Читать книгу Junil a les terres dels bàrbars - Joan-Lluís Lluís - Страница 13

La cola dels papirs és un brou de pell, tendons i ossos bullits. Cal escalfar-la abans de fer-la servir i és llavors, quan arriba al punt just de mal·leabilitat, que fa més pudor. És una pudor blanca que empresona Junil, que se li arrapa als cabells i a la roba, se li esmuny sota les ungles, se li incrusta als porus de la pell. Al pare li agrada que Junil dugui amb ella aquesta olor de cola, és la marca de la seva docilitat, com si portés un collar d’esclau. I així, quan al vespre arrufa el nas i li diu Collons!, ves a rentar-te!, és per veure Junil fer allò que tots dos saben que no servirà de res: fregar-se el cos amb un remull d’herbes trinxades que només dissimularà una mica, i no gaire estona, el rastre espès de la cola.

Fa sis anys que Junil enganxa fulls de papir. El pare no ha anat mai a la ciutat veïna per conèixer aquells llibres de fulls cosits que deixen meravellat qui els veu i els obre. Junil no té cap idea del que podria representar per a ella la irrupció d’aquesta nova manera de fabricar llibres i només hi pensa molt de tant en tant, quan un viatger en fa esment, sovint per dir que no n’ha vist i tocat, sinó que coneix algú que n’ha vist i tocat.

El que interessa a Junil és llegir.

N’ha anat aprenent a desgrat del pare i d’amagat del pare. Primer va tenir de mestre Marmú i després Tresdits, l’esclau copista principal a qui falten, a la mà esquerra, els dits auricular i anular, escapçats un dia per rescabalar una falta que només ell deu recordar, i de la qual no parla mai.

L’esclau copista principal és la persona més important de la casa després de l’amo: del seu talent per escriure amb lletres clares i elegants, i de la seva aptitud per formar esclaus més joves en aquest ofici, depèn que es venguin els rotlles. Molts patricis, quan encarreguen còpies de l’Odissea, d’Els treballs i els dies, de l’Eneida o de La guerra dels eunucs, tan sols examinen els rotlles per assegurar-se que estiguin prou ben cal·ligrafiats per ensenyar-los als seus convidats. Molt pocs s’atreviran a llegir-los, i Tresdits ho sap. Per això, quan només el poden sentir altres esclaus o Junil, dedica improperis i blasfèmies als compradors ignorants.

Tresdits, que és gairebé tan vell com Marmú, té la pell estranyament fosca per aquelles contrades i és alt, però d’esquena torta, i també du una cinta de cuir prima al voltant del coll, però la seva traça amb la cal·ligrafia el condemna a no ser mai alliberat. Només podria esperar clemència el dia que li tremolessin les mans i ja no fos apte per copiar. Aquell dia sap que el pare de Junil, que no l’ha respectat mai gaire, vendrà a preu de saldo aquest vell esclau quasi manc i mig gepic. Ensenyar a Junil de llegir és, doncs, per a Tresdits, un risc i una aposta, el risc del càstig si l’amo l’enxampa, l’aposta de tenir la filla de l’amo d’aliada.

I des que Junil comença a saber llegir, ho llegiria tot, si no fos que Tresdits només li permet les lectures que ell escull. I Junil, sense saber per què, obeeix. No podria, de totes maneres, llegir els fulls que encola, ni abans d’encolar-los ni després, per no alentir el ritme de la feina. Veu passar paraules inconnexes i sap que no ha de cercar-hi cap significació, sota pena de distreure’s i encolar malament. Encolar malament vol dir haver d’aguantar els renecs i els insults del pare, i sobretot aquell somrís que li deforma la cara quan denigra la filla a mitja veu. A més, els fulls que encola no són gairebé mai dels llibres que Tresdits li suggereix de llegir: aquests els treu de la rebotiga, on Javós guardava els rotlles més preuats i on desa els que ha bescanviat amb un altre copista de l’altra llibreria de Nyala o els que ha fet copiar a la biblioteca de Minerva. Junil, llavors, espera que el pare no hi sigui per començar a llegir, sempre en veu alta davant de Tresdits, que, de tant en tant, somriu o mou el cap en senyal d’aprovació.

Molt aviat, Junil ha sentit com se li obria la fam i com agraïa a Tresdits que acceptés d’alimentar-la. De mica en mica els papirs ja no són el llast de cada dia; també duen, a vegades, el misteri i la gràcia de les històries contades, quan Junil llegeix fragments d’Homer, Virgili, Lucreci, Horaci, Milcià i Varró, les tragèdies d’Eurípides, Èsquil, Nomidi i Sòfocles, els epigrames de Catul i les comèdies de Prosepó i Aristòfanes. I cada vegada que descobreix un nou autor, es queda una estona repetint en veu alta el seu nom.

Alfanàs. Alfanàs.

Xenofont. Xenofont.

Prova d’imaginar com era l’autor que acaba de conèixer, sense aconseguir-ho. Encara no ha entrat mai a la biblioteca de Minerva, però hi passa a prop tot sovint i cada vegada s’atura davant del bust solitari d’Homer que en vigila l’entrada. Aquell bust se li imposa sempre que prova de representar-se el rostre d’un escriptor. Es pregunta si tots els que escriuen tenen aquelles conques blanques sense iris ni pupil·les i li sembla raonable que pugui ser així. Qui ha d’inventar tantes històries deu haver de mirar constantment dintre seu, per trobar-les i fer-les eixir, i poc temps li deu quedar per contemplar la banalitat del món. Tots els escriptors, quan pensa en ells, s’assemblen a l’Homer de marbre pintat de colors vius que ressalten la buidor de la mirada. I li costa entendre que no tots hagin viscut al mateix lloc ni al mateix temps, i encara més que cada un hagi escrit només allò que es presenta amb el seu nom. Per quina raó Aristòfanes no hauria pogut escriure la Ilíada i Eurípides, les Geòrgiques? No li faltaria gaire per acabar pensant que la literatura és, tota, obra d’un sol autor que per alguna raó coneguda d’ell sol decideix emprar noms diferents. Un autor així, és clar, seria d’essència divina, i llavors no retre-li homenatge amb sacrificis constituiria un sacrilegi que només podria ser evitat convertint les llibreries en temples i els llibreters en sacerdots. Com que és prou evident que no ho són, deu voler dir que no hi ha, en l’art d’escriure històries, cap intromissió de cap déu; però és molt estrany que escriure sigui un afer humà, pensa tot sovint Junil, a qui res no sembla més divinal que aquesta manera de fer néixer, viure i morir persones i mons mitjançant les paraules.

Avui, però, Junil està a punt de fer una de les descobertes més importants de la seva vida. No ho sap, és clar. Ara per ara acaba d’encolar l’últim full de papir del dia; ara per ara, sua, fa pudor, està cansada i mira per la finestra més sovint del que convé, per captar fragments d’aquella vida del carrer que se li escapa. Ha desat el pot de cola, on, com cada dia, ha escopit per escopir al pare, ha netejat el pinzell de pèls de porc i ha començat a fregar-se les mans amb pedra tosca per treure’n els filaments de cola assecada quan, sense que l’hagi sentit arribar, entra Tresdits. Porta quatre rotlles sota el braç. I somriu.

—Què hi tinc, aquí?

I Junil també somriu, com cada vegada que Tresdits li fa aquesta pregunta.

—Un nou llibre?

—Encara no l’he obert...

Tresdits instal·la els quatre rotlles a la taula de treball de Junil, se serveix aigua de la galleda i beu llargament. Junil sap que no ha de fer cap pregunta, ha de deixar que Tresdits begui, que es renti la cara i les mans, que se les eixugui amb gestos cerimoniosos i que parli primer.

Ovidi, L’art de l’amor.

—Sempre he pensat que havíem de començar pels autors més antics, perquè sàpigues d’on ve la bellesa de les lletres. Però avui llegirem un autor viu.

Junil no respira. No entén el que acaba de sentir. Un autor viu?

Existeixen autors vius que valgui la pena llegir? Fins a aquest moment, Junil havia cregut que la literatura era un llegat del temps d’abans, de quan els homes eren savis, xerraven poc, escoltaven molt i no escatimaven els sacrificis als déus. Quan els sàtirs, les nimfes i els ciclops rondaven entre els humans i els humans, si tenien vides prou honorables, podien veure com els déus baixaven dels seus dominis per aconsellar-los, ajudar-los o provar d’enganyar-los. Quan, de les pugnes i seduccions entre el món humà i el món diví, en naixien semideus que omplien les memòries amb les seves gestes. Quan el món espurnejava i tronava i quan no surava, per les ciutats, olor de peix fregit.

Res no li havia fet pensar que autors dignes d’aquest nom poguessin existir en el seu temps. Sabia que Javós escrivia versos i prosa, però eren obres tan dolentes que constituïen la prova de la impossibilitat d’escriure res de bell en el temps d’ara. I tot d’una Tresdits li presenta quatre rotlles d’un autor viu amb el mateix fervor que si fos mort i tingués estàtues a totes les places de l’imperi.

Junil, amb catorze anys, les cames magres i els pits gairebé invisibles, els cabells que li tapen els ulls i el nas tan ple del tuf ranci de cola que li fa l’efecte que no se li apropa mai ningú sense una ganyota de fàstic, avui s’enamora. I ho fa a mesura que desplega el primer rotlle i llegeix. Existeix, enllà de les muntanyes i els rius, a la capital, un escriptor viu que parla del desig sense trampes ni falsedat, que explora l’amor, li dona noms i l’adjectiva, el posa sota la mirada dels déus i a l’abast dels seus lectors. A mesura que va llegint els consells que dona a les noies discretes i als nois somiadors, les diatribes que llança contra els hipòcrites, els remeis que prescriu per combatre la melangia i la soledat, Junil pren consciència que ningú no s’havia fet mai camí tan endins seu. Porta en ella tots els mots d’Ovidi.

I no s’adona que ha deixat de llegir. Davant seu, Tresdits s’està quiet i no diu res; la mira amb un somriure enyoradís perquè no pot acompanyar-la en aquest viatge tot d’una silenciós pels viaranys de les paraules d’Ovidi. Tresdits espera que Junil hagi tornat i llavors esborra la tristor que li desdibuixava el somriure.

—Llegirem més sovint Ovidi, oi? —diu Tresdits a mitja veu.

Junil no respon de seguida. S’adona que ha enrogit de sentir-se despullada. Respira a poc a poc. No gosa mirar Tresdits als ulls, però sap que ha de ser, davant d’aquest vell esclau esguerrat, sense disfresses ni mentides.

—Sí, fem-ho, sisplau... I gràcies, Tresdits.

—Potser... potser d’ara endavant no cal que llegim sempre plegats... Potser pots continuar sola aquest llibre.

I la tristor li arruga de nou el somriure.

—Sí, tens raó... crec que me’n puc sortir sola.