Читать книгу Junil a les terres dels bàrbars - Joan-Lluís Lluís - Страница 15

Mentre Junil suporta els seus quinze anys per la benvolença de Tresdits i el geni d’Ovidi, el pare posa la seva energia a construir un negoci que li valgui la consideració dels patricis. En aquests set anys de feina a la llibreria ha anat descobrint que, a més de tenir una lletra clara i recta, sap convèncer. Entén el que volen els seus clients abans mateix que ho diguin, i els ho ofereix. I tot, sempre, és per quedar bé, el pare amb els clients i els clients entre ells.

El pare, com tots els llibreters de l’imperi, publica llibres, d’autors vius i morts, sense que ningú hagi donat el seu acord ni cobri cap comissió sobre les vendes. És una pràctica acceptada per les lleis de l’imperi, i per això gairebé tots els escriptors són de famílies prou benestants perquè puguin escriure sense haver d’esperar cap guany del mercadeig dels llibres.

L’èxit d’un autor de l’imperi es mesura en primer lloc per l’entusiasme dels patricis que s’han pres el temps de llegir un llibre seu o que han ordenat a un esclau que el llegís, o els en fes un resum. En segon lloc, per la quantitat de còpies que n’han de fer els llibreters a la capital i a les grans ciutats, i per l’interès que aquests llibreters tenen a lloar el nom de l’autor. D’aquí ve que alguns autors remunerin falsos lectors perquè celebrin la seva última obra a les llibreries, als temples o al mercat. A vegades aquests mercenaris escriuen el nom de l’autor amb lletres gruixudes a les parets de les places més concorregudes.

Aquests escriptors no viuen a Nyala, ciutat massa remota i humida per fer venir ganes a un déu d’obsequiar cap dels seus ciutadans amb el do de lletra. Els elogis que corren per Nyala, doncs, no arriben mai a l’oïda dels escriptors, però no per això són menys valuosos: serveixen de moneda local. Qui elogia l’adquisició pel veí d’un recull de versos d’Horaci, sap que el veí aviat l’elogiarà per haver comprat dues tragèdies d’Èsquil. Si els elogis, correctament repetits, s’escampen i quallen com a patró de bon gust, tots dos, elogiat i elogiador, hi guanyaran fama i influència.

I així, un matí que el pare torna del temple revestit amb la gonella blava, com fa sempre que pot, li ve una idea tan atrevida que ha d’aturar-se enmig de la gentada. De seguida l’envesteixen i l’insulten, i així que comencen a escopir-li a les cames força el pas per sortir de l’embull i aixoplugar-se prop d’un forn. Respira de pressa i sap que no podrà pensar amb calma al mig del renou, per això s’afanya cap a casa. Entra i es refugia a la seva cambra sense dir res a ningú, no té ni l’esma de renyar els esclaus o Junil.

Nyala disposa de dues llibreries, pensa. L’altra és ronyosa i deixada, només la seva és honorable, per més que hagi estat un bordell. També té una biblioteca i, sobretot, disposa d’un nombre prou llaminer de clients aficionats a col·leccionar llibres. Només li falta, per ser completa, un escriptor de renom.

Serà ell.

Esdevindrà escriptor, i tindrà èxit.

No entén com encara no se li havia acudit una idea tan simple i clara. Ser escriptor és la cosa més fàcil del món, quan només cal manar a l’esclau copista que canviï el nom al primer full d’un llibre escrit per un altre. Alguna recompensa haurà de donar a aquest esclau si vol que calli, a més d’amenaçar-lo de tallar-li el nas, les orelles i la llengua si explica res.

El pare, per rumiar millor, surt de la cambra i deambula pels passadissos estrets i sinuosos de la casa. Ho ha de preveure tot abans d’arriscar-se. De seguida pensa en el llibreter rival i en els que treballen per a ell. Aquests sí que poden saber que els textos no són seus, i ho xerraran amb delícia. Per més que no hi hagi cap llei que prohibeixi robar l’obra d’un altre, hi ha el codi de les bones maneres i de la civilitat. Si se n’assabenten els clients, el titllaran d’home vulgar i no li compraran cap més llibre.

No pot apropiar-se, doncs, els llibres més famosos, però els altres? Els altres, encara que no siguin tan bons, tenen el mèrit que no els coneix ningú, i no ha de costar gens fer-se’ls seus.

Quins deuen ser? S’adona que hauria hagut de llegir les obres que ven.

I sent la frustració de no poder publicar més que un fals llibre l’any, en el millor dels casos. La versemblança de la creació literària necessita temps, i el temps que passarà construint la seva reputació d’escriptor li sembla, ara, una eternitat malgastada. Caldrien textos curts que pogués publicar amb freqüència.

Poemes.

Riu i pica amb el puny contra una paret.

Poemes.

Serà poeta.

Tot li apareix sota un tel de llum i gràcia. Els poemes poden circular un per un, en podria ensenyar un de nou cada dues setmanes, potser tres al mes. I no deu costar gaire trobar poetes oblidats que tinguin certa consistència literària. Només cal tenir traça furgant. Sap que a la botiga té pocs poemes; només ven els més excelsos, els únics que els patricis volen tastar, i aquests són intocables. A la biblioteca, pensa. Els trobaré a la biblioteca de Minerva. I com que tothom sospitaria d’un llibreter que es declarés poeta i escorcollés els rotlles de poesia d’una biblioteca on no solia entrar mai, hi enviarà Junil. No és ideal, però malgrat la poca consideració que li té, sap que pot confiar en la discreció de la filla més que en la de qualsevol esclau. I fa temps que sap que llegeix d’amagat.

—Junil! Vine ara mateix!