Читать книгу Del llatí al català (2ª Edició) - Manuel Pérez Saldanya - Страница 38

Deixant de banda els aspectes teòrics de la variació al·lomòrfica, convé centrar-se en la justificació històrica d’aquesta variació. Per tal d’encarar aquest tema, cal diferenciar dos tipus de verbs: d’una banda, els verbs en què l’al·lomorfia estava provocada per l’efecte de la iod flexiva (la iod provinent de l’evolució de les vocals temàtiques llatines e i i en hiat); d’altra banda, els verbs amb formes velars etimològiques, això és, els verbs que tenien en llatí un radical acabat en consonant velar. En tots dos casos, l’origen del canvi té una motivació estrictament fonètica i respon a un procés de progressiva morfologització d’una variació motivada inicialment per l’evolució fonètica regular (cfr. § 1.3).

En els epígrafs que segueixen ens centrarem en les causes fonètiques que justifiquen les diverses variacions al·lomòrfiques existents en català medieval. Concretament, es distingiran els següents tipus de variacions: (a) les al·lomorfies provocades per l’efecte de la iod en la primera persona del present d’indicatiu i el present de subjuntiu de diversos verbs de les conjugacions segona, tercera B i, en menor mesura, quarta (§ 3.3); (b) les al·lomorfies que presenten en les mateixes categories morfosintàctiques alguns verbs de la tercera conjugació A i de la conjugació incoativa a causa de l’evolució de la consonant velar (§ 3.4); (c) les al·lomorfies d’alguns verbs de la segona i la tercera conjugació resultants de l’evolució de les consonants -D- i -C^e (§ 3.5); (d) les al·lomorfies d’alguns verbs de la segona i la tercera conjugació amb consonant labial sonora (§ 3.6), i (e) les peculiaritats formals dels verbs haver, fer i anar (§ 3.7) i del verb ésser (§ 3.8).