Читать книгу Junil a les terres dels bàrbars - Joan-Lluís Lluís - Страница 19

És això, un amic, doncs? Algú amb qui compartir temps i paraules sense que cap dels dos vulgui aprofitar-se de l’altre? És estrany, pensa Junil. I que sigui un amic que no pot sortir mai de l’edifici on viu i treballa. Però, per primer cop a la vida, Junil pot malparlar del pare fora de casa i davant d’algú que no sigui Tresdits. Explica a Lafàs l’estafa dels poemes i Lafàs, després de riure molt, diu que l’ajudarà a trobar versos; així tindran més temps per xerrar, per recordar frases d’Ovidi, per bescanviar xafarderies dels carrers de Nyala i secrets de la biblioteca i dels seus amos.

—Soc el tercer esclau consagrat a Minerva i a la seva biblioteca, el tercer intendent. El primer va entrar-hi de vell i va morir gairebé de seguida. El segon venia de l’oest, tocava la lira i sabia llegir divinament... Diuen que organitzava aquí dins unes festes molt reeixides, en què cantava i recitava... A mi em va tocar perquè el fill del primer amo em trobava mandrós, però reconeixia que llegia i escrivia prou bé. Ara el seu nebot és qui paga la conservació i la compra de rotlles, i això li garanteix un lloc preeminent a Nyala. Però només ve una vegada l’any, el dia de Minerva.

—I a tu, et convenia?

—Sí... em convenia... Diuen que és un lloc de pau i saviesa, i segons com ho és... Sé que Minerva i els seus sacerdots em protegeixen i mentre visqui no em comprarà ningú, ni seré fuetejat o afamat. No poder sortir mai és un preu molt alt, però de totes maneres no podia triar...

Junil no es pregunta si Lafàs, en dir això, és sincer.

Parlen a qualsevol taula d’una de les sales petites de la biblioteca, prou fluix per no fer-se notar enmig de les lectures en veu alta. De tard en tard, es refugien a l’oficina de Lafàs, una saleta estreta amb les parets pintades d’un gris gairebé blau, que contrasta amb el groc que domina a la resta de l’edifici. Rere la taula de treball, un mosaic mostra una Minerva de pell pàl·lida i ulls verdosos amb un mussol de plomes roges a l’espatlla dreta i una llança daurada a la mà esquerra. Junil, la primera vegada d’entrar en aquesta peça, va decidir que era el lloc on es trobava més bé de tots els llocs del món.

Torna tan sovint com pot en aquest nou refugi, però dos mesos després d’haver-lo descobert comença el segon desastre de la seva vida; un desastre molt més insidiós i lent que el desastre primigeni del foc, que pren el temps d’arrelar amb l’afany d’esdevenir inexpugnable.

Està copiant uns versos a la sala magna, d’un poeta anomenat Dilonà. Els troba grotescos i malgirbats, però sap que agradaran força al pare i als seus seguidors.

I així el peu de l’arbre cada dia

era ruixat per les meves llàgrimes

i l’arbre creixia ufanós i tofut.

Cada fulla era deutora a la meva pena

de la seva eterna bellesa.

—No em cansaria mai de mirar-te quan escrius —diu una veu rere seu.

Junil reprimeix una ganyota, ja intuïa que la biblioteca també podia ser una ratera. Es gira, a poc a poc, sense deixar anar el càlam. El noi deu tenir disset o divuit anys i porta una toga amb l’orla ataronjada, senyal que és fill de pare ric i de gustos mediocres. El seu somriure és amistós. A deu passes, dos altres nois, asseguts, fan veure que no els miren.

—No volia interrompre’t, em sap greu, però no sabia com fer-ho... És que fa dies que t’observo d’amagat, espero que em perdonis. Si no em dius que no, seuré aquí una estona.

Junil no somriu, però tampoc no reprèn la feina. Malgrat les bones paraules i la cara afable del noi, sent com un fil de por, tènue però fosc, li puja gola amunt. La por que et facin els desconeguts pot salvar-te la vida, li havia dit molts anys enrere la seva mare.

—Què vols?

—Què vull?... Voldria coneixe’t. Sé com et dius i sé qui és el teu pare, és clar, però en realitat et conec d’haver-te vist aquí llegint i copiant papirs. Soc en Teulí Gaiaté Ferminí, dels Ferminí del turó. Deus haver sentit a parlar de la meva família.

Junil fa que sí amb el cap, i el fil de por es torna més gruixut i rugós. Són, els Ferminí del turó, de les famílies més riques de Nyala, però sobretot de les més desproveïdes d’escrúpols, i Junil n’ha sentit prou rumors per saber que tractar-hi pot conduir a la prosperitat o a la ruïna. Li sembla, tot d’una, que el somriure afable del noi s’ha amarat de cobejança. La por irradia per tot el seu cos i se sent tova i rebregada per dins. Junil de papir vell.

—M’agradaria convidar-te a fer un tomb amb barca per l’estany. Tinc un esclau que rema amb una exquisida delicadesa, com si transportés Venus en persona.

—Molt agraïda, però l’aigua em fa por... vull dir l’estany... no m’agrada.

Junil sap que no pot inventar-se una mentida per cada proposta que li faci aquest noi, ha de trobar una raó per declinar tot el que vingui d’ell. Intueix que ha arribat el moment de demostrar-se a si mateixa que és prou llesta per sobreviure no només al menyspreu, sinó també als afalacs.

—Oh, quina llàstima. T’ho perds, però què hi farem? Mira, podríem passejar fins a la pastisseria de l’amfiteatre, hi fan uns bunyols de mel prou dignes... Au, va, digue’m que sí...

Digues-li que sí i posa’t a caminar al seu costat sense presses i escolta’l mentre parli i explica-li fragments de la teva vida i pren-te un bunyol de mel i un suc de grosella i riu-li les bromes i deixa que t’amanyagui la mà i deixa que et besi i deixa que et despulli i deixa que et penetri i sigues una noia de setze anys com les altres.

On arraconaries, però, si fessis tot això, la por que sents, i que sembla ensenyorir-se de la teva voluntat a mesura que aquest noi et mira i et somriu?

—No... no puc. He fet un vot a Diana, no puc.

—Oh... Un vot a Diana? Un vot ferm?... Em deixes ben trist... Però què hi farem... No ens oposarem als déus ni tu ni jo...

El somriure s’eixampla. El noi s’aixeca.

—Que tinguis un bon dia, bella Junil, devota de Diana.

Junil intenta no mirar-lo mentre s’allunya cap als seus amics, ni quan surten tots tres de la biblioteca. Prova, sense aconseguir-ho, de continuar la feina. Ha d’anar de seguida a fer un sacrifici a Diana perquè li perdoni la mentida. Dos sacrificis, més aviat: el primer per la mentida, el segon per compensar la inexistència del vot que, una vegada proclamat en veu alta, pot haver estat percebut com a sincer i ferm per la deessa.

I, degollats els coloms, perfumat l’aire amb la seva sang i alimentada Diana amb el fum sagrat de la seva carn, Junil torna a la biblioteca i acaba de copiar els versos immunds que tanta glòria afegiran a la glòria ja guanyada pel pare. Ni a Tresdits ni a Lafàs no diu res del noi de somriure cordial i paraules amables.