Читать книгу Junil a les terres dels bàrbars - Joan-Lluís Lluís - Страница 11

El pare treballa en una de les dues llibreries de Nyala.

La casa, el taller i la botiga del llibreter formen part d’una illa d’edificis plantada al centre de la ciutat, tan atapeït que ni els temples més importants no disposen d’una esplanada que els atorgui certa majestat. Fins ara Junil i el pare s’havien limitat als suburbis sòrdids, als camins que duien a l’estany i a la flaire de peix fregit que hi surava tot al llarg; ara es troben entremig de cases altes de maons, no sempre rectes, separades per carrers tan estrets i tortuosos que sembla que només insinuïn una possibilitat de pas. I l’olor de peix cuinat ha estat substituïda per una enorme varietat de flaires, agradoses o fètides, que s’aviven o s’anul·len en mesclar-se.

Junil, que camina tan de pressa com pot per seguir el pare, tremola d’excitació. A mesura que avancen van deixant enrere, amb la cort de porcs, el forn de pa vigilat per un esclau sense orelles, el terrissaire que explica contes de gladiadors a la mainada, la plaça estreta dels sabaters, l’erm sagrat on qualsevol pare pot abandonar un nadó indesitjat, la vident que xiscla, escup i remou les espatlles tenyides de roig per atreure els clients, l’escorxador antic convertit en temple de déus vinguts de l’est, una munió de veïns sorollosos i anònims.

Quan arriben davant de la botiga, però, Junil té ganes d’encongir-se; tot li sembla massa solemne i no pot creure’s que viurà allà dintre. La casa és estreta, no gaire alta, i deu els aires de respectabilitat als dibuixos i a les paraules, a penes descolorits, que cobreixen la façana. Tot són lletres amples enmig de flors taronges i blaves, i ocells que canten o planen.

JAVÓS DELENÓS

ESCRIC VERSOS DE CIRCUMSTÀNCIA

FABRICO LLIBRES

VENC LLIBRES

NINGÚ QUE HAGI ENTRAT AQUÍ

NO SE N’HA PENEDIT MAI

Arran de la porta d’entrada, en uns taulons prims de fusta, han estat afixats una vintena de fulls de papir, llampants o deslluïts, on els passants poden llegir de franc extractes de les obres venudes.

Junil, però, no sap llegir. El pare no vol perdre temps ensenyant res a una filla tan badoca. Al poble natal, Junil s’havia quedat llargues estones rere el pare mentre enllestia un document, observant els gestos de la mà i provant d’entendre com podia ser que uns moviments tan imperceptibles fessin néixer traços tan subtilment diferents, i que d’aquestes diferències nasquessin mots, frases i obligacions hereditàries.

És aquí on treballes ara, doncs, pensa Junil, però prefereix no dir res.

Entren i de seguida ensumen.

Pare i filla coneixen l’olor del papir i l’olor de la tinta, però aquí dins hi floten flaires noves, pròpies d’una llibreria. El pare encara no s’ha acabat d’acostumar a tantes olors diferents, tot i que no intenta ni entendre-les, ni estimar-les, ni fer-les seves. En canvi, Junil voldria estar-se una estona sola per veure si pot descobrir-ne l’origen, cartografiar-les i endreçar-les per ordre de preferència. Sap que no ha de tenir pressa, que tindrà tot el temps d’aconseguir-ho, però rondina d’amagat quan el pare l’estira de la màniga per obligar-la a seguir-lo, Avança, collons, que mestre Javós ens espera.

Mestre Javós és barbut i calb, i de boca riallera. Va vestit amb una gonella blau fosc, com tots els llibreters del nord de l’imperi, i té les mans tacades de negre, com tots els que es fabriquen la tinta. Ve d’una illa menuda on no neva mai, però quan ho explica tothom alça les espatlles o riu, Això és impossible.

—Au, entreu, entreu! Benvinguts!...

Tot seguit, dedica un somriure a Junil i l’assenyala amb el dit.

—Tu, noieta, ja sé qui ets, t’hem reservat una màrfega ben còmoda, ja veuràs. Espero que t’agradi la casa i que t’agradi la feina... Si vols, pots pujar mentre parlo amb el teu pare.

Crida cap a les escales:

—Marmú, baixa! De seguida!...

Marmú baixa a poc a poc. Porta, com tots els esclaus de Nyala, un collar de cuir que li cenyeix el coll, però el seu no és gaire més que una cinta prima, senyal que mereix la confiança del seu amo i pot esperar que l’alliberi abans de morir. És vell, no li deu faltar gaire per ser alliberat, o per adonar-se que l’amo, com tants amos, li ha fet entreveure l’alliberament només per garantir la seva fidelitat. A més de vell, és lent, però no pas perquè li tremolin les cames sinó perquè la lentitud fa evident el seu rang; és el privilegi que s’ha guanyat a força d’anys i d’eficiència. No hi ha res més lent que una muntanya, i poca cosa més respectada, dirà Marmú, un dia, a Junil.

Si la casa és estreta i no gaire alta, en canvi és molt profunda. Un passadís fosc s’hi endinsa i Junil, mentre segueix Marmú, té la impressió que no havia sabut mai tan bé què deu sentir un conill que explora un cau desconegut. A banda i banda del passadís, tot de cortines de teixit groguenc tapen l’entrada de peces minúscules.

—Abans era un bordell, per això hi ha tantes cambres, no t’hi amoïnis... Deus saber què és un bordell, eh?

Junil assenteix sense dir res. Alguna vegada ha intuït que el bordell podia ser la destinació que li reservava el pare, sense que aquesta intuïció li provoqués cap emoció particular. Els grans copulen, ho sap, ha sentit com en parlaven, ha vist alguna vegada com ho feien i no sap descobrir-hi, quan hi pensa, ni plaer ni enuig. Troba només una mica exagerat que tingui, per a ells, tanta importància fer-ho o no fer-ho.

Així doncs, gràcies a la particularitat d’una casa concebuda com a prostíbul, els dos fills de Janós Delenós —tots dos legionaris per les planures de l’imperi—, els quatre esclaus i els dos aprenents i, ara, Junil i el seu pare, disposen d’un dormitori cadascun. Això no passa ni a les cases dels patricis més rics de la ciutat, on els esclaus ordinaris viuen i dormen amuntegats. Les habitacions, és clar, són xiques i cegues i formen una successió de recambrons amb el sostre ennegrit pel fum de les llànties; en algunes encara hi deuen surar partícules de licors seminals, greixos lubrificants, regalims, suors i salives. I ecos de gemecs, ordres i súpliques, si és que les exclamacions deixen rastres que surin.

Junil, en entrar al seu dormitori, té un somriure greu. Pensa que en aquest laberint de parets i d’ombra potser costarà que vegi mai el pare, pensa que potser podrà estar-se lluny del seu menyspreu i que sabrà tenir estones bones que ningú no li regatejarà.

I passen sis anys.