Читать книгу Del llatí al català (2ª Edició) - Manuel Pérez Saldanya - Страница 41

L’al·lomorfia també apareixia, per unes altres causes, en els verbs que provenien de la conjugació tercera A i tenien un radical acabat en consonant velar, i en els verbs incoatius. De manera general, es poden establir dos grups de verbs segons que la velar estigui precedida d’una vocal o bé de n o s:⁷

(15) a. VOCAL + VELAR: dīcere, dūcere, *tragere, *cocere, etc.

b. N + VELAR: plangere, stringere, attingere, fingere, etc.

c. S + VELAR: crēscere, *nāscere *conōscere, etc.

En aquests verbs, la justificació històrica de la variació tenia a veure amb el manteniment de la velar o amb les alteracions provocades pel tipus de context fònic en què apareixia. La consonant velar, així, es mantenia –com a sorda o sonora, segons el context fònic– quan el radical estava seguit d’una vocal no palatal; això és, en la primera persona del present d’indicatiu i en el present de subjuntiu:

(16) a. DĪCŌ > dic, DĪCAM > diga, DĪCAS > digues…

b. PLANGŌ > planc, PLANGAM > planga, PLANGAS > plangues…

c. NASCŌ > nasc, NASCAM > nasca, NASCAS > nasques…

En els verbs en què la velar estava precedida d’una consonant, aquest grup consonàntic es palatalizava seguit d’una vocal palatal; és a dir, en totes les persones del present d’indicatiu excepte en la primera:

(17) a. PLANGIS > planys, PLANGIT > plany, PLANGIMUS > planyem, PLANGITIS > planyets, *PLANGENT > planyen

b. NASCIS > naixes, NASCIT > naix, NASCIMUS > naixem, NASCITIS > naixets, *NASCENT > naixen

Quant als verbs amb velar intervocàlica, aquesta consonant es vocalitzà o caigué d’acord amb les tendències fonètiques que s’analitzaran en l’epígraf següent.