Читать книгу Junil a les terres dels bàrbars - Joan-Lluís Lluís - Страница 18

Lafàs triga sis dies a adreçar-li de nou la paraula. Entretant, Junil ha fet el que fa sempre en la seva vida d’ara: passar del taller a la biblioteca, d’encolar papirs a perseguir poetes oblidats. I no amagar a Tresdits la ferida oberta de la pèrdua d’Ovidi. I procurar no adreçar la paraula a un pare cada vegada més estarrufat per l’èxit literari.

Un matí, quan Junil acaba d’entrar a la biblioteca amb tinta, càlam i fulls de papir al sarró, Lafàs se li apropa. Al contrari del que havia fet ella, ha escollit un dia en què no hi ha gairebé ningú. Abans de parlar, com sempre que es troba a la sala magna, dirigeix una mirada de respecte a l’estàtua de Minerva.

—Bon dia, noia. Vols una mica de menta?

Els ulls de Junil deixen escapar un esquitx de desdeny abans de dir que no, sense deixar de mirar el papir que té davant.

—En aquest cas, em deixes seure un moment amb tu?

Junil assenteix amb un breu moviment del cap.

Lafàs se la mira.

—Ovidi, oi? He de suposar que t’agrada molt el que ha escrit...

—És clar, què et penses? No t’hauria vingut a veure, si no.

Lafàs abaixa la veu.

—T’agrada tant que estaves disposada a deixar-me el teu cos a canvi de llegir-lo. Ho vaig entendre bé?

Junil alça les espatlles sense mirar-lo. Lafàs insinua un somriure.

—Fa vint-i-dos anys que visc aquí dintre, al servei dels llibres i de Minerva, i ningú no m’havia fet mai una proposta com aquesta... Costa d’imaginar fins a quin punt t’ha d’agradar Ovidi. O potser t’atrau perquè està prohibit? Però no deu ser per això, oi que no?

—No.

—Ja m’ho pensava. Però no recordo haver-te vist llegir-lo aquí. Ja sé qui ets, no t’amoïnis, he sentit a parlar del teu pare. Teníeu els llibres d’Ovidi a la llibreria, suposo.

—Alguns, sí, però d’altres venien d’aquí, de ser copiats. En Tresdits...

—Ah, sí, en Tresdits. Bé, ja no es pot llegir Ovidi, però no està prohibit parlar-ne. Quins llibres d’Ovidi has llegit? Els que tracten de l’amor?

—No... bé, aquests també, sí, però he llegit les Matinades, les Heroides...

—Molt bé, noia, et felicito. I les Metamorfosis?

—No... aquest no.

Lafàs, més tard, intentarà descriure, per a ell sol, com Junil havia canviat de cara en sentir un títol desconegut, passant de l’interès malfiat a unes ganes contingudes de plorar.

—Perdona’m, no et volia incomodar. I quin prefereixes, de tots els que has llegit?

Junil s’adona que ha deixat traspuar massa emocions.

—No ho sé...

—Segur?

—Bé, L’art de l’amor, potser, però no pas perquè vulgui casar-me...

—És clar, és clar... En fi, un dia o altre Ovidi tornarà de l’exili i tindrem llibres seus... Ara sí que voldries una mica de menta? Jo en prendria amb tu.