Читать книгу Del llatí al català (2ª Edició) - Manuel Pérez Saldanya - Страница 33

Els canvis conjugacionals ocorreguts des del llatí al català primitiu i des del català primitiu al modern estan condicionats per dos tipus de factors: d’una banda, per la major o menor productivitat i regularitat de cadascun dels models conjugacionals; de l’altra, per l’evolució fonètica regular i pels canvis analògics. La primera conjugació era la més productiva i regular en llatí i ha mantingut en català aquestes dues propietats, de manera que s’ha convertit en la conjugació catalana –i romànica– per excel·lència. La quarta, que en llatí era poc nombrosa, s’incrementà amb alguns verbs que procedien d’altres conjugacions (bàsicament de les conjugacions segona i tercera B) i ha mantingut una important vitalitat gràcies al submodel dels verbs incoatius.

La situació de les conjugacions segona i tercera resulta bastant més complexa. Totes dues conjugacions tendiren a igualar les formes del tema de present a causa de factors fonològics i morfològics, com ara la pèrdua de valor fonològic de la quantitat vocàlica i l’obertura d’un grau de les vocals breus (que igualà la vocal temàtica I de la tercera conjugació amb la vocal temàtica E de la segona: I i E > e) i la regularització analògica de l’accent en les persones quarta i cinquena del present d’indicatiu dels verbs de la tercera conjugació. Aquesta igualació de les formes del tema de present provocà que també l’infinitiu tendís a igualar-se. En unes llengües romàniques (castellà i portuguès) s’imposà el model de la segona conjugació, on l’infinitiu tenia forma arizotònica i era congruent amb les conjugacions primera i quarta. En català i en la majoria de llengües romàniques, per contra, prevalgué el model rizotònic de la tercera conjugació, el model que comptava amb un major nombre de verbs. En català, així, aquesta conjugació no ha deixat d’incorporar nous verbs de la segona conjugació des d’època preliterària. Aquest fet es pot comprovar en el quadre de (26), on la cursiva assenyala que es tracta d’una forma analògica.

En alguns casos el canvi es produí en el català preliterari, en d’altres en el català de la fi de l’edat mitjana i en d’altres encara en el català modern. Producte d’aquest dilatat procés, els infinitius arizotònics de la segona conjugació han quedat reduïts en l’actualitat a uns quants verbs auxiliars o semiauxiliars (haver, voler, poder, saber, soler i valer).

1. Per exemple, la classificació de Varró, basada en la segona persona del present d’indicatiu.

2. Per exemple, la classificació Meyer-Lübke (1900: §§ 124-127).

3. Cfr. Ernout (1953: § 171) i Lloyd (1993: 160-161).

4. Com es pot constatar en aquests paradigmes, les vocals temàtiques llargues de totes les conjugacions excepte les de la tercera, i la vocal del subjuntiu en totes les conjugacions, es converteixen en breus en alguns contextos a causa de factors fonològics. Concretament, el fet que les vocals llargues s’abreugen quan formen hiat amb una altra vocal (p. ex. valēmus però valeō, dormīmus però dormiō) o quan la síl·laba conté una consonant o un grup de consonants diferents de s en la coda (p. ex. valēs però valet i valent).

5. També és productiva la classe de verbs incoatius inclosos en la conjugació de verbs amb vocal temàtica i. A aquesta classe de creació romànica ens referirem en el capítol sisè.

6. Tot i amb això, les formes fortes originàries s’han mantingut en romanès (amb l’excepció del romanès de Macedònia i Ístria) i en alguns dialectes llombards. De manera molt excepcional, d’altra banda, reapareixen formes fortes en diferents llengües romàniques en alguns verbs molt freqüents i d’una importància excepcional. El cas més estès és el de FACITIS (català antic faits, occità antic faitz o faites, castellà antic feches, engadinès fais); molta menys extensió tenen FACIMUS (francès antic faimes, engadinès fain), _dĪCITIS (francès dites) i TRAHITIS (sols documentada en francès antic). Sobre aquest tema, vegeu Lausberg (1962: § 878) i Coromines (1971: 270-271).

7. Aquestes consonants, com s’ha indicat, es relaxaren i caigueren posteriorment. Generalment s’assumeix que la velar -_ce experimentà un procés d’avançament i d’afebliment fins que confluí amb el derivat de -_d- en el so fricatiu interdental [D], que apareix representat com a <d>en textos primitius i com a <s> a partir del XIII. Aquest procés seguiria, doncs, l’evolució següent: -ke > dZ > dz > D. Amb posterioritat, aquest so encara es relaxà més en posició d’obertura de síl·laba tònica i acabà perdent-se, tot i que en algun cas pogué canviar a [z] (cfr. Coromines, 1971: 210; Rasico, 1982: 135-144).

8. Tots aquests verbs tenien, com HABĒ^re, un radical amb la vocal a. Els verbs (12a i b), que pertanyien originàriament a la conjugació tercera A, també compartien amb els verbs etimològics de (10) la consonant final del radical. Els verbs (12c i d), finalment, pertanyien a la conjugació tercera B i, en aquest cas, el canvi degué estar afavorit per la confluència de les vocals temàtiques _e i _i en hiat a què ens hem referit més amunt (§ 2.2).

9. Sobre aquest tema, vegeu Segarra (1985: cap. 4).

10. Com es veurà tot seguit, són inestables els contextos en què la bategant en posició d’obertura de síl·laba està precedida d’una consonant en posició de coda de la síl·laba anterior. En aquests casos o bé s’inserí una consonant epentètica o bé es produí la vibrantització de la bategant.

11. Les consonants -D- O -C^e s’afebliren en [D] i es vocalitzaren en [w] en quedar en posició de coda: RADERE > raDre > raure. La vocalització ja es documenta des del segle XI i es generalitza a la fi del XII (cfr. Rafel, 1963-1968, i Gulsoy, 1993: cap. B.3). Alguns d’aquests infinitius, d’altra banda, es documenten en textos rossellonesos amb la variantire (p. ex. raire, coire). Es tracta, sens dubte, de formes manllevades a l’occità, llengua on es produí la vocalització en [j], i no en [w] com en català, de les consonants -D- i -C^e (p. ex. *COCERE > coDre > coire).

12. En aquesta forma cal pressuposar un ensordiment de la consonant geminada paral·lel al de GIBBA > gepa (Coromines, DECat, VIII: 290-291).

13. La forma molre, per exemple, és documentada per Coromines (DECat, V: 737) a la ruralia mallorquina, al català nord-occidental i tot al llarg dels Pirineus fins a Cardós i Vall Ferrara i la resta de Pallars i la Ribagorça. Els verbs amb radical acabat -ND de (15) també es documenten sense d, d’acord amb la reducció general de nd en n (p. ex. MANDĀRE > manar), i en aquest cas s’assimilen als verbs del grup (e). En català antic, per exemple, trobem alternances entre pendre i penre, encara que el primer és més habitual: «E d’altra part veem que ell és estat així malvat home que ell no es volrà confessar ne penre algun sagramant de l’esgleia» (Decameró, I, p. 73). Les formes sense d, a més, es mantenen en rossellonès i en algun parlar occidental.

14. L’infinitiu mover que apareix, per exemple, en poesies de Llull, cal atribuir-lo, segurament, a occitanisme –o arcaïsme occitanitzant– justificat per les necessitats de la rima (cfr. Coromines, DECat, V: 823). El mateix caràcter occitanitzant deuen tenir les escasses documentacions de noser.

15. Malgrat aquesta vitalitat també es documenta a vegades el canvi analògic. Aquest canvi és bastant estès en el cas de valdre que Alcover i Moll (1929-32: II: 168) documenten, normalment en covariació amb valer, en diferents localitats valencianes i, més esporàdicament, en localitats d’altres dialectes. Molt més esporàdic és el canvi analògic en els altres dos verbs; fet i fet, les formes soldre i voldre es limiten a algunes localitats de la Ribagorça i de l’extrem occidental.

16. Tot i amb això, dialectalment també existeix la forma sabre (o sebre). Aquesta forma té un ús bastant general al català insular i, en menor mesura, a l’antic bisbat de Girona i no deu ser desconeguda a la franja extrema del català occidental (Coromines, DECat, VIII: 555-556).

17. No analitzarem ara les formes velars que molts dels infinitius que han mantingut les formes arizotòniques han assolit en diferents parlars (p. ex. sapiguer, volguer, etc.). A aquest tema ens referirem en analitzar la classe dels verbs velaritzats (cfr. § 4.6).

18. En aquest dialecte, aquest tipus d’infinitius no sols s’ha mantingut sinó que s’ha incrementat analògicament amb una sèrie de verbs de la quarta conjugació amb un radical acabat en consonant palatal: éixer, grúnyer, búller –pels generals eixir, grunyir, bullir.

19. La forma abreujada dir és la base del futur i el condicional en tota la Romània, independentment que l’infinitiu tingui forma reduïda o no (p. ex. decir però diré i diría en castellà). L’infinitiu far, d’altra banda, és la base del futur i el condicional en català, malgrat que l’infinitiu general és fer. La forma far apareix sovint en documents arcaics, però ja resulta del tot minoritària en obres com la Crònica de Jaume I (cfr. Bruguera 1991, I: 232-233).

20. Moll (1952: § 355) relaciona fer amb els infinitius febles del tipus ve(s)er, i considera que el verb FACERE degué adoptar una forma vulgar *FACĒRE d’acord amb el model de la segona conjugació. Des d’aquesta perspectiva, l’evolució completa d’aquest infinitiu seria la següent: *FACĒRE (> faser) > faer > fer. Com ha assenyalat Coromines (1971: 265-266), aquesta explicació planteja problemes. La forma faer, així, no es documenta en català medieval (a diferència del que passa amb infinitius del tipus ve(s)er) i l’evolució és desconeguda en altres llengües romàniques pròximes (com mostren els occitans far i faire, el francès faire, o l’italià fare).

21. Encara hi ha alguns verbs de la conjugació tercera A que han passat a la quarta conjugació malgrat no tenir formes amb iod en el sistema de present, com ara escopir (cl. excōnspuere).