Читать книгу Junil a les terres dels bàrbars - Joan-Lluís Lluís - Страница 10

Junil ha crescut i en créixer ha esdevingut l’ésser més important en la vida del pare, com a filla serventa que fa tot el que el pare no té ganes de fer.

Viuen ara a cinc dies de carro del poble, cinc dies cap al sud, a Nyala, la capital de la província de l’estany, on els que poden prendre’s el temps de comptar afirmen que hi viuen més de sis mil persones, incloent-hi els esclaus. I el pare malda per fer-s’hi ric.

Hi van arribar un capvespre de primavera en què l’hivern intentava un rebrot. Durant una part del periple s’havien arraulit en carros de bous, però sobretot havien caminat. El gel que tornava a florir, i la nevada, que els entesos deien que seria l’última fins a la tardor, havien fet del viatge una punició contínua. Junil pensava que era culpa del pare, que no sacrificava mai cap animal als déus. Ella ho hauria fet de grat, però la fred era tan implacable que no deixava veure cap bestiola que es pogués capturar. Només tenia a l’abast els polls del cap, però sabia que sacrificar un animal més petit que la seva ungla més petita era un sacrilegi. La mare, que tot sovint havia hagut d’amagar-se del pare per fer les seves devocions als déus, havia intentat que Junil fos piadosa i discreta alhora. Així, al llarg del camí cap a Nyala, quan anava a defecar prenia el temps de dibuixar a la neu els animals que creia que podria procurar-se així que s’imposés la primavera: un ratolí, una singlantana, un escarabat, una cria de pardal. Prometia als déus que aviat els oferiria aquesta sang i els demanava paciència i ajuda, sense saber si els déus acceptaven promeses o disposaven d’una llista de devots deutors de sacrificis.

Arribats a ciutat, van malviure unes quantes setmanes en una cort de porcs sense porcs, als darreres de la casa d’un antic client del pare que s’havia avingut a allotjar-los després que l’endeví del barri llegís, en un gat esventrat, que les bones accions que fes abans de la primavera li serien tornades multiplicades per nou. Una cort de porcs buida per a un escrivent arruïnat i la seva filla li havia semblat una bona inversió, i per fer-la encara més profitosa els donava menjar dues vegades al dia. Quan el pare es vinclava davant seu per regraciar-lo, replicava que tenia el deure d’ajudar qui vingués del poble, mentre mentalment multiplicava per nou cada àpat que distribuïa, cada bona paraula que amollava i cada somriure que regalava.

El pare, durant aquelles setmanes, sortia cada matí de la cort de porcs a cercar feina, i això era una de les coses més difícils d’aconseguir en una ciutat on pul·lulaven els esclaus. La gent massa pobra per posseir-ne no podia pagar ningú per fer cap feina; i la gent no tan pobra, de seguida que podia, en comprava i ja no necessitava llogar ningú. Enlloc no hi havia caixes per descarregar, patis per escombrar, latrines per netejar amb què un nouvingut pogués guanyar algunes monedes de bronze. Sense el menjar que rebien dos cops al dia, Junil i el seu pare s’haurien mort aviat.

Tot sovint el pare sospesava el recurs de vendre Junil a qualsevol mercader d’esclaus, però sabia que se’n penediria. Si aconseguien sobreviure dos o tres anys més, Junil podria prostituir-se i hauria valgut la pena esperar. El pare no la trobava gaire bonica, però comptava que l’edat de la sang li faria més agradable la fesomia i, llavors, es posava a somiejar. La vida de macarró era vida bona. Dos o tres anys de paciència, menys si era precoç, i amb els primers beneficis compraria un marrec gairebé núbil, després una marreca també gairebé núbil, i així aniria eixamplant el negoci. Cada dia observava la silueta de Junil, espiant-hi la crescuda dels pits, i en veure-la sempre tan menuda, tan de joguet, el menyspreu revifava. Hauria necessitat, per calmar-lo, sortir a engatar-se i cardar, però el vi més dolent i la puta més vella eren un luxe inabastable.

Fins que va trobar feina.

I perquè ara s’aixeca cada matí per anar a treballar, el pare exigeix que el foc cremi fort. Si no crema prou fort encara pessiga Junil, li venta una galtada o li estira els cabells quan passa rere seu, però ja no hi posa tanta determinació. Des que treballa, fa veure que no s’adona de la seva presència fora de quan li dona ordres o renega, i llavors maleeix una filla tan lenta que sembla coixa. L’hi diu sovint, des que ha descobert que aquest retret la fereix més que els insults ordinaris.

—Ets tan lenta que sembles coixa.

Viuen a la mateixa cort de porcs, però paga lloguer ara que ha esclatat la primavera i l’amo de la casa ja no té cap motiu per ser generós: només espera que li tornin multiplicades per nou les bones accions fetes en nom dels déus. El lloguer no és gaire alt i dona dret a dues màrfegues i dues flassades de llana pudent, un joc de pots i plats, una pedra foguera, una galleda de fusta cerclada de ferro per pouar aigua i una altra, de fusta basta, per anar de ventre.

En aquests primers dies de vida millorada, tot i que el pare torna cada vespre amb un grapat de monedes petites, les tasques de Junil no canvien gairebé gens. Un cop encès el foc del matí i preparat el primer àpat, ha de rondar arreu i arreplegar el que pot, sigui trobat o robat. Sol anar sempre cap a l’estany, a l’est de la vila, on la població és menys densa i on és més fàcil córrer i respirar entre les clapes enfangades de l’última nevada de l’any. I guaita, furga i prova d’evitar els altres mainatges que també guaiten i furguen i, si poden, li tiren rocs.

Fins que un dia el pare li ordena que no arreplegui més menudalles, sense explicar-li per què l’hi prohibeix; Junil és massa petita per entendre que els plans de prosperitat del pare passen per semblar menys pobre, menys astut i menys faltat d’escrúpols del que és.

Llavors Junil passa una part del dia al llindar de la cort, des d’on no veu res més que el pati de la casa gran i un retall de cel cap al qual tot sovint aixeca els ulls. Si el cel, pensa, pogués aspirar-la i convertir-se en casa seva, ella en seria la serventa més fidel. Viuria a cavall d’un núvol, per esquifit que fos estaria contenta i pixaria per fer més densa la pluja, o pentinaria el vent amb la mà oberta. Els seus somieigs no varien mai gaire però semblen créixer i fructificar una mica més cada dia, a mesura que els seus dominis dalt dels núvols s’enforteixen de tant pensar-hi. I si mai, malgrat la prohibició, surt i ronda, ho fa procurant de no mirar res del que li hauria estat, fa poc, carn de rapinya. S’apropa a l’estany, segueix amb la mirada el vol dels gavians i les barques dels pescaires que esmicolen les restes de gel, i torna. Diu mentides al pare quan el pare li pregunta què ha fet quan era fora. És dolç, mentir al pare, pensa.

La primavera ha passat; l’estiu s’ha instal·lat, ha regnat i tot just acaba de fer lloc a la tardor quan arriba del nord la primera borrasca d’aire gelat. Moltes orenetes, oblidades pels déus que solien avisar-les, moren amb l’ala glaçada mentre s’envolen cap al sud. L’hivern irromp cavalcant la tardor, com en una violació d’estacions.

El pare, però, no sembla gaire inquiet, i fins i tot somriu més que mai des que ha caigut la primera neu. Aviat anuncia a Junil que ha trobat feina important i que aquell vespre s’instal·laran a casa del nou amo. Et podràs fer la gandula, veus, a partir de demà ja no caldrà que encenguis tu el foc.