Читать книгу La impremta catalana i els seus protagonistes - Montserrat Comas i Güell - Страница 13

L’any 1805 és un any clau per a la legislació sobre els llibres i les impressions perquè es crea la figura del jutge d’impremta, el qual, com a jutge privatiu que és, té potestat per subdelegar i no es regeix per la justícia ordinària. El rei, com sempre, n’és l’última instància, el qual, a més, tindrà l’exclusivitat per atorgar la llicència per a la publicació de periòdics, que, de fet, no és res més que la ratificació de la disposició de 1788. El Jutjat d’Impremtes a partir d’ara queda desvinculat del Consejo per passar a dependre directament de la Secretaria de Gràcia i Justícia. Amb tot això s’aconseguia acabar amb la desconcentració de la censura prèvia, tot i que es mantenia el vicari eclesiàstic. La xarxa creada per Juan Curiel la dècada dels seixanta es recupera, però les delegacions queden en mans dels intendents als quals, el 1802, se’ls havia donat les facultats de justícia i policia.

Els censors, a partir d’aquest any 1805, rebran per la seva feina un tant per cent sobre el preu pagat per la llicència. Tot plegat demostra la por immensa a la llibertat d’impremta que comença a expandir-se en alguns països europeus. El jutge del moment, Juan Antonio Melón, vol fer cremar els llibres prohibits trobats a les duanes, i haurà de ser el rei mateix qui ho aturi amb l’ordre que el control posterior al de la Secretaria de Gràcia i Justícia recaigui en la Inquisició, i sigui ella qui els reculli. És evident l’excepcionalitat d’aquest jutjat. El jutge en qüestió és extremadament temorós, i el 1806 proposa prohibir la publicació de novel·les. I, finalment, es recupera la norma-tiva de 1792 de doble revisió (civil i eclesiàstica) a les duanes.

A partir de 1808 Ferran VII torna a l’organització de 1769, que es mantindrà fins al final de l’Antic Règim; és a dir, s’aplicarà de 1808 a 1810, de 1814 a 1820 i de 1824 a 1833. Però, amb el final de la Guerra del Francès, es reprenen les normatives ante-riors, especialment les de 1791 i 1792, que preveien la prohibició de la introducció i circulació de qualsevol paper sediciós, i es fomenta la delació i el lliurement d’exemplars. El control duaner dels llibres estrangers s’organitzava de tal manera que la Secretaria General de l’Estat rebia els referits a revolucions i constitucions franceses, i el Consejo, els fardells de llibres francesos sense obrir. Es nomenen els revisors de duanes i, evidentment, es manté la doble revisió civil i eclesiàstica. El 1818 un reial decret estableix les tarifes per al manteniment del Consejo, entre les quals s’inclou la impremta.

Passat el Trienni Liberal, ja no es restableix la Inquisició, però el control de la censura passa a dependre dels bisbats. Es permet que la Universitat pugui imprimir sense l’examen de la Junta de Censura totes aquelles obres per a les quals té privilegis. A partir d’ara els llibres prohibits no seran únicament els que s’inclouen a l’Índex, sinó tots aquells que no disposin de llicència d’impressió. Corresponia únicament al Consejo la funció de fer justícia, i per tant, entre d’altres, li corresponia també la recollida de llibres prohibits i les visites.

Tot i que el jutge Melón, el 1806, no va aconseguir la prohibició de publicar les novel·les, el 1825 és el bisbe de Barcelona, Sichar, qui s’hi refereix com al dimoni. Aquell mateix any es disposa que es recullin llibres, fullets i tota mena de papers estrangers introduïts des del 7 de març de 1820 fins al restabliment del Jutjat d’Impremtes.

Així com fins al 1805 els antecedents del Jutjat d’Impremtes va rebre múltiples noms (señor de la encomienda, superintendent, etc.), a partir de 1830 es dirà subdelegat general d’impremtes, i dependrà directament del Consejo. Es reforça el control censor fins als papers més ínfims. Però, si hi ha una disposició que crida particularment l’atenció, és la que es refereix a l’obligació que les impremtes s’ubiquin en lloc públics i no pas en soterranis o llocs ocults. Incomplir-ho podia significar una multa de 500 ducats, o fins i tot el desterrament.

Finalment, el Jutjat d’Impremtes s’aboleix el 1834. El Reglament, però, manté una inspecció general amb subdelegats provincials dependents del Ministeri de Foment, responsable de donar curs a totes les sol·licituds d’impressió, fos quina fos la tipologia del document.