Читать книгу Junil a les terres dels bàrbars - Joan-Lluís Lluís - Страница 16

Junil somica. Somica i camina cap a l’estany. S’entrebanca sovint, amb objectes, pedres, gent i animals, però no s’excusa ni mira enrere, tan sols somica i camina. Arribada a l’estany, s’ajup a la vora de l’aigua, tan lluny com pot de les cabanes que el voregen. Mira les herbes i els animalons sense veure’ls. Ha corregut des de la biblioteca, on acabava d’arribar la notícia del desterrament d’Ovidi.

L’emperador ha bandejat el millor poeta de l’univers, el millor escriptor des d’Homer; l’ha reclòs als confins de l’imperi, perquè s’hi apagui de fred i fàstic. Ovidi ja no publicarà res i Junil no podrà visitar-lo a la seva mansió de la capital. No podrà saludar-lo ni oferir-li res, i tampoc no podrà acabar de llegir la seva obra. Les ordres vingudes de la capital, de l’emperador mateix, són que siguin destruïts tots els escrits d’Ovidi: ningú, mai més, no n’ha de llegir res.

Junil enfonsa les mans a l’aigua i es renta la cara. Somica de nou, expulsa mocs que cauen a l’estany, torna a rentar-se la cara. Ha d’explicar-ho tot a Tresdits.

Però Tresdits, una mica més tard, quan torna de la biblioteca on ha anat a informar-se, només pot afegir, al que ja sap Junil, una precisió geogràfica.

—L’emperador l’ha enviat a Tomis, al nord-est, m’han deixat mirar un mapa... És tan lluny que sembla que sigui al final de tot el que existeix.

D’allà sentirà el brogit de les aigües de la mar que cauen en el no-res que circumda la Terra. I potser, quan l’hagi vençut el desesper de no poder publicar, es llançarà per la borda del món. Quan Junil hi pensa li ve una esgarrifança.

Ja no té esma, avui, de tornar a la biblioteca, però tampoc no vol quedar-se al taller, amb un pare que hi ronda tot sovint. Quan Junil va a caçar versos, el seu pare li prohibeix que plegui abans d’haver-ne copiat prou perquè ell, garbellant-los, pugui crear una aparença de poema nou. El pare no vol assemblar-se als poetes llicenciosos o sarcàstics que pul·lulen a les grans ciutats, i Junil ha de proveir-lo de versos d’exaltació patriòtica o d’amor bondadós. De vila honrada i cor modest, deia les primeres vegades que s’atrevia a llegir algunes de les seves composicions robades, abaixant la mirada davant dels clients potencials.

I així van convidar el pare més sovint. L’escoltaven, l’alabaven, i ell veia la fortuna badar-se davant seu. Al cap de poc li regalaven anells de plata i monedes d’or per recompensar el seu talent, i algunes dones el cridaven d’amagat per poder tastar la pell d’un escriptor. En poc més d’un any de tripijocs, ha esdevingut un dels homes de més prestigi de Nyala.

I ja no s’encarrega de vendre llibres, els fa vendre per un esclau de luxe adquirit a un preu exorbitant, que corre en lloc seu a les cases més pròsperes per elogiar els llibres acabats de publicar. El pare, ara que és un escriptor celebrat, no pot exercir cap ofici i ha de fer veure que viu de jaure i meditar. De grat ha abandonat la gonella per la toga blanca, que encara no sap dur amb gaire elegància. Actuar com un patrici, fins i tot sense rang real, vol paciència, dedicació i sentit de l’oportunitat. Per això accepta, alguna vegada, de fer versos per encàrrec en elogi d’un avantpassat previsor o d’una esposa virtuosa i fèrtil. I quan un admirador el sol·licita com a poeta de combat en una pugna amb un veí, un germanastre o un rival electoral, no pot sinó acceptar, amb la condició que en aquesta ocasió els seus versos quedin en l’anonimat. Junil, llavors, es veu deslliurada de la feina d’encolar papirs per unes quantes jornades, quan urgeix trobar poemes que s’adaptin als designis dels nous amics del pare. Més tard els esclaus del comanditari, de nit, aniran a clavar arreu de la ciutat els poemes feridors. Junil somriu quan se’n troba algun pel carrer, i a vegades s’atura per esbrinar quins dels versos que ha rescatat de la biblioteca s’han guanyat una nova vida. El prestigi del pare depèn en bona part de l’habilitat de Junil per descobrir poemes oblidats i de bon llegir.

Però avui Junil, òrfena de les obres d’Ovidi, no tornarà a la biblioteca i dirà amb una veu apagada, no he llegit res de bo, quan el pare s’estranyi de no trobar cap papir a la taula de comptes. El pare, just abans d’insultar-la, entreveu als ulls de la filla la humitat d’una tristesa nova que gairebé l’intriga, però no li fa cap pregunta. En té prou de pensar que aquesta tristesa deu ser el pitjor càstig que pot patir ara mateix. Alça les espatlles i deixa de mirar-la.