Читать книгу Junil a les terres dels bàrbars - Joan-Lluís Lluís - Страница 14

Per primera vegada des de la mort de la seva mare, Junil nota que el temps es tenyeix d’impaciència. I ja no és la impaciència blana de veure com no s’acaba el dia feiner ni d’esperar que el pare surti a caçar clients i li ofereixi un moment de pau, és la impaciència llampant de saber que existeixen més llibres d’Ovidi i que, per la generositat de Tresdits, els anirà llegint.

Mentre els llegeix, passa un any. Cada vegada que llegeix prosa o versos d’Ovidi, sent la mateix llangor llepar-li la pell i l’ànima. Llegeix sola, sempre en veu molt baixa per por que algú, sentint-la, li furti les paraules i amb elles l’emoció. I quan acaba un rotlle va al temple a resar i oferir un sacrifici. Abans ha de robar monedes al pare, per comprar el colom blanc o els dos pardals que ofereix al ganivet del sacerdot. El pare, per malfiat que sigui, no s’adona mai del furt i Junil, quan hi pensa, somriu; un déu la protegeix. Per això, quan aconsegueix capturar un ratolí o un saltamartí, els sacrifica ella mateixa a la pica on es renta, i quan dona gràcies sap que palpita, sota el nom del déu, el nom d’Ovidi.

Durant aquest any gairebé no ha crescut i els pits a penes se li han inflat. Continua tenint les cames massa primes i els cabells que li tapen els ulls, continua semblant una salvatgina i sap que serà així mentre hagi de viure a l’ombra del puny del pare. I gairebé només surt de casa els dies de festa, quan porten bous immaculats a degollar a la plaça major, o quan els sacerdots ballen i resen per inaugurar lluites i curses a cada canvi d’estació. No deixa que els nois se li apropin gaire, ni tan sols a les festes, però ha hagut de reconèixer que no sembla que l’olor de cola que la impregna els molesti tant com s’havia pensat. Dues vegades, aquest any, ha permès que un noi li acaroni els pits i la besi al coll; poca estona, només uns quants vaivens de les mans sota la brusa i algun petó massa sec, per copsar si la sensació de pell tocada de veritat s’assembla a la que descriu Ovidi. Veu que no. Matussers, els nois de Nyala; plens de pressa i amb l’alè llefiscós de vi sense aigua.

Quinze anys són massa anys per no ser casada però el pare, mantenint-la a casa sense pagar-li res, en disposa quasi com si fos una esclava i per això no l’ofereix a cap mocós dels voltants. El pare, si hi rumiés, s’adonaria que al cap dels anys Junil ha esdevingut per a ell una presència cada vegada menys tangible, una silueta que li desperta una sensació vaga de nosa o de fàstic però també, a vegades, de tranquil·litat. Pensar com podria desfer-se’n li provoca una mandra que no acaba d’entendre però contra la qual no prova de lluitar. La deixa on és.