Читать книгу Junil a les terres dels bàrbars - Joan-Lluís Lluís - Страница 9

Primer, el foc. Encendre el foc amb la llenya amuntegada prop de la llar. No és foc d’escalfar gaire, només de fer bullir aigua per a les herbes del matí i coure un tros esquifit o gruixut de xai, pollastre, ca o peix. Però Junil sap que l’important és que el pare, quan es desperti, ensumi les herbes i ensumi el tros d’animal, i que després d’haver sortir a pixar pugui fregar-se les mans davant les flames i pensi que el foc ha estat encès prou d’hora perquè quan segui en noti la llepada a gairebé tot el cos.

I espera, una vegada el foc encès, la sentència del pare. No espera immòbil prop del foc, espera fent veure que feineja, perquè el pare no percebi la seva por. El pare, és clar, la percep. I així, quan el foc no li agrada, la renya, li estreny el braç fins a deixar-l’hi macat, li venta una galtada més o menys mandrosa o li estira un manyoc de cabells, o se li cruspeix la meitat del tros de carn o, si està de bon humor, li diu d’afegir llenya tot recordant-li que sense ell seria una captaire, una meuca, una mocosa a frec de mort. Flastoma, escup a terra, es grata l’entrecuix i acaba mirant el foc per trobar-hi alguna raó de començar un nou dia.

Junil obeeix, calla i prova d’anticipar els desitjos del pare. El primer desig del dia, el foc, és el més previsible de tots. És estrany, pensa a vegades, que entre ells la pau del matí depengui de les flames, quan precisament les flames van conduir-los a viure en aquest cau de rancor, en aquesta còlera mai del tot apagada el pare, i en aquest temor constant la filla.

Tots dos, una nit de foc, van morir del temps d’abans i van néixer tal com són ara.

Va anar així.

Eren cinc i vivien prop de la frontera, en un poble de mercats de molta anomenada que servien per mantenir la pau entre l’imperi al sud i els bàrbars al nord. Un poble menut que hauria estat gairebé pròsper si, a banda i banda de la ratlla, no hi haguessin campat bandes d’assaltadors que vivien a costa dels habitants i dels viatgers. La poca tropa que hi enviava l’imperi les empaitava sense coratge ni ambició, i així poc impedien que baixessin de les muntanyes en nits de lluna magra, corrent pels senders a matadegolla, i irrompessin a qualsevol poble per devastar-lo en un parell d’hores. A la capital de la província, la notícia de l’atac arribava dies més tard, esmorteïda i deformada, i tan sols de tant en tant despertava en algun funcionari la idea d’organitzar una batuda contra els lladres, idea que tot sovint acabava diluint-se en les dificultats per convèncer el governador o els seus apoderats. Al cantó nord de la frontera, a la banda dels bàrbars, el poder polític era un concepte difús, i només es pensava que fos necessari perseguir una colla de bandolers si aquests topaven amb els guerrers que servien el capitost local. En definitiva, les fronteres semblaven prou estables; haver de preocupar-se de vigilar-les era una font de mandra. I els lladres, una vegada entès que no hi hauria reaccions brutals si no duien una activitat exagerada, sabien estar-se quiets prou temps perquè se’ls considerés una nosa acceptable.

Els pobles, doncs, havien d’organitzar la defensa ells mateixos i el pare, com tots els homes, patrullava de tant en tant per les muntanyes, cercant per la neu i vora les fonts rastres de presència hostil. El pare era escrivent públic i pensava que l’única persona lletrada del poble hauria hagut de ser eximida del deure de vigilància, però sabia que no podia protestar ni reclamar. El poble era massa petit per permetre que un escrivent i la seva família visquessin amb decència: l’hort i dues vaques lleteres alimentaven més que l’ofici d’escriure cartes i contractes. Aquesta dependència obligada a les verdures i el bestiar solia induir el pare a fingir la humilitat.

I va ser així com, al començament d’una primavera encara cosida de gel, Junil va veure’s abocada al primer desastre de la seva vida. El pare era fora, patrullant. La filla era a casa, dormint. I ni pare ni filla no van saber mai per quina raó i de quina manera el foc, tot d’una, ho havia arrasat tot.

Junil tenia vuit anys quan va tenir lloc aquest primer desastre; era de nit i dormia, com la seva mare, els seus dos germans petits i l’únic esclau de la família. I així, si hagués d’explicar de nou el que sap d’aquella nit després d’haver provat d’explicar-ho tantes vegades, Junil només podria parlar del fum, de la lluor que fendia la foscor, dels crits de la mare que van despertar-la de sobte. Diria, si ho hagués de recordar, em vaig aixecar i de seguida vaig tossir... i no m’hi veia amb la picor dels ulls... i la mare cridava i m’estirava i va obrir les ventalles... Va llançar-me a fora... em vaig fer mal al colze... i em va dir queda’t aquí, ajudaràs els altres a sortir... Va desaparèixer i va ser l’última vegada que la vaig veure viva... Mai més, tampoc, no vaig veure vius els meus germans... No sé què va passar.

Les flames van cremar nou cases i van matar sis persones lliures, tres esclaus, cinc vaques, setze porcs i moltes gallines i conills. Ningú no va saber esbrinar on havia començat el foc, que va durar fins a mig matí. I el pare, quan va tornar, ja només tenia una filla.

No va menysprear-la de seguida, però sí que de seguida va saber que la dissort de perdre-ho gairebé tot l’havia estafat. Posats a perdre-ho gairebé tot, hauria preferit quedar-se amb la dona en lloc d’una filla de vuit anys, o amb qualsevol dels dos fills en lloc d’una filla de vuit anys, potser fins i tot amb l’esclau, o amb les dues vaques lleteres en lloc d’una filla de vuit anys. Les filles de vuit anys són una molèstia per a un home que ja no té res.

Durant els dies següents, allotjat amb els altres supervivents a les cases més servicials, va considerar la possibilitat d’abandonar Junil. Els avantatges d’anar sol eren molts, els inconvenients d’arrossegar una filla de vuit anys, incomptables. Sabia, però, que si l’abandonava hauria d’anar lluny per escapar-se de l’oprobi que s’estendria pel vessant sud de la frontera. Encara que la llei l’autoritzés a desfer-se de qualsevol membre de la seva família, imperava una regla més sorda i profunda, la dels murmuris i les mirades de reüll, i sabia que era implacable. Quedant-se en terres properes de l’imperi toparia amb gent disposada a explicar als nous veïns què havia fet; al nord, amb els bàrbars, no volia arriscar-s’hi. Havia d’escollir entre anar lluny, sol, on ningú no hagués sentit a parlar de la família morta de l’escrivent, o inventar-se una vida nova amb la filla de tragina. Així va néixer el menyspreu.