Читать книгу Del llatí al català (2ª Edició) - Manuel Pérez Saldanya - Страница 29

Uns quants verbs de la tercera conjugació llatina presenten infinitius que tenen com a marca formal el segment -r sense cap desinència vocàlica. Es tracta, concretament, dels verbs dir, dur, fer (o l’arcaic far) i trer (que alterna en català medieval amb traer). L’origen d’aquestes formes no s’ha de buscar en infinitius forts llatins amb radical acabat en la consonant -C-, ja que aquests ètims haurien donat fonèticament infinitius en -ure (cfr. § 2.5.1). En la majoria de casos, cal partir més aviat d’infinitius vulgars abreujats a causa de l’alta freqüència d’ús i, potser, de la pressió analògica exercida pels participis forts (Coromines, DECat, III: 141 i 954) i per les formes de segona persona de l’imperatiu sense desinència d’aquests verbs (DIC, DUC, FAC; cfr. § 10.2.1):¹⁹

(23) a. DĪCERE > *dire > dir

b. DICERE > *dure > dur

c. FACERE > *fare > far

L’antic infinitiu trer, en canvi, respon a l’evolució fonètica regular de l’ètim llatí: TRAHERE > traire > trer. A partir d’aquest infinitiu, d’altra banda, segurament es creà l’infinitiu fer (< *faire), extret del participi factum d'acord amb el model de traire / tractum: *faire >fer.²⁰

Un altre verb amb una forma particular és el copulatiu (i auxiliar) ésser. Aquest infinitiu, provinent de la forma vulgar *ESSERE (pel clàssic ESSE), ha adoptat en una part important del domini lingüístic les formes esser i ser. A la primera ja ens hem referit al final de l’epígraf 2.5.2. La segona, bastant general ja des del XV, segurament es formà a partir de les formes personals que tenien aquest radical (seré i seria, per exemple) i de l’analogia exercida pel verb fer. Notem que aquest canvi, que també afecta el gerundi (essent > sent), permetia eliminar una variant al·lomòrfica del verb més irregular de la conjugació catalana.