addicional de regulació de les funcions i composició de les juntes de censura. També es reglamenten els drets que els corresponen en el cas de ser injuriats. Posteriorment, al maig, es regula la composició i funcions de la Junta Suprema.³ En aquests anys les juntes de censura dependran directament de les Corts. Quan arribi el Trienni Liberal, se’n desvincularan.

Progressivament i a partir poc més o menys d’aquest moment, la llei és motiu de reglamentacions per ajustar-la a la Constitució. En general, l’origen naixia d’alguna denúncia de mal compliment de la llibertat d’impremta. De fet, els sectors més conservadors l’utilitzen per treballar contra el Govern constitucional. El degoteig de qüestions semblants arriba fins al maig de 1814.