Читать книгу Junil a les terres dels bàrbars - Joan-Lluís Lluís - Страница 17

La biblioteca de Nyala és un edifici ample i lluminós on Junil passa desapercebuda de tan sovint que hi va. Al frontó de marbre pintat de blau cel, damunt del bust d’Homer, una frase pomposa recorda amb lletres grosses el nom del benefactor que la va fer construir mig segle enrere. S’hi respira una flaire de papir assecat i de cola que Junil ja no percep, ni tan sols quan inspira per ensumar l’oli d’oliva que crema a les llànties, oli bo, tan diferent de la mixtura greixosa que fan servir a casa per il·luminar el taller i les cambres. Ensuma també amb delícia l’oli de cedre que protegeix els llibres de la fam dels insectes. Per això associa l’olor dels olis a la recerca dels poemes, i cada vegada que entra a la biblioteca, abans de començar, inspira llargament.

Junil té al seu abast vuit mil rotlles de papir. Estan arrenglerats al llarg de les parets, en nínxols de fusta oberts. Tots duen una etiqueta com la que ella enganxa quan ha acabat d’encolar els fulls al taller, però, a més del títol, aquestes porten el número del nínxol on estan desats. Ja no l’espanta aquesta massa de papir que l’envolta, ni l’angunieja el zumzum incessant de les lectures en veu alta o les disputes que esclaten per estones a les sales veïnes, on es reuneixen alguns dels lectors més selectes en sessions de comentari de text. I somriu tot sovint als esclaus bibliotecaris, sobretot al que el primer dia va fer-li jurar que no robaria ni faria malbé cap llibre, als peus de l’estàtua de Minerva que contempla els lectors des de l’absis pintat de groc.

La classificació dels rotlles depèn de la bona voluntat i del sentit comú dels bibliotecaris, que tot sovint es contradiuen entre ells. L’única manera de no ometre cap llibre és anar llegint les etiquetes una per una, nínxol rere nínxol. És una feina tediosa, interrompuda pels bibliotecaris més joves o per lectors distrets que s’ofereixen a ajudar Junil. Respon mormolant, no cal, gràcies.

Així han passat mesos.

I al cap dels mesos accepta la infusió de menta o de farigola que l’esclau intendent li ofereix de tant en tant. L’accepta, sobretot, per no perdre el contacte amb aquell que temps enrere, amb veu alta però insegura, havia demanat silenci i atenció als lectors per anunciar el final d’Ovidi. Voldria fer-se’n amiga i no sap com; no se li havia acudit mai que pogués ser útil tenir un amic, més enllà de la complicitat que sent amb Tresdits. Veu que amb els somriures i els gestos lents no n’hi ha prou per inspirar confiança.

Sap que l’intendent es diu Lafàs, que és fill d’esclaus vinguts del sud i que fa més de vint anys que viu a la biblioteca, sense dret a sortir-ne mai, per devoció a la deessa Minerva. Els lectors que es burlen d’ell pretenen que s’unta el cos amb oli de cedre perquè, de tan pàl·lida que té la pell, els insectes el confonen amb els papirs. És blanquinós, de carns flonges i trèmules, però el que més inquieta i repel·leix els nouvinguts és que el seu cos estigui del tot desproveït de pèl, amb l’excepció de les pestanyes. La devoció a Minerva implica que s’afaiti la barba cada dia, el cap i el cos cada setmana. Deu tenir poc més de quaranta anys i quan s’està quiet sembla una estàtua de marbre untada de greix.

Junil vol fer-se’n amiga per saber si els llibres d’Ovidi, desapareguts de la biblioteca, han estat destruïts o no.

Un cop decidida a descobrir-ho, i després de rumiar-hi uns dies, ha de reconèixer que l’única cosa que posseeix i que podria bescanviar amb les informacions de Lafàs és el seu cos. No li fa fàstic oferir-l’hi per allò que s’imagina que és una copulació, o perquè refregui contra ella el seu cos sense pèl; li fa fàstic perquè troba que ja passa prou hores fent coses que no té ganes de fer, i s’havia jurat de no afegir-ne cap més. Però també s’adona que ser verge als setze anys és una incongruència. Les altres noies de la seva edat, amb qui no parla mai ni ha jugat mai de petita, ja tenen gairebé totes el seu primer fill.

Una tarda de pluja intensa, quan la biblioteca és l’aixopluc sorollós dels fills de patricis que no poden entrenar-se a l’aire lliure i els bibliotecaris, esverats, vetllen sense discreció perquè no malmetin cap llibre, Junil actua. Se sap de memòria les frases que vol dir, però sap que només les podrà dir si deixa de pensar. Per això es planta sense gràcia davant de Lafàs, com ho faria un fill de casa bona mal-educat, i li diu, he de parlar amb tu ara mateix, és urgent, i és confidencial.

Lafàs, des del primer dia, es pregunta per què aquesta noia massa prima ve tan sovint i forfolla amb tanta meticulositat entre els rotlles i de tant en tant desembolica el material d’escriptura per copiar-ne fragments. S’ho ha preguntat tot intuint la resposta, però sense desitjar conèixer-la de debò, ni tan sols quan la infusió de menta o de farigola podria ser-li un pretext per encetar la conversa. Vint anys llargs de clausura l’han curat de moltes curiositats. Ara somriu veient com la postura de Junil, mig girada com si volgués fugir, contradiu la contundència del to i de les paraules. Li diu, d’acord, noia, segueix-me, com si no hagués de preservar la venerabilitat del seu càrrec i fos normal cedir al prec d’una galifardeua.

Caminen l’una rere l’altre, surten de la sala magna i s’entaforen en un recambró sense finestres, tot entapissat de rotlles, del qual Junil desconeixia l’existència. No hi ha ningú. Ah, pensa Junil, ja sap el que vol.

Però el que ha de fer és parlar sense pensar, i parla, doncs, tan bon punt Lafàs tanca la porta i deixa el llum en un prestatge.

—Vull saber una cosa que potser no sap ningú més que tu... i si me la dius podràs tenir-me... tota... durant una hora. De seguida o quan et vagi bé... Ho juro ara i ho puc jurar davant del déu que vulguis... Vull que em diguis si els llibres d’Ovidi han estat destruïts... o si estan amagats. Si m’ho dius, em tens durant una hora... I si estan amagats vull llegir-los... i per cada rotlle que pugui llegir em tornaràs a tenir una hora...

Ha parlat massa de pressa, esbufega i envermelleix en adonar-se que ho fa, però intenta mantenir la mirada clavada en la de Lafàs i s’aparta els cabells perquè li vegi els ulls i entengui que no ha dit cap mentida ni té por.

Lafàs la mira, entén que no li ha dit cap mentida i que té por, i la fa fora.

—Noia, de tu no vull res, ni el teu cos ni cap altra cosa que em puguis oferir. I és clar que els rotlles han estat destruïts. Tots. Què et penses que fem quan ens arriba una ordre de l’emperador? Ves-te’n, va, i no em molestis més.

Obre la porta per deixar-la fugir.