Читать книгу Junil a les terres dels bàrbars - Joan-Lluís Lluís - Страница 12

I al cap de sis anys Junil encara fa el que va començar a fer l’endemà d’instal·lar-se a la llibreria de Javós, encola fulls de papir. És una feina fàcil i de precisió: els fulls han d'ajuntar-se perfectament perquè puguin enrotllar-se al voltant de l’eix de fusta d’alzina o de castanyer i formar un llibre. No és ella qui enrotlla els fulls, ella només posa la cola i premsa els fulls. Treballa en una taula llarga damunt la qual pot encolar vuit fulls seguits, i quan estan a punt un esclau enganxa el primer full al bastó i amb gestos suaus i lents comença a enrotllar-lo. Cada rotlle, un cop acabat, serà conservat en una capsa i és feina de Junil, quan la capsa està tancada, enganxar-hi l’etiqueta amb el títol i l’autor de l’obra. Li toca a ella encara que no sàpiga llegir, però no podria equivocar-se ni que s’ho proposés, perquè l’esclau li posa davant, sempre, una sola etiqueta, la que correspon al llibre acabat.

I s’avorreix, durant aquests sis anys.

S’avorreix. Aquesta feina no cansa i ofereix l’empara d’una sala escalfada a l’hivern i airejada a l’estiu, però Junil la fa sense ganes ni joia. Treballant així, el dia que passa és la repetició exacta del dia acabat i del dia que vindrà.

És una feina baixa, reservada a aprenents que hagin d’assimilar l’art complet de la confecció de llibres, però el pare refusa que Junil faci res més que encolar. El pare pot decidir quina és la feina de Junil en aquesta llibreria perquè fa prop de cinc anys que és el nou llibreter. El pare és l’amo de la casa, del taller, de la botiga i dels esclaus.

Javós Delenós, l’amo rialler de la llibreria vingut d’una illa sense neu, fa prop de cinc anys que no hi és.

Junil no sap què va passar fa prop de cinc anys, i si algú li suggerís d’endevinar-ho diria que el seu pare va matar Javós, però no sabria explicar com.

Era quan Javós, el pare i l’esclau Marmú van sortir de Nyala per anar plegats a la capital de la província veïna. Encara feia fred però Javós no havia volgut esperar els dies plàcids de final de primavera. Ja feia mesos que certs comerciants li explicaven que en aquella ciutat, a nou o deu dies de carro, havien arribat uns llibres diferents, rectangulars, amb els quals per trobar un passatge concret no calia començar pel principi, com passa amb el rotlles, sinó que el localitzaves gairebé a l’acte. Ni Javós, ni el pare, ni Marmú no sabien imaginar com podia ser un llibre així, i havien decidit anar a veure-ho. En aquell moment, el pare de Junil era l’encarregat de vendre els llibres: els duia a casa de qui els havia reservat i convencia qui dubtés de la necessitat d’emprendre una col·lecció de rotlles per assentar el seu rang entre el veïnat i la parentela.

Havien sortit un matí d’abril i a la tornada, tres dies més tard, Javós jeia al carro, mort. Junil l’havia vist mentre quatre esclaus el portaven a casa i l’estiraven a la taula del copista; havia saludat la seva mort en silenci dient-li que li sabia greu que el pare l’hagués assassinat.

El pare i Marmú l’havien assassinat. Junil ho sabia sense haver de fer cap pregunta ni esperar que ningú examinés el cadàver. I ningú no va examinar el cadàver ni va fer cap pregunta. Al matí del segon dia de viatge, Javós s’havia desplomat i havia rodolat pel fang del camí. Una mort tan ràpida, va explicar a tothom el pare de Junil, només la podia causar la mossegada d’un déu irritat. Amb fingida humilitat, va donar diners a Marmú perquè comprés tres ovelles i tres cabres que sacrificaria als déus tan bon punt el cos de Javós fos rentat i embolcallat en un sudari de lli. I el dia de les exèquies no va deixar que ningú altre cridés Javós!, Javós!, Javós! per suplicar-lo de tornar, ni el besés als llavis per recollir el rastre de l’últim alè, ni li posés una moneda de bronze a la boca perquè pogués pagar la travessia cap al regne de les ombres.

El testament de Javós era clar, l’havia llegit en veu alta, a les calendes de setembre de l’any anterior, davant l’assemblea de patricis de la ciutat. Deixava tot el que posseïa als seus fills a parts iguals, més una altra part igual al pare de Junil, a qui confiava l’herència dels fills mentre no fossin alliberats de la legió. I si un d’ells no tornés de la guerra, la seva part hauria de dividir-se entre el supervivent i el pare de Junil.

La primera decisió del pare va ser alliberar Marmú i donar-li prou diners perquè pogués marxar de Nyala. Així Junil va saber amb tota certesa que el crim havia estat pactat entre ells. Devien haver fet beure una metzina a Javós, potser decocció de lleteresa o pólvores d’antimoni.

Junil es va preguntar com pagaria ella el nou poder, el nou patrimoni i el nou prestigi del pare, ara que era l’amo a la vegada perquè era el seu pare i perquè era l’amo de la llibreria. En els darrers anys, el preu de ser dues vegades sotmesa ha estat fer el que fa des que ha arribat en aquesta casa: encolar papirs i saber que ho farà mentre visqui aquí. No pot imaginar que ja no falta tant perquè marxi per sempre de Nyala.

Havia intuït, sense pensar-hi gaire, que l’ascens del pare li evitaria la prostitució. De bon començament, el pare havia vist el fet que la llibreria fos instal·lada en un antic prostíbul com un signe dels déus, però aviat va adonar-se que assumir l’ofici de macarró a més del de llibreter seria una barrera per tenir accés a les famílies més poderoses. Els clients de la llibreria podien viure amb desimboltura el fet de pagar per cardar, però el seu rang els obligava a fer-ho en un bordell d’anomenada i no voldrien tenir res a veure, ni per al·lusió, amb aquell tuguri humit i rònec que havia estat reservat als viatgers i als comerciants de poca mà.