Читать книгу La impremta catalana i els seus protagonistes - Montserrat Comas i Güell - Страница 18

El concepte d’utilitat pública l’haurem de tenir sempre present perquè serà recur-rent en la majoria de les accions dels impressors o contra la llibertat d’expressió. En aquesta direcció, al segle XVII el llibre inútil, segons la definició oficial, era motiu de prohibició legal d’impressió, i evidentment no cal dir com eren tractats els lectors d’aquestes obres pels inquisidors.

Des del segle XV es podrà comprovar, mitjançant la legislació, que, en realitat, es van creant uns vincles gairebé indestriables amb tres potes: Estat-religió, utilitat pú-blica (també dit bé general) i economia. García es fa seva la denominació de monarquia vicarial que havia utilitzat anteriorment Pérez-Prendes per qualificar aquesta especial relació. El Jutjat d’Impremtes serà un òrgan civil que, per actuar, s’ha de basar en l’opinió de l’òrgan eclesiàstic. La reglamentació creix amb els anys, i és durant els regnats borbònics del segle XVIII quan s’elabora bona part de la normativa censora. Val a dir, però, que aquestes lleis s’adaptaran al requeriment dels nous temps i emfatitzaran la planificació, i no tant els aspectes substancials.

Una altra de les constatacions més interessants a què ens du l’anàlisi de García és que el control sobre el llibre existeix des de l’inici de la impremta; el que canvia no és pas la vigilància, sinó l’actitud del poder públic davant el llibre, que pot oscil·lar més o menys entre racionalitat o uniformització. El temor a les idees es mostra obertament amb l’arribada del llibre imprès perquè, abans, el manuscrit era considerat com un bé moble, com un bé de luxe, i com a tal s’heretava. Aquí cal fer un incís per posar en certa quarantena la interpretació habitual que es fa de la capacitat lectora de la població a partir d’aquests llistats testamentals. Aquesta condició de bé moble canviarà radicalment a partir de l’existència dels llibres impresos, ja que tot imprès es considerarà cosa pública, bé públic i, per tant, legislable, igual que ho eren els cereals, per exemple. La utilitat pú-blica posa límit a la propietat privada, i aquest és un dels arguments bàsics que utilitza-rà el gremi d’impressors catalans davant els privilegis particulars concedits als Figaró.

El llibre, en la majoria d’aspectes, rebrà el mateix tractament que una mercaderia comercial, i seran també els diners els que determinaran bona part del comportament en relació amb això. A partir del moment en què és efectivament present a l’esfera pública, se’l regula com totes les altres coses i productes. Aquí no vull referir-me a continguts, sinó al tractament com a producte col·lectiu. S’inicia la reglamentació perquè afecta tothom. És a dir, que és amb l’aparició de la impremta que es defineix legalment què s’entén per domini o utilitat pública. Aquest debat serà molt evident en els períodes constitucionals, particularment durant el Trienni Liberal.

En realitat, qualsevol que volgués imprimir es veia amb la necessitat de demanar al rei exempcions de tributs a canvi de treballar a favor de la utilitat pública. Efectivament, el que es consolidava era que, d’una banda, només el rei podia atorgar privilegis i, de l’altra, i potser principal, es delegava en l’autoritat la manera de garantir la difusió i divulgació d’allò que a aquesta autoritat li interessava. Aconseguir-ho era incompatible amb el negoci de l’impressor, tot i que els privilegis, en general, eren temporals i calia renovar-los.

A partir de 1502 tot allò que és imprès passa a ser de domini públic, i això vol dir que pot ser llegit per tothom, però la legislació en últim terme el que diu és que, un cop passades les mesures correctives, només es publiquen per a tothom «las ideas oficiales que el poder público permite y quiere que se difundan».² No s’admet que les idees puguin ser individuals, i en aquest moment el valor de saber qui és l’autor és només per poder identificar-lo en cas d’imputació de responsabilitat. Dit d’una altra manera: el que s’escriu i té permís per imprimir-se és de tothom, i únicament cal la presència de l’autor quan se’l considera heterodox. Progressivament, les definicions i circumstàncies entorn del llibre fan que es diferenciï el llibre prohibit (per la llei) del llibre herètic.

Com ja hem vist més amunt, la primera llei sobre la censura és de 1502 amb els Reis Catòlics, i es proclama simultàniament a l’esdeveniment del llibre com a domini públic, condició que no es pot deslligar del control. Són els reis els qui decideixen donar les atribucions de control als òrgans eclesiàstics. La impremta esdevé regalia, i amb el temps aquest aspecte queda integrat en el comportament o en la mentalitat, d’aquí les enormes ganes i dificultats per proclamar una llei de llibertat d’impremta el 1810. A partir de 1502 es prohibeixen les obres «apócrifas y supersticiosas o reprobadas e cosas vanas e sin provecho», que s’allargarà durant tot l’Antic Règim. No queda massa clar si aquesta disposició tenia vigència a la Corona d’Aragó; però, en qualsevol cas, pel que fa al període que nosaltres estudiem, és evident que va influir en la concepció i l’aplicació de la lliure circulació d’idees per part dels que havien de jutjar i decidir la publicació dels llibres, ja que els catalans depenien totalment dels dictàmens del Consejo de Castilla. La idea mateixa de domini públic, i que el que s’imprimís havia de ser d’utilitat pública, va tenir, inevitablement, fortes repercussions en el sector.

Assolida, doncs, aquesta premissa, el pas següent és tractar la vigilància de l’imprès com una guerra justa (1558), i la consegüent creació el 1627 del superintendent general d’impremtes com a responsable d’un comissariat de seguiment. Amb això la pragmàtica afectava tots els territoris hispànics perquè «no cabía guerra justa entre reinos de un mismo rey».³ En essència, la normativa deia que es feia una guerra justa contra l’heretgia, que tenia valor sobre tots els territoris hispànics, que la impremta era «una regalía sujeta a la concesión demanial del monarca», que no es podien imprimir llibres inútils i que estava prohibida l’entrada de llibres estrangers. Els límits des d’aquest moment quedaren fixats, amb poques variacions, fins al final de l’Antic Règim.

Per al negoci dels impressors, l’economia lligada a la religió es converteix en una mena de tradició, i s’acabarà situant al centre del debat sobre la llibertat d’impremta. Les audiències només podien autoritzar impresos menors, i en alguna ocasió se’ls havia de cridar l’atenció perquè esquivaven l’ordre mitjançant la impressió de llibres sencers com si fossin una suma de quaderns solts. Per tant, la creació del jutge privatiu d’impremtes conté, a més, mesures que van més enllà de les estrictament censuradores, i podem suposar que per mor de la religió es perjudicaven alguns negocis.

La confessionalitat de l’Estat va acabar establint un vincle estrany amb el papa, de manera que

Roma obtiene importantes cantidades de dinero al año procedentes del territorio hispano, los nuncios son en él, los auténticos legados papales con plena autoridad e incluso tratadistas hispanos de derecho eclesiástico de los siglos xvi y xvii admiten el pleno sometimiento en cuanto a fines del Monarca católico respecto a la del Papa, con lo que éste podría dictar disposiciones temporales para la aplicación de decretos espirituales, pero no al revés.⁴

Vet aquí el que acabarà suposant un important ròssec per a l’evolució de la impremta a Espanya, sobretot en relació amb d’altres països europeus; la barreja de la utilitat pública amb la defensa de la confessionalitat és total. La Inquisició n’administra el compliment. L’Estat confessional queda interioritzat i el Sant Ofici, per tant, esdevé d’utilitat pública. A partir de mitjan segle XVIII, amb la planificació legal i propagandista del rei, els impressors hauran de demostrar més que mai que el llibre té utilitat pública, element que pot resultar prou important des de la nostra perspectiva per detectar possibles llibres que circulaven pel circuït clandestí paral·lel.

En síntesi:

La norma de los rrcc de 1502 ya comentada había respondido, por una parte, a la pretensión de definir, como se ha visto, el carácter público –sujeto a la licencia– de la imprenta, pero a la vez, a la toma de conciencia por el poder real, de su doble dimensión como actividad que debe ser previamente calificada y censurada y como vehiculo de publicidad y utilización jurídica, como prueban las primeras colecciones impresas de leyes.⁵

Així doncs, és a partir d’aleshores que es comencen a publicar i a penjar a les parets les lleis que algú podia llegir en veu alta, i així tothom s’havia de donar per assabentat. Un cop llegit, allò esdevenia llei i calia complir-la. S’explica l’anècdota que, abans de posar la signatura, el rei havia de llegir-la en veu alta als seus col·laboradors, que d’aquesta manera es donaven per assabentats. La tradició de la lectura en veu alta en determinades situacions encara ara (la dels notaris és la més evident) ens permet suposar que pot arrencar d’aquest moment. La preparació per a la creació de la figura de l’impressor reial és a punt, i el 1567 es crea el títol d’impressor reial, que té per funció «que vos y no otra persona alguna podáis hazer imprimir qualesquier pragmáticas y capítulos de cortes que mandaremos hacer y promulgar»,⁶ la qual cosa significava que només tenien la validesa necessària els textos impresos per l’impressor reial.