Читать книгу Junil a les terres dels bàrbars - Joan-Lluís Lluís - Страница 20

És gairebé l’hora foscant quan, uns dies més tard, Junil es troba de nou Teulí Gaiaté, que no dissimula que l’estava esperant. Cap dels Ferminí del turó no necessita pretextos per trobar-se amb qui vulgui, encara que ho faci amb un somriure tan franc i cordial com la primera vegada. I de seguida li diu: Junil, bella Junil, ara mateix pensava en tu. Seria, per a mi, un privilegi si poguéssim caminar plegats una estona... Només una estona, fins que em diguis prou.

Els ulls del noi espurnegen i Junil, per protegir-se’n, voldria tornar a la biblioteca i demanar a Lafàs que la deixi dormir allà, però tan sols sap encongir una mica el cos i murmurar un Si vols sec i arrugat. Gira el cap perquè el somriure del noi no li doni ganes de somriure. Ell se n’adona, i els ulls li espurnegen una mica més.

Mentre Junil camina tan de pressa com pot, Teulí Gaiaté intenta obligar-la a alentir fent veure que al voltant seu, des de la banalitat de les places i dels carrers, sorgeixen espectacles dignes d’interès.

—Junil, com t’ho diria?... Crec que em vas dir una mentida, l’altre dia... Ho entenc, no em coneixies i tenies el dret de dubtar de mi, no ens barallarem per això. Però una mentida no deixa de ser una mentida i t’agrairia que no me’n diguessis més.

Junil ha decidit no dir res fins que no pugui demanar-li que la deixi, i això ha de ser abans que arribin al temple vell d’Apol·lo, o no més lluny de la barraca del terrisser. Però el silenci de Junil no és, per a Teulí Gaiaté, un motiu de desànim.

—Sí, he anat a veure el sacerdot major de Diana i m’ha assegurat que no sap res de cap Junil... Sé que no ets d’aquí, que vas arribar amb el teu pare fa uns anys, però llavors no eres núbil i no podies haver jurat res a Diana. Veus com no pots enganyar-me...?

Parla amb un entusiasme que no prova de contenir.

—Encara estàs una mica espantada, i ho entenc, però hauries de tranquil·litzar-te, soc un bon noi i no vull res de tu que t’hagi de fer por. Mira... només et demano una cosa i després, si vols, no t’importunaré mai més... ho juro pel déu que vulguis.

Junil no s’adona que ha alentit una mica el pas.

—Et voldria demanar un moment d’atenció, per exemple demà. Ens podríem veure, quan sortissis de la biblioteca, i anar a seure a l’ombra d’un temple. Et diré el que fa dies que vull dir-te i, quan hagi acabat, tu decidiràs.

Junil vol dir que no; Junil diu que sí.

I l’endemà ja ha arribat.

I s’han assegut a l’ombra del temple de Mercuri, el més recent de Nyala, el que desprèn més solemnitat i atreu més devots. Fa una estona que Teulí Gaiaté parla dels jocs de lluita que començaran amb la lluna vella, i pels quals s’entrena cada matí, tot veient que Junil ni el mira ni l’escolta.

—Perdona’m, ja veig que res del que dic no t’interessa, però és que estic nerviós... I ja deus saber el que vull dir-te. M’agrades... M’agrades molt, fa setmanes que penso en tu.

Junil ho sap. Ha passat part de la nit i del dia rumiant en el que havia d’acceptar d’aquest noi que li agrada i l’espanta. Ha sentit com el temor, gola endins, no parava de fer-se fort, fins a vèncer-la, mentre endreçava els estris de copiar i s’imaginava el noi esperant-la a fora. Ha comprès que ha de rebutjar tot el que vingui d’ell.

I ara, com més a prop són l’un de l’altre, més li reca haver acceptat de tornar-lo a veure.

S’imagina el que li haurien aconsellat Tresdits i Lafàs si els hagués parlat del somriure i de les paraules amables d’un fill dels Ferminí del turó. Tresdits li hauria dit que vivint amb ells ja no hauria d’encolar papirs mai més i podria llegir tant com volgués, però que no baixaria gairebé mai del turó. Lafàs hauria arrufat el nas sense adonar-se’n, abans d’aconsellar-li de pensar-s’ho bé abans de respondre res. I ella, a tots dos, hauria acabat dient: He d’aprendre moltes coses de la vida, però sé que la por que sento davant d’aquest noi no és por de timidesa, tinc por de veritat. Potser no hauria arribat a explicar-los que és por de presa davant d’ullals de bèstia fosca.

—No.

Junil inspira, ara que per fi ha parlat. L’aire té un lleu tremolor que prova de no veure. Es concentra en la seva veu, ha de sonar sincera.

—No. És veritat que no he fet cap vot de debò a Diana, davant d’un sacerdot... però sola sí que l’he fet, amb un sacrifici, un gosset, vaig sacrificar... No vull res de cap noi fins d’aquí a uns anys... M’has de perdonar, si et decebo.

—Res del que he dit t’ha convençut, doncs? No havia dit mai tantes coses a una noia, saps?

La seva indignació, tacada de sorpresa, sona sincera.

—El que sento per tu no ho havia sentit mai per ningú, i tu no em vols fer cas? Saps que qualsevol dels meus germans t’hauria raptat i t’hauria pres en una cort de cabres? Te n’adones, de com et tracto bé?

—Me n’adono.

—T’he dit que m’agrades i no em fas cas?... T’he dit que cap noia no m’havia agradat mai tant com tu i no em fas cas?... T’he dit que pateixo... i que m’he enamorat de tu... T’he dit que m’he enamorat de tu i no em fas cas? I t’he dit que he fet sacrificis a Venus i a Juno, i que en faré cada dia, per la teva salut i la teva felicitat, i la del teu pare... Què vols? Vols que ens casem, Junil...? Doncs sí, d’acord! Casem-nos!

L’aire, al voltant de Junil, s’ha endurit. Li costa respirar. Com li agradaria que s’amansís, aquesta por.

—Casem-nos, Junil! Casem-nos i et podré tenir, i tu tindràs tot el que posseeix la meva família i ja no hauràs de treballar... I si un dia ens n’atipem, ens divorciem, tot plegat és molt fàcil. I així sabràs si t’agrado o no...

—No... no vull casar-me, encara no. El vot...

—No vols casar-te...? Que ho decideixes tu, això? A casa meva les noies es casen quan ho diu el pare, no és igual a casa teva? Creus que si vaig a veure el teu pare em dirà que no? Creus que si demano al meu pare d’anar a veure el teu, abans que s’acabi el mes no serem casats? És clar que ho serem. Mira, Junil, t’estimo i et vull, i vull que m’estimis. Però encara que em diguis que no, et puc obligar a fer el que vull. I seràs feliç, n’estic segur. Et puc obligar a ser feliç... Junil, quan hagin passat els jocs de lluita ens podem casar. Pensa-t'ho. Quan hagin passat els jocs de lluita hauré parlat amb el meu pare, i amb el teu.

I ja no diu res més Teulí Gaiaté Ferminí, dels Ferminí del turó, mentre amb ulls tristos mira com s’allunya, corrents, Junil.