Читать книгу Del llatí al català (2ª Edició) - Manuel Pérez Saldanya - Страница 39

Com ja s’ha indicat més amunt (cfr. § 2.1), els verbs llatins de les conjugacions tercera B i quarta presentaven un hiat entre la vocal temàtica i i la vocal de la desinència flexiva en la primera i la sisena persona del present d’indicatiu i en el present de subjuntiu:

(6) a. IIIB cap -io, -iunt; -iam, -ias, -iat, -iamus, -iatis, -iant

b. IV: dorm -io, -iunt; -iam, -ias, -iat, -iamus, -iatis, -iant

La tendència, molt generalitzada, a evitar el hiat justifica que ja en època bastant primerenca la vocal i es convertís en semivocal palatal, això és, en el segment conegut entre els llatinistes i romanistes amb el nom hebreu de iod. Tot seguit, també adoptaren aquesta evolució els verbs de la segona conjugació que tenien igualment un hiat entre la vocal temàtica e i la vocal de la desinència en la primera persona del present d’indicatiu i en el present de subjuntiu:²

(7) II: val -eo; -eam, -eas, -eat, -eamus, -eatis, -eant

Totes tres classes de verbs presentaven una distribució semblant de la iod amb l’excepció de la sisena persona del present d’indicatiu, que tenia la semivocal en els verbs de les conjugacions tercera B i quarta però no en els de la segona. Aquesta diferència i la tendència a unificar les formes explica que la iod d’origen flexiu acabés perdent-se en la sisena persona del present d’indicatiu de les conjugacions tercera B i quarta.

L’aparició de la iod en unes determinades formes del tema de present però no en altres justifica una bona part de les al·lomorfies dels verbs de les conjugacions diferents de la primera: les formes que no tenien iod mantingueren el radical regular –amb les modificacions fonètiques regulars que pogués experimentar; les formes amb iod, per contra, es veieren sotmeses sovint a evolucions diferents per tal d’evitar les obertures complexes formades per la consonant final del radical i la iod flexiva. La modificació més general, i la que ara ens interessa, consistí en l’assibilació o la palatalització de la consonant final del radical: p. ex. DEBEŌ > deig.³