Читать книгу Del llatí al català (2ª Edició) - Manuel Pérez Saldanya - Страница 24

Sens dubte, la reestructuració més important es produí entre els verbs de la segona i la tercera conjugació que, com s’ha indicat, s’havien igualat formalment en la majoria de formes del tema de present, tot i que es mantenien perfectament diferenciats en els infinitius: febles en els verbs de la segona (valére) i forts en els de la tercera (crédere, cápere). És interessant constatar que els dos tipus d’infinitius comptaven amb un factor que contribuïa a atorgar-hi estabilitat: els infinitius febles formaven un grup bastant reduït però eren congruents amb els infinitius de la primera i la quarta conjugació; els forts, per contra, no eren congruents amb els altres infinitius però constituïen un grup molt més nombrós. En llengües com el castellà i el portuguès, la congruència accentual dels infinitius de la segona provocà que tots els verbs de la tercera acabessin adoptant les formes arizotòniques pròpies d’aquella conjugació (p. ex. CRĒDERE >> creer). En la resta de llengües romàniques, en canvi, els dos tipus d’infinitius s’han mantingut i s’han produït freqüentment canvis d’una classe a l’altra, tot i que el model que ha prevalgut és el de la tercera. Analitzem de manera més detallada, els infinitius de la segona conjugació.

En català medieval, i en alguns casos en català modern, es conserven uns quants verbs provinents de la segona conjugació llatina per evolució fonètica regular. Atenent a la forma dels infinitius en llatí, i en part a l’evolució posterior, es poden establir quatre grups diferents d’infinitius:

(a) Els verbs amb un radical acabat en -B-:

(7) a. DEBERE > dever

b. HABERE > haver

(b) Els verbs amb un radical acabat en -L-:

(8) a. CALERE > caler

b. DOLERE > doler

c. SOLERE > soler

d. VALERE > valer

(c) Els verbs amb un radical acabat en -N-:

(9) a. TENERE > tener

b. REMANERE > remaner/romaner

(d) Els verbs amb un radical acabat en les consonants -D- O -C^e, que, com és sabut, es relaxaren i acabaren caient:⁷

(10) a. IACERE > jaser > jaer

b. LICERE > leser > leer

c. PLACERE > plaser > plaer

d. SEDERE > seser > seer

e. VIDERE > veser > veer

Juntament amb aquests infinitius etimològics, hi ha uns quants verbs que adoptaren, analògicament, el model de la segona conjugació. En uns casos, el canvi està motivat per raons estrictament formals; en uns altres, la motivació del canvi degué ser semàntica. Segurament són raons semàntiques, les que justifiquen que els verbs irregulars posse i velle adoptaren formes arizotòniques en el moment en què es regularitzà l’infinitiu en llatí tardà:

(11) a. *POTERE > poder

b. *VOLERE > voler

Efectivament, es tracta de verbs auxiliars i modals que constituïen un grup bastant homogeni amb els etimològics haver i dever. La mateixa raó semàntica es pot adduir en el canvi experimentat per sapere (12a), juntament amb la proximitat formal amb alguns infinitius febles etimològics, com ocorre en el conjunt de verbs de (12).⁸

(12) a. *SAPERE (cl. SAPERE) > saber

b. *CADERE (cl. CADERE) > caser > caer

c. *TRACERE (cl. TRAHERE) > traser > traer

d. *CAPERE (cl. CAPERE) > caber

Com veurem en l’epígraf següent, la majoria dels verbs de la segona conjugació han modificat la forma d’infinitiu originària. El canvi més general ha consistit a adoptar formes rizotòniques d’acord amb el model de la tercera conjugació en un procés que s’ha mantingut viu fins a l’actualitat (cfr. § 2.5.2). A causa d’aquest canvi analògic, en català modern únicament es mantenen sis verbs amb la desinència -er tònica: haver, voler, poder, saber, soler i valer.⁹ Notem que la majoria d’aquests verbs són auxiliars i modals, i tenen, per tant, una alta freqüència d’ús que, sens dubte, ha contribuït a atorgar estabilitat a les formes arizotòniques.