Читать книгу Junil a les terres dels bàrbars - Joan-Lluís Lluís - Страница 21

La por ha crescut i és ara matèria densa, opaca, com un tros de gel negre, i Junil la porta dintre seu. Matèria densa que s’expandeix, com si s’alimentés d’ella mateixa i fes que Junil esdevingués de mica en mica una noia pedra. Gairebé voldria poder accelerar la seva transformació si hi guanyés el final de la consciència i, per tant, de la por.

Ha dormit tota la nit amb aquesta por i l’endemà de bon matí s’ha ficat dos dits a la boca per vomitar. No ho ha fet per vomitar la por sinó perquè el pare, en sentir l’eco de la seva agonia, pugui creure que està malalta i la deixi jeure.

Jeu i prega.

Promet sacrificis.

En promet tants que s’apunta en un tros de papir el nom dels déus a qui els promet, i quins animals promet a cadascun. Sacrificaria, si hagués de servir de res, un tros d’ella mateixa. En lloc d’això, prega de nou i quan deixa de pregar es pregunta com s’ho farà per trobar tants animals. Potser haurà de bescanviar el seu cos per coloms, galls i anyells, i aquesta vegada sap que trobarà qui no rebutjarà la proposta.

Quan es lleva, el sol ja és alt i la ciutat està immersa en el tràfec de sempre, com si fos un dia qualsevol. Diu a Tresdits, que la mira amb preocupació des del banc de copista, que necessita airejar-se i surt sense sentir res del que li respon.

Se’n va cap a l’estany i en segueix una estona la riba, abans d’enfilar-se pel bosc, camí amunt, cap a uns pujols on no ha anat mai. Com a tot arreu, fumegen focs davant de cabanes de fusta mig dissimulades sota els arbres, però aviat arriba allà on no sent cap presència humana. No li havia passat mai de no sentir cap presència humana. Continua pujant per un sender que no sap si l’han fressat els homes o els senglars, i el bosc es va tornant més dens al seu voltant, com si se li anés acostant fins a trobar el moment de cloure’s del tot. La foscor que l’envolta de mica en mica l’obliga a pensar menys en el gel negre que du a dintre i així, a poc a poc, respira més bé. S’ajup, toca arrels d’arbres, arrenca bocins d’escorça, observa fileres de formigues, escarabats feixucs, fremiments sota les fulles caigudes, mossega baies que sap que podrien ser metzinoses i n’escup el suc sense empassar-se'l, aixeca els ulls i intenta destriar la blavor del cel entre el fullam que s’espesseix a mesura que avança. Pixa al mig del sender i observa com l’orina davalla lentament. Si pixés prou estona i en prou quantitat, pensa, engrossiria l’estany i potser l’estany ho agrairia.

A mà esquerra entreveu un forat al bosc, com un ull badat entre els arbres. Allà comença una clariana que porta a un pendent de la muntanya, prop d’un tarter de roques tacades de liquen des d’on es veu, prou lluny i prou avall, Nyala. Prova de distingir-hi la llibreria, sense aconseguir-ho. Sí que distingeix la biblioteca, el temple nou d’Apol·lo, el de Mercuri i un pany del de Diana. Contempla aquella massa de façanes grisoses o acolorides, les taques brunes de les cases de fusta i palla, la multitud de columnes de fum que pugen cap al regne dels déus, els recintes de l’hipòdrom, del circ, del cementiri, i cap a l’esquerra la peresa de l’estany, amb les barques dels pescaires que el clivellen sense pressa. Voldria sentir per aquest lloc un amor infinit o un rebuig insalvable, però només sap descriure’l, com si l’hagués de recordar per fer-ne un poema ensopit. Quin poeta hauria de copiar perquè el pare confegís un plagi que glorifiqués aquest paisatge? Quin poeta hauria de copiar perquè qui coneix Junil entengui com n’és, de feixuga i morta, la pedra de gel negre que tragina dintre seu?

I així, prop de les roques, enmig del bosc, tot contemplant la seva ciutat d’adopció, li ve la idea que farà que s’imposi sense remei el segon desastre de la seva vida.