Читать книгу Del llatí al català (2ª Edició) - Manuel Pérez Saldanya - Страница 42

Com s’ha assenyalat més amunt (cfr. § 2.4), els segments llatins -D- i -C^e,i (a més de -TJ-) tingueren uns resultats idèntics en català. La consonant -C^e,i avançà el punt d’articulació i s’afeblí fins que confluí amb el derivat de -D- en el segment fricatiu i segurament interdental []:

(18) -k^e,i > dZ > dz >

A partir d’aquest punt, l’evolució del segment [] varià segons la posició dins la síl·laba i la posició respecte a l’accent: en posició d’obertura de síl·laba tònica, el segment [] es relaxà encara més i caigué (p. ex. LAUDARE > lloar, PLACERE > plaer); en posició de coda sil·làbica, després de la síncope de vocals posttòniques diferents de /a/, es vocalitzà en [w] (p. ex. CRĒDERE > creure, DECE > deu); finalment, en posició d’obertura de síllaba posttònica es mantingué com a /z/ (p. ex. ALAUDA > alosa, INCUDINE > enclusa).⁸

Tenint en compte aquesta evolució fonètica s’explica fàcilment que els verbs del tipus vidēo i dīcō tinguessin, a més dels al·lomorfs de radical analitzats fins ara, un al·lomorf amb la semivocal [w] en les persones segona i tercera i un al·lomorf sense consonant final en el radical, en les persones quarta i cinquena:⁹

(19) a. VIDĒS > veus, VIDET > veu; DĪCIS > dius, DĪCIT > diu

b. VIDĒMUS > veem, VIDĒTIS > veets; DĪCIMUS > deïm, DĪCITIS > deïts¹⁰

Per a la sisena persona cal postular una evolució analògica, exercida per les altres persones del plural, ja que el resultat fonèticament esperable hauria de ser un radical acabat en /z/ i no el radical amb la caiguda consonàntica, propi del català medieval:

(20) DĪCUNT >> dien, VIDENT >> veen